Els Mossos d’Esquadra han detingut tres persones, dues de majors d’edat i una de menor, per haver agredit el youtuber Jan sin miedo a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), segons que han informat a l’ACN. La víctima és un creador de contingut que es dedica a gravar vídeos mentre ruixa vianants, principalment d’origen estranger, amb esprais de gas pebre. En aquesta ocasió, havia anunciat que aniria als blocs del barri de la Florida, un dels més densos de la ciutat.

Els fets van passar passades les set del vespre entorn del parc de la Marquesa, al barri de Collblanc. Els Mossos van rebre l’avís d’una baralla i, quan hi van arribar, van trobar el youtuber ferit al cap. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) el va atendre al mateix lloc dels fets.

Els Mossos han obert una investigació per aclarir els fets i determinar les responsabilitats penals dels detinguts.

Les autoritats dels Estats Units han detingut Vance Boelter, sospitós d’haver assassinat la congressista demòcrata Melissa Hortman i el seu marit. La detenció s’ha fet poc abans de les deu de la nit (hora local) prop del domicili de Boelter, de 57 anys, a Green Isle, al comtat de Sibley.

La detenció ha estat anunciada per l’Oficina del xèrif del comtat de Ramsey en un missatge a Facebook. Ha publicat una fotografia de Boelter i ha escrit que era “el rostre del mal”. “Després d’un treball policíac implacable i determinat, l’assassí ja és sota custòdia”, ha afegit.

Boelter duia un uniforme de policia quan va cometre l’atac, en què també van resultar ferits el senador estatal John Hoffman i la seva esposa, Yvette. Tots dos han estat operats i es troben conscients i en procés de recuperació, segons que ha explicat el seu nebot, Mat Ollig: “Tots dos estan desperts i es recuperen. Serà un procés llarg.”

Després de l’atac, Boelter va intercanviar trets amb la policia i va aconseguir fugir. Segons que ha explicat un amic seu, David Carlson, citat pel Star Tribune, Boelter patia una situació econòmica complicada després d’haver deixat la feina en una empresa de seguretat per emprendre un projecte financer fallit a la República Democràtica del Congo.

Almenys tres persones han estat mortes i setanta-quatre traslladades a diversos hospitals per l’impacte d’un míssil balístic iranià al centre d’Israel, segons que ha informat el servei israelià d’ambulàncies Magen David Adom. Tres dels ferits tenen pronòstic moderat i la resta han patit lesions lleus. Aquest atac, llançat de matinada, ha estat el tercer dia consecutiu d’intercanvis d’agressions entre els dos estats, una escalada de tensió que es va encetar divendres amb una ofensiva d’Israel contra l’Iran.

Segons fonts oficials israelianes, el bombardament ha afectat la xarxa elèctrica de la zona atacada. L’empresa estatal d’electricitat ha explicat que treballa sobre el terreny per restaurar el subministrament i garantir la seguretat.

L’exèrcit israelià ha activat les alarmes en diverses regions quan ha detectat el llançament de més míssils i ha instat la població a seguir les instruccions del comandament del front interior. Ha afegit que continuava treballant per interceptar els projectils i atacar els punts des d’on s’havien llançat.

La Guàrdia Revolucionària iraniana ha reivindicat l’atac com l’operació “més poderosa i devastadora” contra territori israelià fins ara. Ha dit que, a banda del centre del país, els míssils també han impactat a Jerusalem, el port de Haifa —on hi ha hagut un incendi en una refineria de petroli— i a prop de l’aeroport de Ben Gurion, als afores de Tel-Aviv.

En resposta, les Forces de Defensa d’Israel han informat que han bombardat el quarter general de la Força Quds, un cos d’elit de la Guàrdia Revolucionària iraniana, a Teheran. Han assegurat que aquests agents planejaven atacs contra Israel mitjançant grups afins al règim iranià al Pròxim Orient.

Nou matí caòtic per als usuaris de Rodalia. Una incidència a la infrastructura ferroviària entre Vilanova i la Geltrú (Garraf) i Cunit (Baix Penedès) ha provocat retards de vora quinze minuts a les línies R2 Sud, R14, R15, R16 i R17. Els tècnics d’ADIF treballen per resoldre la incidència, que ha complicat encara més una jornada ja marcada pel tall total per obres a l’estació de Sant Vicenç de Calders.

Aquest tall afecta totes les línies que connecten amb Tarragona i les Terres de l’Ebre. Fins dimecres al matí, la circulació és interrompuda entre Cunit i Torredembarra (Tarragonès) a les línies R14, R15, R16 i R17, i també entre Cunit i Sant Vicenç de Calders a l’R2 Sud. A l’R4, el tall és entre el Vendrell (Baix Penedès) i Sant Vicenç.

Renfe ha habilitat desenes d’autobusos per suplir el servei ferroviari, amb Cunit convertida en la gran terminal de transbordaments: és aquí on els passatgers han de baixar dels trens per continuar el trajecte amb bus, i viceversa.

Aquest matí, gairebé tots els trens circulen amb retards, molts van plens a vessar i amb els viatgers drets. Fins i tot s’ha donat el cas d’un tren regional que ha sortit abans d’hora pràcticament buit. El tall incrementa la durada dels trajectes: el viatge entre Tarragona i Barcelona s’enfila fins a dues hores i quinze minuts, i des de Reus supera les dues hores i mitja. Per tot plegat, diverses plataformes d’usuaris han recomanat de cercar alternatives a Renfe.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Ja fa un bon grapat d’anys que, cada 16 de juny, un nombre creixent de ciutats de tot el món celebren l’anomenat Bloomsday, una jornada dedicada específicament a reviure amb lectures públiques, caminades i gent disfressada d’època els esdeveniments principals d’una fita de la literatura contemporània i d’avantguarda, Ulisses (1922), en la qual l’autor irlandès James Joyce (1882-1941) narra l’odissea viscuda el 16 de juny de 1904 per tres personatges –Stephen Dedalus, Leopold Bloom i la seva muller, Molly Bloom– vagarejant pels carrers de Dublín. A banda la capital irlandesa, enguany també hi ha convocatòries de Bloomsday en unes quantes ciutats de tot el món, incloses Reus i Barcelona, on d’ençà de 2016 l’Escola Bloom anima professors, alumnes i seguidors de Joyce a vestir-se com els personatges i recitar fragments de l’obra o de creació pròpia a la Llibreria Calders del barri de Sant Antoni.

A la llista de celebracions mundials del 2025, per primera vegada, també hi apareix Gibraltar, una incorporació destacable per un detall gens negligible: la Molly Bloom, una de les veus importants de la novel·la i protagonista del monòleg final, Joyce la va fer néixer just en aquest extrem de la Mediterrània. Per aquest motiu, ja fa un parell de dècades que als jardins de l’Alameda, a la part sud de la ciutat, hi té una estàtua dedicada, epicentre natural del Bloomsday al penyal. Si ja és prou sorprenent que fins ara no s’hi hagués celebrat oficialment l’obra de Joyce, encara sorprèn més el fet que les últimes pàgines d’un dels monuments literaris universals s’ompli de records i referències a Gibraltar tenint en compte que l’autor no consta que trepitgés mai aquest territori d’ultramar britànic ni tampoc que hi tingués cap mena de vinculació especial.

Monument a Molly Bloom als jardins de l’Alameda de Gibraltar.

De fet, s’explica que a l’hora de transportar el lector al Gibraltar de mitjan segle XIX, Joyce va consultar alguns llibres, especialment el Gibraltar directory and guide book, una guia publicada anualment d’ençà del 1877 amb totes les adreces, els establiments i els carrers de la ciutat. En concret, segons alguns investigadors, devia manejar els volums del 1884 i del 1912 per contextualitzar i ambientar com calia els pensaments de la Molly en un racó de món multiètnic i multicultural: hi apareixen al·lusions a personatges i costums andalusos, al caràcter britànic que s’hi respira, als jueus i àrabs presents a la ciutat, als pescadors genovesos de Catalan Bay (al vessant de llevant), al diari local Gibraltar Chronicle i a la frondosa Alameda, és clar, a més de referències a comerciants de l’època com ara els Benady Bros i a ca l’Abrines, un establiment indubtablement propietat d’un descendent dels menorquins instal·lats a la plaça durant el segle XVIII, quan els britànics dominaven tant l’illa com l’istme.

Un altre nom propi que apareixia als directoris gibraltarencs que Joyce va remenar per bastir la novel·la i que li va cridar l’atenció és el del rector de l’església de Santa Maria la Coronada, al cor del carrer principal: el pare Vilaplana. Segurament a l’escriptor irlandès li devia sonar d’un exotisme i mediterraneïtat digne de ser esmentat al monòleg de la Molly, que en la traducció acurada de Joaquim Mallafrè publicada fa pocs anys per l’editorial artesana Cal Carré (respectant, és clar, l’absència de signes de puntuació de l’original) diu així:

“[…] hi ha Dedalus no sé si deu ser un nom com aquells de Gibraltar Delapaz Delagracia tenien uns noms estranys com un dimoni allí pare Vilaplana de Santa Maria que em va donar el rosari Rosales i OReilly a la calle de las Siete Revueltas i Pisimbo i Mrs Opisso de Governor Street oh quin nom em tiraria de cap al primer riu si tingués un nom com ella ai mare meva i totes aquelles miques de carrer la pujada del Paradís i Bedlam Ramp i Rodgers Ramp i Crutchetts Ramp i les escales de lescletxa del diable bé no cal que em donin massa la culpa si soc un tarallirot ja sé que ho soc una mica […]”

El pare Vilaplana i la diòcesi benedictina de Gibraltar

Als articles X i XI del tractat d’Utrecht (1713), referents a la cessió de la sobirania de Gibraltar i de Menorca a la monarquia anglesa a les acaballes de la guerra de Successió, es fa referència explícita a “l’ús lliure de la religió catòlica romana” dels habitants de les dues places. En el cas concret del penyal, la dependència en el terreny espiritual de la diòcesi de Cadis fou percebuda ben aviat com una escletxa perillosa per les autoritats britàniques, que van mirar de combatre-la ja a la dècada del 1730 amb l’exigència dels governadors militars de cobrir les vacants de l’església amb súbdits de sa majestat. És per això que fins al final de segle, al capdavant del temple de Santa Maria la Coronada, hi va haver rectors cridats de Menorca, llavors també sota l’òrbita de Londres: Francesc Ignasi Ximenes (entre el 1735 i el 1743), Antoni Fontcuberta (1747-1749), Joan Febrer (1749-1750), Rafel Messa (1771-1773) i Francesc Messa (1773-1792).

Façana de la catedral de Santa Maria la Coronada de Gibraltar.

Va ser amb Francesc Messa al capdavant de l’església, l’últim quart del segle XVIII, que es va sol·licitar formalment a Roma de separar la parròquia de Gibraltar del bisbat de Cadis, cosa que no es va materialitzar fins el 1816 amb la creació d’un vicariat apostòlic local depenent directament del Vaticà. Un segle després, durant l’exercici del bisbe benedictí Guido Remigio Barbieri (1836-1910) al penyal, es va demanar la possibilitat d’elevar el vicariat apostòlic a diòcesi, una petició escoltada positivament pel papa Pius X (1835-1914) amb la publicació del breu apostòlic Quae ad spirituale, el 19 de novembre de 1910. A més de crear el nou bisbat gibraltarenc, Pius X va optar també per encomanar-lo als benedictins amb el nomenament del gal·lès Gregory Thompson (1871-1942) com a successor de Barbieri. El St. Augustine’s College Magazine de la primavera del 1911 va publicar una crònica sobre la seva arribada a l’extrem sud de la península ibèrica:

“El bisbe de Gibraltar va deixar l’abadia de Ramsgate al final del 1910 i, després d’una breu visita als seus familiars a les illes Anglonormandes, va anar fins a Roma, on va mantenir unes quantes audiències amb el sant pare i va renovar la relació amb la seva antiga universitat de Sant Anselm. Va passar uns quants dies a Subiaco, el bressol del seu estimat orde, on va presentar els seus respectes al nostre abat general, el reverendíssim dom Maurus M. Serafini. En deixar Itàlia, va anar al nostre monestir de Montserrat, on molts dels seus antics companys d’estudis de Sant Anselm són monjos. Acompanyat per un d’ells, el reverend dom Ildefons Vilaplana, OSB, a qui ha nomenat secretari seu, va emprendre el camí cap a la seva diòcesi.”

Retrat del bisbe de Gibraltar Gregory Thompson.

Fou així, en efecte, com el pare Vilaplana va arribar el 1911 en aquest petit enclavament britànic, acompanyant el seu antic col·lega d’estudis a la nova seu. Gràcies a la informació facilitada amablement per l’actual arxiver de Montserrat, Josep Galobart, podem disposar a grans trets de la biografia d’Ildefons Vilaplana i Vallés, el seu nom complet. Nascut a Sarroca (Segrià) el 6 de març de 1877, fill de Francesc Vilaplana i Maria Vallés, els arxius indiquen que va entrar al monestir a quinze anys, el 22 de desembre de 1892, on va fer la professió simple el 10 de febrer de 1894 i la solemne el 10 de febrer de 1898. I ja amb el canvi de segle, el 9 de juliol de 1900, hi fou ordenat sacerdot.

L’abat Josep Deàs i Villar (1837-1921), seguint els consells de fomentar l’estudi i el treball dels monjos del seu predecessor en el càrrec, Miquel Muntadas i Romaní (1808-1885), va procurar, en la mesura de les seves possibilitats i capacitats, d’augmentar el nivell cultural del monestir. Una de les vies va ser oferir-los una formació especialitzada que no era possible a Montserrat mateix: per això n’envià alguns a Roma, com el jove Vilaplana, a estudiar filosofia al col·legi dels benedictins (Sant Anselm). Retornat a Montserrat, s’ocupà de l’ensenyament de filosofia, dret canònic i teologia moral als més joves fins que l’any 1911, havent estat nomenat bisbe catòlic de Gibraltar un condeixeble seu a Roma, l’esmentat Thompson, va demanar a l’abat Deàs de poder-lo seguir fins al penyal.

Al registre d’habitants de Gibraltar del 1911, certament, ja consta inscrit el sacerdot “Ildefonso Vilaplana”, un nom que es va repetint als censos posteriors amb variants gràfiques: “Ildefonso Villaplana” al del 1914 i “Raymond Vilaplona” [sic] al del 1921. Durant aquests anys, en la documentació hi ha força pistes que ens indiquen que el monjo benedictí no va perdre el contacte amb Catalunya: de vegades, fent estades de vacances a Montserrat (com els anys 1917 i 1927); unes altres, visitant de passada el monestir (com el 1929, al final d’un viatge per Palestina i el Llevant), i, encara, participant des de la distància en “la gran empresa d’edició dels clàssics grecs i llatins portats a la nostra llengua” de la Fundació Bernat Metge (1923).

Malgrat que va aterrar al penyal com a secretari del bisbe Thompson, almenys d’ençà del 1922, tal com consta precisament al Gibraltar directory and guide book d’aquell any, va ocupar també el càrrec de vicari general de la diòcesi. I al costat seu, com es pot comprovar al mateix directori, trobem també un parell de monjos més provinents de l’abadia de Montserrat: el català Bonifaci Soler i Boronat (nascut a Montferri l’11 d’abril de 1881) i el valencià Bernat Adell i Guimerà (nascut a Xiva de Morella el 7 de gener de 1878), a més del gallec Fausto Ameixeiras.

Imatge de Montserrat al principi del segle XX.

Bonifaci Soler, que ingressà al monestir de Montserrat el 1896, va signar nombrosos articles a la publicació mensual Revista Montserratina, engegada durant l’abadiat de Josep Deàs i redactada pels monjos del 1907 al 1917. Aquest últim any va passar a l’església de Nostra Senyora de Montserrat a Nàpols, abans de ser enviat definitivament a Gibraltar, on el 1922 va participar amb entusiasme en la constitució d’una associació religiosa local, l’anomenada Adoración Nocturna. I el pare Bernat Adell (nascut Vicent), que va entrar al monestir el 14 d’agost de 1895, poc després de ser ordenat sacerdot (1903) fou destinat a les Filipines, d’on va tornar abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Com Soler, durant tota la dècada del 1920 ja el trobem habitualment exercint a l’església de Santa Maria la Coronada de Gibraltar, al costat de Vilaplana, que el 1927 va passar a dirigir també el temple de Sant Josep, fundat a mitjan segle XIX al barri meridional d’Europa per un descendent de menorquins, Gabriel Femenias.

El 1927, precisament, va representar un tombant en la diòcesi benedictina de Gibraltar perquè el bisbe Thompson va dimitir el càrrec i va tornar al seu monestir d’Anglaterra. El motiu de fons de la dimissió, segons l’investigador local Neville Chipulina, té força a veure amb els monjos de Montserrat de què es va envoltar i la relació tensa que van establir amb els capellans locals: els primers insistien que tota la comunitat catòlica havia de seguir la regla benedictina i els gibraltarencs s’hi van oposar. El bisbe Thompson, que no parlava castellà, no va poder ni saber mantenir la pau entre ells i, després d’una visita oficial del delegat de Roma, l’arquebisbe Peter Amigo (nascut precisament a Gibraltar), va deixar les seves funcions el 25 de maig de 1927. Cinc mesos després, arribava al penyal el seu successor, el bisbe irlandès Richard Joseph Fitzgerald (1881-1956).

Com deixava constància Lázaro Seco al llibre de referència Los benedictinos españoles en el siglo XX (1931), la petita i jove diòcesi cedida per Pius X als benedictins deixava de tenir bisbe d’aquest orde, però això no va comportar la marxa immediata dels monjos montserratins. El pare Vilaplana, de fet, va continuar exercint els seus càrrecs de vicari general i de rector de la parròquia de Sant Josep fins el Nadal del 1931 quan, a causa de la salut delicada, es va traslladar a Montserrat per passar una temporada de convalescència. El 9 de gener de 1932 semblava recuperat, després d’una mesada llarga al monestir, perquè es té constància que se’n tornava a anar previsiblement cap a Gibraltar. Però el cas és que al cap de ben pocs mesos, el 4 d’agost, es va morir a Montserrat mateix. Tan sols tenia cinquanta-cinc anys. Arran del daltabaix, els seus companys de diòcesi Bernat Adell i Bonifaci Soler van passar temporalment pel monestir, però encara van mantenir un temps més la residència habitual a Gibraltar. Sobretot Soler, de qui hi tenim documentada la presència a la darreria del 1934 i que, de fet, hi va acabar els seus dies el 22 de novembre de 1937.

La primera edició del llibre ‘Ulisses’ de Joyce, publicada el 1922 a París.

La dimissió sorprenent del bisbe Thompson i la mort sobtada del reverend Vilaplana, doncs, van posar fi a la vinculació directa de la regla de sant Benet amb la diòcesi de Gibraltar. Però, per un detall del tot atzarós en la llarga gènesi de la novel·la Ulisses, tant aquest episodi de la peculiar història eclesiàstica del penyal com especialment el nom d’un monjo català de qui gairebé no es tenien referències van adquirir, inopinadament, una exposició universal gràcies a un dels artefactes literaris més famosos, llegits, comentats i analitzats del segle XX.

L’assemblea anual de Midas, l’associació europea de mitjans en llengües minoritzades, ha triat Martxelo Otamendi com a nou president. La decisió s’ha anunciat aquest cap de setmana en una reunió a Gorizia (Friül, Itàlia), a tocar de la frontera eslovena, al Trgovski Dom, un edifici que sovint fan servir els col·lectius de la minoria lingüística eslovena de la zona. L’ex-presidenta de l’entitat, Edita Slezakova, del diari eslovac en llengua hongaresa Új Szó, ha agraït la confiança dels socis i ha cedit el relleu a Otamendi.

Slezakova ha elogiat l’experiència i el bagatge d’Otamendi en el camp dels mitjans i de les llengües minoritzades. “És ple d’energia i crec que serà president durant molts anys. M’agrada molt el seu sentit de l’humor. Gràcies a aquest humor es poden resoldre molts problemes”, ha dit. Otamendi, per la seva banda, ha remarcat que el nomenament també era un reconeixement a Berria, el diari en què ha treballat bona part de la seva carrera. “Egunkaria, primer, i Berria, després, sempre hem estat membres de Midas, des de la fundació, el 2001. Fa anys que som a la junta i ara han decidit que és el moment que assumim la presidència.” Ha dit que, quan li van fer la proposta ara fa un any, li havia semblat lleig de refusar-la.

Midas, amb seu a Bozen (Tirol del Sud), agrupa prop de trenta mitjans d’uns quants països europeus –entre els quals, VilaWeb– que publiquen en llengües minoritzades. Otamendi ha dit que continuaria el camí engegat per la direcció anterior i que vol posar l’accent en la col·laboració entre socis: intercanvi d’experiències, suport entre grans i petits i ajut als més vulnerables. Ha denunciat que alguns mitjans sofrien directament boicots institucionals: “Per exemple, Nós Diario, de Galícia, no rep ni un cèntim de la Junta. Haurem de mirar com es pot abordar aquest cas o com es pot fer campanya per capgirar-ho. És un afer difícil, però cal provar-ho.” Sobre això, ha dit que la seva tasca se centraria a intercanviar experiències, treballar plegats i ajudar qui ho necessités.

Otamendi va dirigir Egunkaria del 1993 al 2003 i Berria del 2003 al 2023. Quan es va retirar, el diari li va proposar de continuar com a representant a Midas, càrrec que ara compagina amb la presidència. A seixanta-set anys, no s’atura: “Uns altres ens van ajudar a fer néixer Egunkaria i Berria. Ara ens toca a nosaltres ajudar els mitjans més fràgils d’Europa. No hi ha cap altra via.”

Diu que els periodistes hem d’estar acostumats a veure i a sentir de tot, a tenir un ventrell que paeixi pedres, però aquests dies, això no pot ser. Tenc molt d’oi. Un oi físic que em fa venir basques i que m’impedeix de concentrar-me en la feina. És un oi que naix de les llàgrimes i que es barreja amb la ràbia. És un sentiment lleig, aquest de la ràbia, però hi ha dies que superen qualsevol límit, per inversemblant que pugui semblar. Escric això divendres, molt tard. Fa més de vint-i-quatre hores que no puc deixar de llegir o de sentir les paraules llefiscoses dels Ábalos, els Koldos i els Santos Cerdán. Parlen d’obres públiques, d’empreses, d’adjudicacions, de repartir-se un botí. En algun cas empren paraules en clau i tenen malnoms per a si mateixos i per a uns altres actors d’aquest film de sèrie B. De fons de les converses sent una mena de fil musical. Fins i tot culleretes de remenar el cafè i una mena de rum-rum barreja de més sorolls. Em puc imaginar un escuradents anant i venint entre uns llavis greixosos.

I tot això ho podem sentir perquè un dels tres, Koldo, que havia estat un porter de bordell i va arribar a assessor d’un ministre, ho enregistrava tot. Devia pensar que era una assegurança de vida. Puc imaginar que en algun moment els devia dir als altres dos presumptes corruptes: “Si em feu això o allò, ho pagareu, perquè us tinc agafats pels c.” Els periodistes de Madrid diuen que Koldo ho va deixar ben a la vista perquè quan la Guàrdia Civil anàs a escorcollar casa seua es trobàs el pastís en canvi d’una rebaixa de les condemnes futures i presumptes.

I fa molt d’oi, perquè un dia, Koldo, que va conèixer Pedro Sánchez un dia en un festival d’aizkolaris, amb una samarreta de tirants, tota suada; i Ábalos, valencià de Torrent, mestre d’escola, amb un pis a la Saïdia, feien plans per a després d’un acte polític. I parlaven de dones com qui parla de perfums o de iogurts descremats. Pots triar, deia Koldo a l’ex-ministre quan encara era ministre. Hi ha Nicoleta, hi ha la colombiana, que saps que t’ho arregla bé i que et farà el que sigui necessari. Parlen de pagar per practicar sexe. I després veus unes declaracions d’Ábalos parlant de feminisme, perquè ser socialista és ser feminista, deia… O negant en una entrevista que mai hagi pagat per mantenir relacions amb una dona, perquè, afortunadament, diu, no necessita pagar. I et vénen ganes terribles de gitar.

En acabat, hi ha l’oficina de col·locació per a les dones, les amants i les amigues, en llocs on cotitzin, però que no hi vagin. I això vol dir que els corruptes presumptes obliguen els seus subordinats a cometre delictes, perquè algú ha de signar un expedient que justifiqui que Pati compleix els requisits per a treballar en una empresa pública.

I així anar fent. Així veus un Pedro Sánchez que va confiar tant en Ábalos per a la reconquesta, i després en Santos Cerdán per a mantenir-se, i que sap fer tots els papers de l’auca, que intenta que ens creiem que ell no sabia res, que ningú del partit no sabia res, que ningú el va avisar mai, enlloc que potser Ábalos… Que potser Koldo… Alerta, que Santos a vegades… Ningú, mai. I interpreta el paper de núvia abandonada a l’altar.

Hi ha qui diu que això és l’Espanya de Berlanga o Torrente, i jo crec que no, que això és l’Espanya d’Espanya. L’Espanya espanyola, amb tics i recialles de la picaresca que tant fa somriure els espanyols. Els valencians tenim el restaurant El Ventorro, i els espanyols tenen el bar Frankie de Pamplona.

I ara, que és divendres al vespre i estic saturada de sentir i de llegir aquestes converses, ploraria perquè no puc deixar de pensar en mon pare. Sí. Pens en mon pare quan veig un partit de tennis, quan hi ha eleccions, o em llep els dits amb un arròs que fa la meva mare, o quan veig com aquesta gentola ha pervertit la política. El record aferrat a la televisió i fumant un Ducados darrere un altre durant les emissions inacabables de La clave. I pens que això que ara hem sabut li faria passar una penada. Com la va passar quan es van destapar els GAL i altres malifetes del PSOE dels anys noranta. Ell era socialista, del PSOE. I ho era perquè sa mare, la meva àvia Esperança, també ho era. Republicana i socialista, dels que van perdre la guerra. La van perdre molt. Tant, que van embolcallar de silenci la fam i la pena que passaven. De silenci de ferro i de feina dura en oficis tant penosos com dignes.

No puc deixar de pensar en mon pare, i en les claus del Dyane 6 enganxades a un clauer amb la cara en relleu de Pablo Iglesias, i els estatuts i la documentació de no sé quin congrés del PSOE que l’altre dia encara vaig trobar dins un calaix. I quan li parlava de la degradació a què eren sotmeses les sigles cada vegada que es destapava una endemesa feta en nom del PSOE, ell sempre em responia: “Les persones passen, les idees queden.” Supòs que això que es veu que va sentir a casa quan era petit li permetia de continuar essent socialista, ja sense carnet, perquè les persones que passaven embrutaven la memòria de la meva àvia, roja i ferma, que va perdre la guerra i va guanyar el meu respecte.

L’oi que provoca llegir o sentir aquestes converses i les que, probablement, es filtraran els dies venidors, té el regust de la traïció i la decadència d’un sistema corcat. Ja fa massa temps que allò del 78 va caducar. Ara, cada escàndol del PSOE o del PP, o de tots dos junts, no és res més que l’evidència que, ara, les persones passen i les idees es trepitgen.

Ara fa dinou anys, Pemi Fortuny va deixar els Lax’n Busto. Vivien un moment de molt èxit, però ell cercava una vida diferent; volia viatjar per tot el món i conèixer gent. L’any passat, el grup es va tornar a ajuntar per fer un concert benèfic a la sala Luz de Gas. Volien ajudar un dels projectes a què ha dedicat més ganes i hores Pemi Fortuny aquests darrers anys: Cat Ràdio Barming. La resposta del públic va ser rotundament positiva: en pocs minuts se’n van exhaurir les entrades. I es van trobar obligats a fer un segon concert. Molta gent va deixar clar que en volia més i van anunciar una ronda de quatre concerts enguany. Finalment, seran catorze concerts que serviran a la banda per a retrobar-se amb el seu públic. Parlem de tot plegat amb Fortuny i aprofitem l’avinentesa perquè ens expliqui què ha fet aquests dinou anys, lluny del focus mediàtic.

—Com us sentiu després de tornar a dalt dels escenaris amb els Lax’n Busto, dinou anys després?
—Molt bé. Hem fet tres concerts ja, i han estat memorables, a part dels dos que vam fer a Luz de Gas per recaptar diners per a la Cat Radio Barming, un projecte que vam muntar fa quinze anys a Sierra Leone. Ha estat fantàstic. Potser ho explicaria millor la gent que hi ha estat. Nosaltres no tenim paraules. Millor no podia anar. Ha estat molt emocionant tot plegat. Em vénen al cap moltes històries i vivències. El fet de veure’ns una altra vegada tots junts, i rememorar i celebrar la vida, és fantàstic.

—Us esperàveu aquesta rebuda? Les entrades han volat!
—Els dos primers concerts de Luz de Gas ens van servir de referència. Vam veure que la gent tenia ganes d’escoltar-nos junts. En principi només n’havíem de fer un, i les entrades van volar en segons. Van volar tant que no vam tenir entrades per a la gent que havia col·laborat en el projecte, gent que ens havia ajudat, que almenys havien de tenir preferència, en principi, a l’hora d’aconseguir les entrades. Veient la situació, vaig haver de tornar a trucar als amics i demanar-los si podríem fer un segon concert. Quan vam veure què havia passat amb les entrades, que bé que ens ho havíem passat nosaltres… Vam tornar a assajar junts i semblava que només feia tres dies que no ho fèiem. Per tot plegat vam decidir de fer més concerts. Aquesta ronda, si l’haguéssim planejada, no hauria sortit així.

—Per tant, en aquest retorn hi ha tingut un paper clau Cat Radio Barming. Però què és?
—És una ràdio solidària, que vàrem muntar amb en Chema Caballero ara fa quinze anys. Ell era un missioner xavierià de Badajoz, que rehabilitava nens soldats. Nosaltres volíem ajudar-lo i va sorgir la idea de muntar una ràdio com a eina del desenvolupament de la zona.

—Però per a què serveix?
—Crec que amb l’apagada general que vam viure fa poc ho podem entendre més. Quan se’n va anar la llum, què ens va salvar la situació?

—La ràdio.
—Imagina’t en un lloc on no hi ha res, ni llum, ni casa… Què salva la situació? La ràdio. Gràcies a muntar aquesta ràdio vam conèixer el director d’una companyia de telefonia mòbil. Ell havia d’instal·lar una antena a la província del costat. Al final vam aconseguir que l’instal·lés a tres-cents metres de la ràdio. En aquella zona no hi ha electricitat. Ara comença a haver-hi electricitat pública en segons quines zones. Van passar de no tenir llum a tenir Facebook. Perquè això va voler dir que tothom tenia mòbils. Vam posar l’antena de la ràdio ben amunt per poder tenir una cobertura ben potent. A l’època de l’Ebola, per exemple, va salvar moltes vides. Ningú no es va morir d’Ebola a la zona de cobertura de la ràdio. La informació que es va donar per ràdio va ser importantíssima. Va salvar molta gent. La BBC Media Action, que és la fundació de la BBC, els ha donat un premi pel suport a les dones. A la ràdio es parla dels matrimonis i embarassos prematurs i també de la violència contra les dones. I, naturalment, els ha portat molta organització: abans un senyor anava de poble en poble a dir que dijous hi havia reunió. I ara dimecres diuen que demà hi ha reunió i tothom hi va.

—Això és la demostració que amb una petita acció es poden canviar moltes coses. Tot i que m’imagino que muntar la ràdio i mantenir-la no és pas una feina menor…
—Entenc què vols dir. Sempre he dit que amb un esforç mínim es pot aconseguir molt, tot i que per a nosaltres, com dius, va ser molt d’esforç. Aquest projecte el vam començar tres persones i ara és una cosa consolidada, perquè ho fan funcionar ells mateixos. Nosaltres hi hem donat suport, però funciona perquè ells hi treballen. Quan la vam construir ens deien que amb una setmana ens ho robarien tot. Li vam posar Cat Radio Barming, que vol dir “la nostra”. Vam pensar, si roben, es robaran a ells mateixos. I mira, ha funcionat. Demanar a gent que vingui a col·laborar, quan passen fam, és difícil. Ningú no et ve a treballar per res. Però al final això també ha estat una font d’inspiració per a molta gent, per exemple, periodistes. Hem creat DJ, per exemple. Estic molt content del resultat.

—Creieu que la cooperació internacional no és ben enfocada, i caldrien més projectes com aquest?
—Sí, nosaltres precisament hem intentat mirar la cooperació amb un enfocament nou. Som una consultoria social. Vam muntar una empresa per generar beneficis, per crear els nostres projectes i per saber on va a parar l’últim euro, perquè són nostres. En poso un exemple molt clar. Hem vist moltes escoles que són galliners. Grans ONG es proposen de fer una cosa. Diuen que tenen 15.000 dòlars de pressupost i decideixen construir un edifici. Amb aquests diners compren les rajoles, les totxanes, els pupitres, les cadires, la pissarra. Llavors, posen un cartell que diu que l’escola ha estat construïda per tal organització. Ells fan la foto i se’n van. Però qui paga els mestres? Al cap d’uns quants dies, mesos o anys és un galliner. En canvi, amb 15.000 dòlars et poses a sota l’arbre més gran del poble, poses unes pedres a terra, pintes una fusta de negre, i de cop tens diners per pagar mestres durant molts anys. Quan hi vaig anar per primera vegada també em va passar. De vegades vols fer un bé i la cagues. Vaig pensar: “Portaré unes samarretes del Barça per a la canalla”. Però tu portes una samarreta del Barça i la dónes a un nen, llavors ve el germà gran, li clava dues  bufetades i se la queda. Després en ve un altre que li compra la samarreta i al final un altre la hi roba. Al final volent fer una cosa positiva crees un conflicte. Veient això vam decidir portar pilotes, així tothom jugava. Jo estic molt orgullós de la ràdio per això, perquè vam clavar-la.

—És molt interessant això que expliqueu. Tot plegat és informació que us  donava l’experiència.
—Sí, ara la meva companya, Yasmina Cánovas, ha escrit La Bíblia motivacional, que és un llibre per a motivar la gent. Tota la vida havien dit: no els donis peix, ensenya’ls a pescar. Però una persona que no està motivada, no surt a pescar. I una persona motivada, en canvi, es fa la barca, surt a pescar, porta el peix i el ven. I fins i tot, si li funciona, es compra una altra barca. Per això hem començat a fer programes de motivació i donen grans resultats. La Yasmina va ser nominada al premi Nobel de la pau l’any passat. Ella va a fer discursos a les escoles i instituts explicant als joves que no són pobres que tenen un estat ple d’oportunitats. L’única cosa que passa és que tots aquests països estan acostumats que els altres països n’abusin.

—Quina vida més diferent, aquesta que m’expliqueu, de la que vivíeu dalt dels escenaris, no?
—Sí, és una vida diferent, però també era una cosa que necessitava. Necessitava conèixer coses, que em passessin coses. Quan vaig plegar del grup no sabia ben bé què fer. Havíem estat a Sierra Leone, teníem el projecte aquest… Vam estar cinc anys per muntar la ràdio. Va caldre canviar la llei de Sierra Leone, perquè no teníem freqüència per a muntar la ràdio. Hem tingut moltes dificultats, però al final ha valgut la pena.

—És bonic que al final torneu dalt els escenaris, en el vostre antic món, per al vostre projecte actual.
—Com deia, quan vaig deixar el grup no sabia què faria, però vaig deixar que tot fluís. Vam anar a Costa Rica, just quan vam plegar. Hi vam anar per tres mesos, i ens hi vam quedar un any. Va ser fer un projecte molt gran, uns videotutorials, l’any 2007, quan encara no hi havia aquesta moda. Vam fer un tutorial sobre el funcionament del govern de Costa Rica per als inversos exteriors. Després vam començar a fer altres coses. Vam anar a Sierra Leone, ens vam quedar sense diners. Vam muntar una empresa per a finançar els projectes. Hem anat tirant endavant. La veritat és que hem viatjat pels cinc continents, tal com volíem. Per exemple, vam estar dos anys a Indonèsia en plena pandèmia. Ens vam quedar en una illa de dos quilòmetres quadrats, al costat de Bali. No hi havia ni cotxes ni motos, només bicicletes.

—I ara tornar dalt l’escenari, on tot són llums i atenció, no xoca amb aquesta vida que ens expliqueu? Com la viviu, aquesta dualitat?
—No crec que hi hagi aquesta dualitat. Avui toca això, i toca això. M’adapto molt de pressa. A més, és molt agraït tot això que passa. Tant jo com el grup estem supercontents amb això que vivim.

—I heu trobat a faltar els escenaris aquests anys?
—Sempre he fet incursions als escenaris. És veritat que normalment era per a cantar una cançó, i era un vist i no vist. Però també he participat en jam-sessions per tot el món. He cantat amb músics per tot el món, però on em sento còmode cantant és amb el meu grup.

—Us he sentit dir alguna vegada que els aplaudiments creen addiccions.
—Sí. És un aliment per al cervell. Això que faig ara m’alimenta l’ànima. Però l’una cosa no va renyida amb l’altra.

—Quan vau deixar Lax’n Busto estàveu en el millor moment…
—Sí, però ja feia un any o dos que tenia ganes d’anar-me’n, i no podia. Me n’anava de viatge i de cop ens començaven a sortir concerts. A més, nosaltres estàvem una mica obligats a tocar cada mes, perquè vivíem d’això i cantant en català era un territori concret. Quan hi ha concerts, guanyes diners i et guanyes la vida, i quan no n’hi ha, no. Llavors t’havies de buscar altres coses… Jo tenia ganes de canviar i tenia ganes de fer coses que he pogut fer, com ara viatjar, conèixer gent. Cada viatge ha estat un cop al cap. M’he enriquit molt com a persona i he viscut moltes coses que no hauria pensat mai que em passarien. He conegut gent increïble. Estic molt content d’haver fet aquest viatge. I d’haver tornat també, eh?

—Entenc aquesta manera de funcionar. Però primer eren dos concerts solidaris. Després, una minironda de quatre concerts. Ara ja són catorze. N’hi haurà més?
—No, en fem catorze, ni quinze ni tretze. Anirem Cap Roig, Pedralbes, Sitges… en festivals grans. Tocarem al Vendrell també. Anàvem al Vendrell i la gent ens deia: “Aquí hi tocareu no?” I com que no ho havia anunciat la comissió de festes, no ho podíem dir. Serà molt emocionant aquest concert, segur! Com ho va ser la Mirona, justament el lloc on vaig plegar! Però tots ho són. L’altre dia a Lleida va ser brutal. A la primera cançó tothom ja s’havia posat dret. I hi veus canalla, gent gran, gent de totes les edats. Hi veus famílies senceres. Hi veus fills amb les samarretes dels pares. Les mares plorant emocionades, perquè per un moment tornen a la seva joventut…

—Ara us adoneu de què vau significar per a molta gent, no?
—Sí, evidentment, ho recordo tot. És molt bonic tornar a poder fer feliç la gent. Però també crec que no cal cansar-la. Millor quedar-nos en un bon record. I, qui sap, potser podem tornar de tant en tant. Això està molt bé.

—Hi ha uns quants grups que diuen: tornem a fer només uns concerts, i després vinga a fer rondes. Suposo que enganxa.
—Sí, és clar, si t’ho passes bé, per què no? Jo és que si no m’ho passo bé no ho faig. No ho sé, en aquest cas ha fluït així, és màgic.

—Confesso que les cançons de Lax’n Busto em transporten al cotxe amb tota la família de petites…
—Els grups que han durat tants anys tenen aquestes coses. L’any que ve farà quaranta anys que vam començar… Són molts i molts anys.

—Com era això de veure el teu grup amb un altre cantant?
—No els vaig anar a veure. Viatjava. Tampoc no hi vaig coincidir en cap concert. I tampoc no volia posar-me allà al públic i que la gent estigues pendent de mi. He vist alguna cosa per la televisió, algun vídeo… Però jo estava content. Jo me’n vaig anar, i vaig estar content que ells poguessin continuar. És quan deixes una parella, i ve i et diu al cap d’un temps que ja ha trobat un xicot. Penses: que bé, quina sort.

—La tornada és una cosa temporal? O penseu continuar?
—Com he dit, deixo fluir les coses. I ha fluït així. No vull fer plans. Em fa una mica de vertigen decidir què farem l’estiu del 2026. No sé on seré. Fa quinze anys que no sé on seré la setmana que ve.

—En aquests dinou anys, la vida ha canviat molt. Creieu que hi ha cançons que no han envellit correctament?
—Hi ha de tot…

—L’altre dia, a La turra de 3Cat, parlaven de cançons que anul·larien, i van anomenar “El pagès”.
—Sí, però què vols fer? Començar a anul·lar les grans pel·lícules que s’han fet en la història? Són coses, són situacions d’una època, tenen un sentit… Ara les coses han canviat. Espero que en bon sentit. Cada vegada en som més conscients. Encara que crec que tot hauria pogut canviar molt més.

—I, finalment, m’imagino que és la pregunta que més us han fet: què dieu a “Llença’t”? “Carpanta”, “aguanta”, “Fanta”?
—[Riu.] Encara avui dia vaig pel carrer i m’ho demanen. No és un dubte només teu. Cadascú hi diu la seva, però nosaltres no direm què diem. Perquè dóna molt de joc, fa molta gràcia. En realitat, era una onomatopeia que teníem i pensàvem que ja la canviaríem, mentre gravàvem el disc. Però va començar a entrar gent i ningú no sabia què dèiem. Uns deien que dèiem “Fanta”, uns altres “jo treballava a la Mirinda”, els altres “manta”. I al final, vam decidir deixar-ho així.

—Però dieu sempre la mateixa paraula?
—Sí, tot el grup diem el mateix. Nosaltres sabem què diem.

Hem après que una dana no porta sempre una barrancada, però hem acceptat que d’aquesta barrancada en diguem dana. I dues preguntes principals s’han repetit durant els col·loquis d’experts celebrats per l’Institut d’Estudis Catalans a l’Espai Ciència de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) de València: quan serà la pròxima barrancada? Serà igual de destructora?

La primera resposta, quan serà la pròxima, és ben incerta.

En seixanta-set anys, hi ha hagut tres grans inundacions devastadores: a la ciutat de València –1957, amb 154 morts–, la pantanà de Tous –1982, amb 8 morts oficials, potser 40, de fet– i ara les del riu Magre i la rambla de Poio, el 29 d’octubre de 2024, amb 228 morts. Interludis de 25 i 42 anys de diferència i entremig n’hi ha hagut de menors, també destructores.

La pròxima riuada devastadora pot trigar menys. Pels efectes del canvi climàtic, les pluges tempestuoses són més freqüents i més intenses i les conseqüències més catastròfiques. Quant trigarà no és fàcil de saber.

La segona resposta, sobre si serà igual de destructora, és més previsible.

Depèn de les lliçons que s’aprenguin de la catàstrofe i dels dolors immensos d’aquesta vegada.

Depèn de l’anticipació amb què s’avisi la població potencialment afectada i dels mitjans que es posin a l’abast per a la seva evacuació que hi hagi o no hi hagi víctimes mortals.

Depèn de les obres de retirada d’obstacles al curs natural de les aigües que es duguin a terme en les zones inundables, ara plenes de construccions, vies urbanes i sòls impermeabilitzats, que hi hagi més o menys danys materials.

Depèn de l’educació del risc que es faci entre la població i els governants, que tots els punts anteriors es duguin a terme.

Depèn de la col·laboració i la confiança que es pugui restablir entre governants, científics i ciutadans, que es puguin encarar millor uns perills que són inherents a la geografia i la climatologia de la conca mediterrània, singularment del País Valencià.

Les explicacions dels experts en aquestes jornades valencianes de l’Institut d’Estudis Catalans a l’OCCC han estat aclaparadores. La catàstrofe del 29 d’octubre de 2024 no ha passat per falta de coneixement científic ni d’avisos dels serveis tècnics a les autoritats competents. La pèrdua esgarrifosa de vides humanes ha estat el resultat de la manca d’atenció, de reacció i de diligència en la prevenció, en l’emergència i en l’assistència a les zones afectades.

Si la gestió dels fets hagués estat la que el coneixement científic demanava i els avisos tècnics previs feien imperativa, s’haurien salvat moltes vides i s’hauria estalviat molt del dolor físic i moral dels supervivents. Però no s’haurien pogut evitar els grans danys materials en les cases i els béns dels particulars, en les infrastructures públiques ni en l’activitat social i econòmica. Perquè el mal ve de lluny.

El mal ve, sobretot, d’una mala gestió en l’ocupació i l’ordenació del territori, sense tenir en compte la preservació d’unes zones inundables perfectament conegudes i cartografiades.

Com s’ha dit molt bé, es pot ordenar el territori al servei d’interessos determinats i d’un negacionisme confiat i curt de vista, que és com s’ha fet i encara es fa, o al servei d’objectius de protecció i conservació que tinguin en compte les característiques de la geografia i la climatologia, que és com s’hauria de fer. L’ordenació del territori, que ha estat part important del problema, ha de ser part fonamental de la solució.

Aquest país s’ha format amb els sediments seculars de les riuades que marquen la toponímia de tants llocs i pobles de les terres altes i baixes i de l’horta. Els deu la seva riquesa. S’ha fet al llarg dels mil·lennis amb els llots que ara han baixat barrejats, com mai, amb les restes materials del desastre: cotxes, cotxes i cotxes, objectes i trossos de construccions, plàstics, fàrmacs i productes tòxics per a la natura i els éssers vius. Han baixat en un dia els llots de trenta anys, se’ns ha dit, però arrossegant, aquest cop, les restes de l’ocupació antinatural del territori. Les restes d’un naufragi social.

S’ha fet evident, i els experts ho han remarcat, la debilitat d’una societat cegada per la fe en un benestar i en una tecnologia que no ens poden fer invulnerables. No gens. Una societat que ha oblidat la saviesa dels ancestres, acostumats als tombs de la climatologia i a la força tempestuosa de la mateixa aigua que dóna la vida. Una societat que només coneix el territori com l’espai de lleure que es travessa per les vies ràpides, com a paisatge de documentals i de pel·lícules a les pantalles.

La desatenció, durant les setmanes següents, a les víctimes i els pobles inundats i destruïts per les riuades, abandonats al seu propi esforç i l’ajut dels voluntaris, es produeix en un país que en el darrer mig segle ha vist créixer i molt els efectius polítics, tècnics i humans de totes les administracions. És una altra qüestió a reflexionar.

Jaume Guillamet és el president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans.

 

Més articles d’aquesta sèrie:

• Una mirada feminista a la prevenció i reconstrucció del desastre de Carmen Grau Vila.
• Extremisme hidrometeorològic i història: unes línies a compte de la dana del 29 d’octubre, d’Armando Alberola Romà.
• Desinformació i responsabilitat institucional de Carolina Moreno-Castro
• La necessitat d’una nova cultura del risc, de Jesús I. Català Gorgues.
• Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats, de Mireia Ginesta.
• Quan la natura es converteix en aliada davant la catàstrofe: aprenentatges de la gota freda a l’Albufera, de Raquel Ortells i Andreu Rico.
• Aprendre de la tragèdia, de Juli Peretó.

 

L’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València és l’escenari del congrés “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, que reuneix especialistes en diverses matèries per a aportar una mirada científica a la catàstrofe. En col·laboració amb aquest congrés, VilaWeb publica aquesta sèrie d’articles. Els debats es poden seguir en vídeo en directe en aquesta pàgina o es poden recuperar a la carta en aquesta.

No ens hauria de sorprendre gens l’espectacle que ofereix aquests dies la política espanyola. La dimissió de Santos Cerdán, les investigacions que esguiten l’entorn de Pedro Sánchez, la corrupció que torna a brollar com una font persistent en el cos del PSOE: tot això forma part d’un patró que qualsevol observador atent hauria pogut preveure. En canvi, sí que ens hauria de sorprendre –i preocupar– la reacció dels nostres partits, els del país, amb motiu d’aquesta enèsima crisi –parle sobretot d’Esquerra i Junts, però també de Compromís i Més, fins i tot dels Comuns. Perquè mentre Madrid es rebolca en el fang, massa gent als Països Catalans sembla disposada a continuar fent de salvavides d’un sistema que no els respecta.

El problema no és tan sols que el PSOE torne a estar tocat per la corrupció. El problema és més profund i té a veure amb quelcom que afecta l’essència de la democràcia: la previsibilitat. Quan un sistema polític sap d’entrada que certs actors sempre respondran de la mateixa manera, aquest sistema deixa de ser democràtic i esdevé hegemònic. I quan uns partits renuncien al dret de sorprendre, renuncien també al dret de ser influents.

Durant anys, alguns dirigents dels nostres partits han interioritzat una idea profundament errònia i perillosa: la idea que ser “responsables” significava ser previsibles. Amb aquesta lògica, ERC o Compromís, per exemple, sempre sostindran el PSOE perquè “l’alternativa és pitjor”. Amb la conseqüència, demostrada a bastament, que Madrid pot planificar les seues estratègies contra Catalunya i el País Valencià sabent que, faça què faça, sempre comptarà amb aquesta reserva parlamentària.

El resultat d’això és tan paradoxal com trist: Esquerra o Compromís –dic aquests dos perquè són el cas més exagerat, però podríem ficar també en el sac, ara mateix, Junts– es fan imprescindibles per al sistema espanyol, però precisament això els fa prescindibles per als interessos del nostre país.

I la dinàmica no tan sols és dolenta per als partits dels Països Catalans –que perden capacitat de negociació real–, sinó que és demolidora per al conjunt del sistema democràtic espanyol. Una democràcia que no pot funcionar sinó amb el suport garantit de certs actors no és una democràcia: és una dependència institucionalitzada. I quan la perifèria sempre obeeix el centre per “responsabilitat”, ni la perifèria és lliure ni el centre aprendrà mai a ser democràtic.

L’actual crisi del govern Sánchez il·lustra perfectament aquesta dinàmica. El president espanyol considera garantit el suport dels partits “perifèrics”, i aquests, atrapats en la lògica de la “por de l’alternativa”, continuen sostenint un executiu que no els ofereix res més que promeses en canvi de lleialtat incondicional. És una relació que no fa bé a ningú: ni als catalans, que veuen que els seus vots sempre compten igual, independentment de l’estratègia que seguesquen, ni als espanyols, que veuen que el seu sistema polític es converteix en una ficció competitiva.

I és així que aquesta dinàmica de previsibilitat mena a una degradació mútua. A la nostra banda, els partits que sempre voten igual perden credibilitat davant els votants, que perceben la subordinació i, lògicament, es desanimen. I, per la part espanyola, la garantia del suport perifèric inamovible elimina la necessitat d’un aprenentatge democràtic real. Un sistema que sap que sempre tindrà una majoria “disponible” no aprèn a negociar, a cedir, a respectar la diversitat, ni ho necessita. Assistim, doncs, a la paradoxa que els catalans, volent salvar la democràcia espanyola per “responsabilitat”, en realitat contribuïm a degradar-la.

És molt simple: un partit, posem per cas el PSOE, que no té por de perdre el poder per mala gestió és un partit que no té incentius reals per a la bona gestió. I quan la mala gestió inclou casos de corrupció sistemàtica, aleshores la responsabilitat dels qui el mantenen al poder va més enllà de l’error tàctic: esdevé complicitat, ni que siga involuntària.

Cal, per tant, que Junts, Esquerra, Compromís i Més recuperen el dret de ser imprevisibles. No per capritx, sinó per dignitat democràtica. Per diversificar opcions, per crear una incertesa saludable i per negociar sempre amb la força que dóna la independència de criteri. I Madrid ha de saber que podria perdre el suport dels partits dels Països Catalans, no com una  amenaça, sinó com a condició normal de funcionament democràtic. Un sistema democràtic que no pot ser sorprès per ningú no pot ser canviat per ningú. I un sistema que no pot canviar és condemnat a repetir els errors, com veiem aquests dies.

I això que diré ara sorprendrà alguna gent, però el cas és que les xifres canten. En el congrés espanyol actual Vox té 33 diputats i això que en diuen “els nacionalismes perifèrics”, 31. Els sobiranistes, doncs, com a bloc, podrien condicionar completament la formació d’un govern del PP sense l’extrema dreta.

D’un govern nascut d’una moció de censura al PSOE per la corrupció, en què Vox s’abstingués i ells votassen a favor o també s’abstinguessen. Pactant amb el PP, en canvi, un govern obligat a resoldre definitivament la qüestió de l’amnistia, la situació dels presos bascs, l’oficialitat de la llengua catalana a Europa, la solució de l’infrafinançament o qualsevol altra de les moltes coses que el PSOE ja ha demostrat de sobres que no pot, o no vol, resoldre.

Ara mateix sembla una maniobra impossible del tot, però també semblava impossible que Junts –amb el president Puigdemont a l’exili– votàs el PSOE i va passar. Si no passa en aquesta ocasió serà sols per la previsibilitat d’alguns partits, que s’estimaran més no aconseguir res i continuar amb les butxaques buides i perpetuant la corrupció que no deixar de pensar condicionats pels apriorismes de sempre. Perquè per la banda del PP, i la seua hipotètica disponibilitat a un pacte com aquest, no ens enganyem tampoc: Sánchez no convocarà eleccions fins el 2027 ni que li troben cadàvers al llit. De manera que el PP no té cap més alternativa: aquesta és factible i el pacte amb Vox, amb l’extrema dreta, no.

 

PS1. Amb aquest editorial m’he limitat a fer una anàlisi, potser provocadora per a alguns, però una anàlisi i prou. No és l’alternativa que jo voldria –el 2019, arran de la moció de censura a Rajoy, ja vaig escriure que sóc partidari del caos a Espanya: que ni PSOE, ni PP. Però, sincerament, avui em sembla més preocupant la dependència absoluta dels nostres partits del PSOE i la renúncia a fer política que no pas la solució del desastre espanyol de torn.

PS2. Avui al MNAC hi haurà una reunió transcendental de la vintena de membres del patronat d’aquest museu per a decidir el futur de les pintures murals de Sixena, després de la sentència del Suprem espanyol. Josep Nualart Casulleras examina en aquest article què en pot eixir, d’aquesta reunió.

PS3. En relació amb aquest tema, hem repescat un precedent important: el del Teatre Romà de Sagunt. Una decisió judicial va ordenar el 1997 que les obres de reforma s’havien d’anul·lar, però finalment el Suprem va entendre que això era més perillós que no deixar-ho com estava i la sentència no s’ha executat mai. En aquest reportatge trobareu tots els detalls de la història.

PS4. Cent anys després del Manifest dels intel·lectuals antifeixistes del 1925, publicat en plena consolidació del règim de Benito Mussolini, un grup internacional d’acadèmics, escriptors i científics ha decidit de reprendre aquell crit d’alerta contra l’autoritarisme. Més de 400 signants –entre els quals, 31 premis Nobel i alguns dels principals estudiosos del feixisme i de la democràcia contemporània– han fet públic un nou manifest per a denunciar l’auge de l’extrema dreta i reivindicar els valors democràtics com a baluard col·lectiu. En parlem en aquest article.

PS5. Avui s’acaba a València el cicle de debats organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans sobre les conseqüències de la gota freda de l’octubre passat. Paral·lelament als debats, VilaWeb ha anat publicant una sèrie especial d’articles d’especialistes que també es clou avui, amb aquest de Jaume Guillamet.

“Hi ha coses de Barcelona que ja no puc fotografiar perquè quan recorro els carrers de la ciutat ja no hi són. Són part del passat i del record. Per exemple? Ja no es treuen taüts dels edificis, ni es pugen als pisos pianos amb corriola, i els geperuts han desaparegut.” M’ho va dir el fotògraf barceloní Francesc Català-Roca en una entrevista que li vaig fer als anys vuitanta. Hi he pensat moltes vegades.

Contemplant el magnífic llibre de fotografies Barcelona, amb nova selecció d’instantànies de Ricardo Feriche, m’ha tornat el record d’allò que ja no es pot fotografiar perquè no existeix. Tant allò que encara es veu com allò que ja no activen en la ment dels barcelonins un seguit d’accions i reaccions entre els records viscuts, els que et van explicar de petit i, fins i tot, els somniats o imaginats. És com visibilitzar el teu imaginari, recuperar-lo, reviure’l i travessar-lo parsimoniosament en el temps i en l’espai, per tornar a viure íntimament la teva història, la de la teva família i la de la teva ciutat.

Aquest llibre és un document únic sobre l’evolució cultural, arquitectònica i social de la ciutat. És un gran àlbum de retrats dels barcelonins al llarg d’un segle. La tria d’imatges de Ricardo Feriche és excel·lent. En aquesta edició ha ampliat la presència de dones fotògrafes i de fotografies dels arxius privats, familiars i públics de la ciutat. Hi ha obres de més de setanta fotògrafs: Henri Cartier-Bresson, Gerda Taro, Kati Horna, Dora Mar, Margaret Michaelis i Helmut Newton, combinades amb les de fotògrafs barcelonins de renom com ara Francesc Català-Roca, Colita, Ramon Massats i Leopoldo Pomés, al costat d’uns altres d’amateurs o anònims, tan importants o més.

Xavier Miserachs, 1962. Plaça Reial.

Les fotografies fetes per ciutadans desconeguts ens aporten les visions de la ciutat i de la seva gent que les anteriorment retratades pels grans professionals han volgut aportar i fixar per a la posteritat. En cadascuna hi ha una idea que completa, amplia o concentra l’emoció i la vida d’aquells instants. La sensibilitat del ciutadà del carrer té molt a dir sobre la nostra història. És el “Viure, conviure i, si convé, riure” que deia el poeta J.V. Foix.

Gairebé el 60% de les fotografies són noves i moltes són inèdites. L’edició de fotografies dels autors més coneguts internacionalment, combinades amb les dels ciutadans anònims, més la intensa i vital mirada de les fotògrafes, ens ofereix un joc de miralls infinit, ens obre les portes de les nostres inòpies particulars. Endinsant-nos en un collage documental de fragments, visions i records de les nostres vides, i de les dels nostres fantasmes.

Sí, ells també se’ns apareixen, els fantasmes. Perquè podrien perfectament haver estat allà: jugant a milicians a les trinxeres, travessant la plaça del Cinc d’Oros un dia d’hivern, pescant a l’escullera, ballant per la revetlla de Sant Joan o donant veces als coloms al parc de la Ciutadella. I amb la seva imatge fugaç, tot just captada en uns segons, ressuscita també el record de les seves veus, de les coses que ens explicaven d’ells i de la ciutat de quan nosaltres encara no hi érem.

Carme Garcia Padrosa, c. 1959. La Barceloneta (fotografia: Arxiu Fotogràfic de Barcelona). Un instant que enllaça amb el film de les nostres vides

Cada fotografia ens aporta un instant del passat en la vida de la ciutat i els seus habitants. Un instant que enllaça amb el film de les nostres vides i ens revela, i, alhora, ens fa rememorar mil facetes i detalls del caràcter d’una ciutat cosmopolita, viva i en transformació constant. És important l’empremta que els barcelonins d’unes quantes generacions han deixat en aquests carrers empedrats, en aquestes parets grises i escrostonades, en una ciutat que ha viscut el floriment de la modernitat i el maquinisme, la República i la revolució, la guerra del 1936-1939, la dictadura, la transició i l’esclat de la Barcelona actual, dels Jocs Olímpics a l’esclat del turisme de masses.

Les fotografies triades són fragments d’espais del paisatge, sempre en relació amb els seus habitants. Racons, alguns dels quals es conserven pràcticament intactes, malgrat el pas del temps, i la superposició de capes de diferents èpoques. Aquelles persones són l’ànima de la ciutat i els racons on encara s’aixopluga i habita. Indrets que estan molt presents i carregats de significats íntims, familiars i col·lectius.

Si et submergeixes una estona en cada foto, pots arribar a percebre’n la banda sonora, una rialla, un crit, un clàxon, o les olors i les sensacions físiques, la xafogor, l’olor de la pluja o la fuetada del vent que talla els llavis.

Tornant a la idea que comentava al principi de Francesc Català-Roca, autor molt ben representat al llibre, a part dels trasllats de pianos, dels taüts sortint de les cases i dels geperuts, hi ha moltes coses més que ja no es poden fotografiar.

Les casetes de bany, els troleibusos, les guinguetes de la Barceloneta, els guàrdies urbans amb salacot palplantats al mig de les llambordes, els mitjons que sempre queien quan dúiem pantalons curts, el bar Izquierdo de Gràcia, els escombriaires amb vestit de pana i gorra de plat, els fotògrafs ambulants amb trípode i estris de revelatge, les esquerdes de l’asfalt de la Diagonal, les dones que anaven a omplir els càntirs a les fonts, els cartells que anunciaven les excursions al Somorrostro de Granada per a veure flamenc, els mariners americans de la US Navy, les senyores amb bossa negra, guants negres, sabates de tacó negres i una pell de guineu amb les potetes penjant per la pitrera. I l’olor que feien els caramels enganxosos i rancis que treien del fons de la bossa amb aquell somriure malèfic i bavós.

Dora Maar, 1932. Park Güell (fotografia: VEGAP, Madrid, 2025). La història de Barcelona en cinc capítols

El llibre s’organitza en cinc grans capítols, que corresponen cronològicament a períodes històrics, polítics i socials que han afectat profundament la vida i l’ànima de la ciutat i els seus habitants. De “La ciutat dels prodigis” (1900-1931) a “El salt al futur” (1992-2024), passant per “Modernitat i revolució” (1931-1939), “Anys de contrastos” (1940-1968) i “La gènesi del canvi” (1969-1991).

Són èpoques crucials en la configuració de la ciutat i, a la vegada, en la definició de diferents estats d’ànim dels barcelonins. De l’efervescència d’una ciutat que a principi del segle XX començava a expandir-se, als anys trenta de modernitat, avantguardes polítiques i culturals, conflicte, revolució i guerra. Els contrastos de la postguerra i el franquisme. Els anys en què s’anava gestant el canvi, de les acaballes de la dictadura als Jocs Olímpics. I allò que l’autor anomena el salt al futur, amb l’aparició de tribus urbanes i l’esclat del turisme de masses.

De totes les fotografies, n’he triat algunes per il·lustrar aquest article. Del 1911 i autor desconegut, una instantània del tramvia de l’Arrabassada a Sant Cugat. Inaugura el capítol de la ciutat dels prodigis. Deu ser un dia festiu, fa bon temps, tots van vestits i relaxats de diumenge. Tost deuen voler anar a algun lloc. La fotografia és molt nítida. L’aire, la llum i el cel, claríssims. Hi ha molts homes amb canotier, també gorres i davantals de nens i mossos. Quatre vehicles ens defineixen l’època. En la imatge hi conviuen un tramvia, una tartana, un vehicle conduït per un cotxer que va a l’exterior, amb gorra i guardapols, com si a la tartana li haguessin sortit rodes, i un cotxe particular descapotat. Tradició i modernitat.

Una fotografia preciosa de Dora Maar del Parc Güell del 1932. Sembla un dia d’estiu. En els sinuosos i ondulats bancs de Gaudí hi seuen diversos personatges aïllats o en grup. El més destacable és una àvia, portera o minyona amb davantal, espardenyes i una bossa grossa, com d’anar a comprar, amb un nen petit, pantaló curt i sandàlies amb mitjons. Tots dos miren cap a un lloc fora del quadre. Potser hi havia uns nens jugant a pilota o una cobla sardanística. Moments de pau, tranquil·litat i esperança. La República.

Autor desconegut, 1935. Carrer de la Marina, amb la Sagrada Família al fons (fotografia: Arxiu Jorge Álvarez).

També d’autor desconegut, una del 1935. Sembla tardor. En un terrat amb la Sagrada Família al fons, una noia dreta, moderna, mira al sol amb els ulls tancats. Somriu, els cabells es mouen al vent. Placidesa i llibertat. Sol, vent i aire pur. Aviat tot s’estroncaria.

Del 1936, una de les més emblemàtiques de Gerda Taro, la parella de Robert Capa, la dels nens amb casquet de milicians de la CNT que juguen a guerres en una de les barricades reals del carrer de Sant Pau. Darrere hi ha un anunci lluminós de Freixenet. Els nens miren a la fotògrafa i, avui, a nosaltres. L’un sembla reptar-nos a pujar. L’altre, amb un mocador es cura una ferida de la mà. També ens mira des del passat, com si digués, a veure què fareu vosaltres! Gerda Taro va morir el juliol del 1937 al front d’El Escorial, Madrid, atropellada per un tanc fora de control. La revista Life va titular: “La Guerra Civil Espanyola mata la seva primera fotògrafa.”

Gerda Taro, 1936. Barricades al carrer de Sant Pau (fotografia: VEGAP, Madrid, 2025).

N’hi ha una de la Barceloneta del 1959 de Carme Garcia Padrosa. Llum i ombra. Geometria. La platja s’obre com un escenari, on les ombres de nens i homes semblen viure aquell instant de nerviosisme davant la mar, la sorra i el soroll de les onades. Alegria i llibertat. Si la mires molta estona, pots sentir l’olor penetrant de quitrà, de salabror i de pixum agre característic dels racons més foscs i arrecerats de les platges.

Hi ha, també, el moment feliç d’una mare burgesa i els seus fills donant veces als coloms del parc de la Ciutadella. Recordo els nervis dels nens quan volava cap a nosaltres un núvol de coloms. Per a un nen eren molt grossos aquells ocellots que sempre estaven afamats. I si se t’enfilaven a la mà, et rascaven amb les ungles, grosses com les d’una àliga per un petit infant de ciutat. Una fotografia sense data. No cal. És una acció atemporal. Eterna. Tots els barcelonins, de petits, ho hem fet. I tots tenim la nostra fotografia envoltats de coloms, amb cara de no tenir-les totes.

Josep M. Lari Mirambell, sense data. Parc de la Ciutadella (fotografia: Hereus de J.M. Lari Mirambell).

De Francesc Català-Roca hi ha una fotografia esplèndida del 1952-53. La plaça del Cinc d’Oros. El sol del matí projecta l’ombra de l’obelisc. A contrallum, la silueta d’una dona que camina, un home amb bicicleta, un troleibús amb un anunci de les bombetes elèctriques Osram, un taxi com els de Londres i uns quants cotxes particulars. Hi ha espai de sobres per a tothom, la boira del sol emblanquina el fons del passeig de Gràcia. Els fanals modernistes s’alcen com gegants guardians a banda i banda de la calçada central. Sembla una instantània dissenyada per un arquitecte.

La més impressionant per mi és d’un autor desconegut. Data de 1962. És un obrer amb granota que treballa en la restauració del telefèric de Jaume I, al port de Barcelona. L’home pinta una bigueta assegut a cavall de la bigueta mateixa a molts metres d’alçada. La del telefèric. Fa vertigen. Tant com la calma aparent que et transmet ell amb la gorra calada, fumant un cigarret que li penja dels llavis, concentrat en la brotxa i el pot de pintura, com si no hi hagués res més al món. Ni el perill de morir. És un dia molt clar. De fons, veiem el port, la Rambla, la ciutat.

L’obrer del telefèric, una miliciana disparant de Gerda Taro i una fotografia en color d’una florista a la seva paradeta de la Rambla, són la cloenda del llibre. Un obrer, una miliciana i una florista. Dos autors desconeguts que acompanyen Taro. Barcelona.

Francesc Català-Roca, c. 1952-1953. Plaça del Cinc d’Oros (fotografia: VEGAP, Madrid, 2025). Per què em miren tots així? Què em volien dir?

Una de les sensacions més curioses que he tingut contemplant les fotografies del llibre és la dels personatges que, en mirar la càmera fa dècades, avui em miren a mi. O a vosaltres. Un parell, molt encertadament, són l’obertura del llibre. Un grup de banyistes de l’any 1935 a la platja de Sant Sebastià. Unes dones grans del 1962, endiumenjades amb collarets de perles i ventalls a la Rambla. Han parat de dir xafarderies un instant per fer-se la fotografia.

Però, sobretot, la que més m’ha inquietat és una del 1900-1915 del bar Mauri, al xamfrà Provença-Aribau. La terrassa és plena de clients. Hi ha senyors amb barret o canotier i molts mossos amb davantal i gorra. Els cambrers duen corbata o corbatí, segons el rang. Hi ha nens i nenes. Pocs. Els justs. I molts bigotis modernistes. A requeriment del fotògraf, A. Gil, tots miraven a la càmera fixament. Alguns somreien, la majoria, no.

Ara, em miren a mi. I no sé què em volen dir. Em miren com si veiessin un alienígena invasor. Em deuen haver reconegut com un futur client? A dins, a tocar de la barra, prop dels tiradors de cervesa fresca, hi ha una nena petita, una mica borrosa. Segur que no s’estava quieta, i la mare li cridava “nena, què t’he dit?, vine, torna a dins”. Però ella es va colar a l’últim moment per sortir a la fotografia. És la meva àvia? O una amiga seva? Que tranquils i còmodes se’ls veu a tots. Sense ramats de turistes, ni criatures ploraneres, ni gossos caganers, ni bicicletes, ni patinets. Ni mòbils.

Autor desconegut, 1911. Tramvia de l’Arrabassada, Sant Cugat del Vallès. Recórrer la ciutat de fotografia en fotografia

Barcelona té un pròleg del fotògraf i director d’art Ricardo Feriche, responsable de la selecció i l’edició, i un text de la cineasta barcelonina Isabel Coixet. Feriche confessa que mentre editava el llibre tenia la sensació de ser a Montjuïc o al Tibidabo observant amb un zoom, a través del temps, no una postal de la ciutat, sinó la vida mateixa dels barcelonins.

L’esperit i l’actitud que ha impulsat l’editor a dissenyar el llibre és ben descrit amb les seves paraules: “Sabem l’any i el lloc. Però quin dia i a quina hora? Si tingués aquesta informació i a més a més fos capaç de viatjar en el temps, recorreria la ciutat de foto en foto. Em col·locaria a la vora dels personatges principals per observar com van aparèixer en escena i l’instant en què es va produir el flaix. Uns minuts abans faria el mateix amb el fotògraf, restaria atent a allò que veu, com es camufla entre la gent, la seva dissimulació subtil càmera en mà, i, arribat el moment, em situaria estratègicament darrere seu per ser espectador de com els protagonistes van entrar en el quadre, sentir el clic de l’obturador i veure com el moviment es congela per esdevenir la imatge icònica que coneixem. És el magnetisme que tenen les fotos robades.”

La setmana passada, com va informar Assumpció Maresma en l’edició del dia 13 d’aquest diari, el pare Manel Gasch, abat de Montserrat, va dir en una reunió amb un acte promogut per La Vanguardia que “ara a Montserrat li toca aquest paper d’acompanyar, de parlar amb tothom i d’escoltar tothom [tenint en compte que] en la història pot haver tingut un paper més essencial en la política perquè feia de substitutiu en una societat on no hi havia la possibilitat d’expressar-se democràticament, i ara la societat catalana pot expressar-se democràticament gairebé cada any i crec que a Montserrat li toca retirar-se d’aquest paper de protecció que va tenir els anys seixanta i setanta”. Així, doncs, els tres milions de persones que van votar el Primer d’Octubre per la independència de Catalunya i al cap de dos dies van fer una vaga general en protesta contra la brutalitat policial espanyola; o el país sencer, greument amenaçat la nit d’aquell 3 d’octubre d’infaust record pel discurs del rei dels espanyols, que va enfonsar tots els ponts de diàleg amb una mostra implacable d’absolutisme borbònic; o els líders polítics i socials condemnats, empresonats, o exiliats, per haver permès al seu poble exercir un dret tan democràtic com expressar a les urnes, en ple dia, les seves aspiracions nacionals; o, en fi, tots els represaliats per haver protestat pacíficament al llarg de vuit anys de repressió selectiva, ja ens podem acomiadar del refugi polític i moral de Montserrat, si no ens avenim a acotar el cap davant el règim imperant, com succeirà al recinte del monestir el pròxim dia 23 (vigília de la Festa Nacional dels Països Catalans, per a més inri), on seran solemnement rebuts els botxins del nostre poble i els col·laboracionistes ocasionals. (Per cert, aquests dies farà quatre llargs anys de l’empresonament del raper Pablo Hasel pel greu delicte d’usar la llibertat d’expressió per cantar veritats sabudes i publicades sobre la corrupció del pare del rei que ha de trepitjar Montserrat.)

A través de les seves paraules, el pare abat no és que renunciï a fer de Montserrat un “substitutiu” de la política, sinó que, ras i curt, ens diu la mena de “política” que cal fer. Com diu el meu company Antoni M. Gavarró, “el mot que enllaça el discurs de l’abat amb el 155 és tothom. No és pas casual, i no és mai innocent políticament, perquè esborra aparentment jerarquies i diferències. Tothom difumina la legitimitat dins la legalitat, i tot dins la fe respectable, que és matèria abacial. En homenatge a l’acte d’ahir a Via Laietana 43 [seu de tortures i vexacions de la jefatura nacional de policia espanyola a Barcelona], cal dir amb la humilitat que ens guia, que no pots abraçar les víctimes amb els botxins. I que és d’un cinisme èticament reprovable usar tothom quan els instruments de tortura i vexació estan en ple rendiment”.

Les paraules del pare abat causen tristor no pas perquè s’alineen amb la raó d’estat contra l’expressió legítima de la nació que Montserrat ha contribuït a fer encenent una espelma al déu de la cultura pròpia –ara i sempre amenaçada–, sinó perquè n’encenen una altra a un diable que el mateix poble extingirà en el camí de treure’s de sobre el pes mort de la història dins Espanya. Ja no som en els temps de les gracioses concessions per part dels que voldrien anorrear el país, sinó en els de l’alliberament nacional a través de la independència. És obvi que no cal donar lliçons d’història a Montserrat: la seva pròpia existència és la manifestació fefaent que ha superat tota mena de canvis fins al dia d’avui. La pregunta a fer, però, seria si els valors que l’han mantinguda han canviat de signe i, en conseqüència, si l’antiga aliança entre església nacional i classes populars catalanes ha caducat en nom d’una realpolitik adequada als temps que corren per a garantir la tranquil·litat dels poderosos –la “pacificació” de Catalunya. Perquè Montserrat no és pas una ermita al desert o dalt de la muntanya, sinó el recordatori constant de com s’articulen històricament forces de dalt i de baix per forjar culturalment una nació –Verdaguer és la demostració de la fèrtil barreja. Amb la política de l’abat, però, Montserrat corre el risc d’esdevenir una basílica d’ombres igual que la Sagrada Família és ja un temple de mercaders. Potser els vents de l’Església tornen a bufar en contra del poble –protagonista, en última instància, de la història–, però, sense aquest poble, Montserrat serà com un arbre sense saba.

I si ens endinsem en el laberint de la política, caldrà dir humilment al pare abat que, si un poble només pot expressar-se democràticament en els termes imposats per la voluntat d’anorreament –per molt legal que sigui–, d’un estat aliè, potser que parléssim de democràcia atorgada, i no pas de la capacitat de decidir lliurement i democràticament de quina manera pot expressar una nació la seva voluntat de governar-se al nivell de qualsevol poble lliure.

Un dia –llunyà en el temps, però no pas en tant que exemple de tremp moral–, el pare Escarré va saber rectificar oportunament per convertir en un fet polític la seva posició contra la dictadura franquista. Cert, eren temps que el poble patia directament una repressió sense embuts, però no és menys cert que la patia en la justa mesura amb què s’alçava –allà on podia i tant com podia– contra un règim despietat. Creuen el pare abat i la seva comunitat que el procés democràtic d’autodeterminació de Catalunya, obert a partir del 2006 i culminat, en la seva primera fase, l’octubre del 2017, no legitima la raó del poble català enfront d’un règim que conté, i encara gosa exhibir, sense rubor les pitjors xacres i podridures d’una dictadura franquista emblanquinada com els sepulcres fariseus? En podríem fer un llistat, ara i aquí, però qui vulgui en tindrà prou llegint els editorials d’aquest mateix diari, seguint la deriva prevaricadora dels jutges espanyols segons qui jutgin, comprovant com es dicta qui mereix ser amnistiat o no, o esfullant les biografies dels personatges que formen la trama corrupta dels partits del règim.

Respectat pare abat: sou a temps de rectificar en nom de la justícia, la història i l’ètica que han bastit els ponts a travessar de dalt a baix i de baix a dalt entre la muntanya i el pla. Ho demanem per raons ètiques i polítiques, però, sobretot, perquè no voldríem que la sòlida baula creada secularment es vegi malmesa per una innecessària prova de fatiga que pugui esberlar-ne la delicada traça.

Entretant, en senyal de modest testimoni de protesta, penso fer-li arribar pel conducte reglamentari la serreta del premi de la Crítica Serra d’Or de Literatura que em va ser lliurada, en presència de vostè, el proppassat 4 d’abril –les dues anteriors, dels anys 2007 i 2011, respectivament, les conservaré per respecte al pare Massot, que no crec que es trobés còmode en una semblant conjuntura.

Bloomberg · Patricia Laya i Andreina Itriago

Una onada d’atacs terroristes a Colòmbia ha fet revifar els fantasmes dels foscs anys noranta, en què els càrtels i les guerrilles convertiren aquest país andí en un dels més violents del món.

La xifra de segrests amb finalitats d’extorsió s’ha multiplicat per més de dos enguany, i els assassinats de membres de les forces armades han augmentat d’un 195%. Els càrtels, fins fa pocs confinats a zones remotes, s’han infiltrat en àrees que solien considerar-se segures, on extorsionen empresaris i escampen el pànic entre la població.

Tot això, abans de l’atac més brutal contra una figura política d’alt rang que s’ha vist al país en dècades.

Els dies posteriors a l’atac contra l’aspirant a la presidència Miguel Uribe, al qual un adolescent disparà dos trets al cap a Bogotà dissabte passat no l’altre, vint-i-quatre atacs pel cap baix –principalment amb explosius– han sacsejat el sud-oest del país i han deixat almenys set morts i molts ferits.

A la regió del Catatumbo, prop de la frontera amb Veneçuela, els enfrontaments entre guerrilles rivals han causat sis morts, pel cap baix. L’escalada forma part d’un conflicte territorial més ampli que ha desplaçat més de seixanta-cinc mil ciutadans d’ençà del gener.

“Dol tornar a sentir l’angoixa i la impotència que causen aquests actes de violència”, diu Consuelo Ramírez, advocada de quaranta-vuit anys, que era una nena quan el candidat presidencial Luis Carlos Galán fou assassinat, l’any 1989. “Reviure aquesta sensació és molt, molt difícil”.

A final dels vuitanta i durant els noranta, Colòmbia visqué una era de violència sense precedents marcada per atacs contra figures polítiques, infrastructures i civils. Al cor del conflicte hi havia poderosos càrtels de la droga com ara el de Medellín, encapçalat pel capo Pablo Escobar, que declarà la guerra a l’estat per eludir l’extradició als Estats Units. Aquella època es caracteritzà per atacs amb bombes, segrests i assassinats de candidats polítics com ara Galán, Bernardo Jaramillo i Carlos Pizarro.

La resposta erràtica del president Gustavo Petro a la crisi no ha ajudat a aplacar els ànims de la població. En el discurs en què adreçà l’atac contra Uribe, que s’endarrerí més d’una hora, el president no aconseguí de projectar una imatge de control de la situació. Petro, que digué frases com ara “la vida és un riu”, divagà fins prop de la mitjanit, tot citant Hegel, Freud i l’herència libanesa de la mare de la víctima.

D’aleshores ençà, Petro ha publicat un seguit de piulets confusos a X que barregen informació sobre els atacs i crítiques als seus rivals polítics, a qui acusa d’instrumentalitzar els crims per fer descarrilar la seva agenda legislativa.

“No està a l’altura de les circumstàncies en un moment en què els colombians temen tornar als pitjors anys de la violència”, assenyala Geoff Ramsey, investigador sènior de l’Atlantic Council, un think tank amb seu a Washington. “Passa l’estona a les xarxes socials, reaccionant a les notícies més com un espectador que no pas com un cap d’estat. La realitat és que les febleses de Petro a l’hora de governar perjudiquen com més va més la situació de seguretat al país”, explica.

Les guerrilles i els narcotraficants han aprofitat la relativa falta de pressió militar per part del govern de Petro, que d’ençà que arribà a la presidència l’any 2022 ha cercat una “pau total” mitjançant negociacions amb diversos grups del país. Fins ara, les converses no s’han traduït en avenços significatius en matèria de pau.

Amb Petro com a president, explica Ramsey, l’exèrcit colombià sovint s’ha vist subjecte a instruccions confuses o bé contradictòries. “En algunes zones negocien [amb els grups armats], en unes altres els tracten com a bel·ligerants en el conflicte”, afegeix.

Un 40% dels colombians considera que la inseguretat i el narcotràfic són els problemes més greus del país, segons un sondatge d’AtlasIntel per a Bloomberg News. El mes passat, prop d’un 42% dels colombians declarà que creia que era molt probable que els atacs o els intents d’assassinat relacionats amb els grups criminals augmentessin.

Menys d’un any abans de les eleccions del maig vinent, la cursa presidencial continua molt oberta, sense que cap candidat destaqui sobre la resta. La mitjana ponderada de sondatges del mitjà colombià La Silla Vacía situa Gustavo Bolívar, aliat de Petro, lleugerament per davant amb un 11,7% de suport, seguit de prop per la periodista Vicky Dávila i per Sergio Fajardo, ex-batlle de Medellín. Així i tot, un 15% dels votants diu que votarà en blanc o no es decantarà per cap candidat, un fet que evidencia la frustració generalitzada de la població i la inestabilitat del panorama electoral.

Un dels riscs que preocupa més els analistes és la possibilitat que els grups armats sabotin els comicis. Sergio Guzmán –director de Colombia Risk Analysis, una consultora de riscs amb seu a Bogotà– preveu que les eleccions seran “sagnants”. Sobre això, explica que garantir la seguretat de mil vuit-cents candidats, especialment en les zones rurals que el govern no controla per complet, supera les capacitats de l’estat colombià.

Però el risc més gran, diu, “és que els grups il·legals controlin de facto quins candidats poden fer campanya en quines parts del país”. I afegeix: “Podríem trobar-nos en una situació semblant a la de Mèxic, on els narcotraficants poden influir, en essència, en el resultat de les eleccions.” Cap grup no ha reivindicat l’autoria de l’atac contra Uribe, ni tampoc dels atacs amb bomba d’aquests darrers dies.

El ministre d’Interior colombià, Armando Benedetti, declarà la setmana passada que les proves preliminars mostraven que tant el tiroteig com els atacs amb bomba podien estar relacionats, i que possiblement podien ser obra d’Iván Mordisco, un ex-comandant de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) que rebutjà l’acord de pau del 2016 i tornà a la lluita armada.

L’empitjorament de la seguretat a Colòmbia coincideix amb un moment delicat per a les finances del país. La setmana passada, el Ministeri d’Hisenda anuncià que el govern abandonaria els límits de despesa, cosa que ha fet augmentar l’escepticisme dels inversors sobre la prudència fiscal d’un Petro que encara el seu últim any de mandat. El dèficit de Colòmbia s’enfilà a un 6,8% l’any passat, i molts economistes preveuen que augmenti fins a més d’un 7% a final d’any.

Les dificultats polítiques al país han repercutit negativament en els actius colombians, i el peso ha perdut prop d’un 1,6% aquests darrers dies, el pitjor rendiment de cap divisa de mercat emergent. La prima de risc del país, mentrestant, s’ha ampliat d’ençà de començament d’any, quan a molts països de la regió s’ha reduït.

Mentrestant, la violència continua. Dimarts de la setmana passada, un cotxe bomba esclatà prop de l’ajuntament de la petita localitat de Patía, a la província de Cauca, en va trencar les finestres i va deixar els carrers circumdants plens de vidres i runa.

Aquell mateix dia, a la mateixa província, un autobús esclatà i destruí la comissaria local de Villa Rica. Un policia morí i quatre més foren ferits, segons que informaren els mitjans de comunicació locals.

Dimecres de la setmana passada, un grup d’homes armats obrí foc contra una comissaria de policia al poble de Valdivia, a la província d’Antioquía, van assassinar un policia i en van ferir uns quants més.

“Feia uns trenta-cinc anys que no vèiem una situació així de complexa”, explica Néstor Fernández, un advocat que resa per la vida d’Uribe davant l’hospital on està ingressat. “Recorda les èpoques de més violència”, afegeix.

Nicolle Yapur i Stephen Wicary han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La vintena de membres del patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) són convocats avui a una reunió extraordinària i transcendental per a decidir el futur de les pintures murals de Sixena, d’un valor patrimonial excepcional. El patronat, que és principal òrgan de govern del museu, i en què hi ha representants de la Generalitat de Catalunya, de l’Ajuntament de Barcelona i del Ministeri de Cultura espanyol, ha d’acordar quina resposta donarà a la sentència del Tribunal Suprem del 28 de maig proppassat que obliga a traslladar-les forçosament a l’Aragó. El termini de vint dies hàbils per a executar la sentència acaba la setmana vinent, i avui el patronat ha de dir si –tal com han insistit el president Salvador Illa i el ministre Ernest Urtasun– s’ha de complir i executar o, al contrari, és impossible d’executar sense malmetre de manera irremeiable aquest patrimoni artístic.

El president Illa es va afanyar a dir, amb la sentència acabada de publicar, que “el marc de la sentència és el que és”, que no tenia cap intenció “d’obstruir-ne” l’aplicació, que calia veure com es podia fer sense malmetre les pintures i que, en tot cas, era el MNAC qui hi havia de decidir “com i en quins termes” s’havia de complir la sentència. És el mateix discurs que ha mantingut el ministre Urtasun, que aquesta setmana passada deia: “Les sentències s’han de respectar i s’han de complir, i són els tècnics i el patronat del MNAC que hauran de decidir com s’executa.”

Però aquest missatge de l’obligació indiscutible d’executar la sentència del Tribunal Suprem, que no té en compte cap criteri tècnic de conservació de les pintures i que solament entra a valorar i a resoldre tot allò que té a veure amb qüestions processals i de propietat, topa frontalment amb els advertiments dels principals experts nacionals i internacionals. Perquè tots ells diuen que, si el conjunt de les pintures es trasllada, es farà malbé. En va parlar fa uns quants anys Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina.

I més recentment en parlava Rosa Gasol, una de les principals expertes del país en les pintures murals de Sixena. Gasol va declarar en el judici, en qualitat d’experta, tal com recordava en aquesta entrevista de VilaWeb: “Al judici, hi havia qui deia: els murals s’han de tornar a arrencar. Jo ho vaig repetir tres vegades al judici: no es poden arrencar les pintures una altra vegada perquè et quedaràs sense res. La pintura no es pot separar de la tela, ni la tela de la fusta. I després del judici, els aragonesos deien que els pèrits no havíem dit mai que el trasllat fos impossible. Vaig estar-me una hora testificant. Ens van tergiversar completament, a banda que en la sentència surt poquíssim, l’argumentació tècnica. Les consideracions de l’estat de conservació per ells no són importants. Com ara amb la sentència del Suprem.”

És per arguments com aquests que l’execució de la sentència vulneraria no solament la llei de patrimoni catalana i l’espanyola, sinó també l’article 46 de la constitució, segons el qual “els poders públics garantiran la conservació i promouran l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya i dels béns que l’integren, tinguin el règim jurídic i la titularitat que tinguin”. De manera que la sentència és impossible d’executar. Vet ací un argument que podria fer valer el MNAC davant el jutjat, segons les fonts jurídiques consultades per VilaWeb. En dret civil –no és pas insòlit– hi ha sentències que no es poden executar. I hi ha un precedent molt clar en aquesta línia, el del Teatre Romà de Sagunt, quan a mitjan anys noranta el govern valencià va convèncer el Suprem de la impossibilitat d’executar una sentència ferma perquè hi hauria un perjudici irreparable per la preservació d’aquest patrimoni artístic.

Si el MNAC ho plantegés així, si respongués que no pot executar la sentència el jutge de primera instància 2 d’Osca, podria obrir un incident d’execució de sentència, en què la Generalitat exposaria tots els arguments i les proves pericials (les quals, per una altra banda, totes les instàncies judicials espanyoles per on ha passat el litigi han menystingut) que acreditessin que, efectivament, el trasllat d’aquestes pintures les malmetria de manera irremeiable. La llei preveu que, aleshores, es podria substituir el trasllat de les pintures per una indemnització econòmica en favor de qui la sentència del Suprem en considera els propietaris legítims. Però faltaria veure què resoldria el jutjat d’Osca, i quins arguments contraris a aquesta opció presentarien, previsiblement, el govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena.

Hi ha, doncs, un marge jurídic per a mirar d’impedir aquest trasllat, malgrat la sentència, però fins ara cap de les administracions que integren el consorci del MNAC ni tan sols ha apuntat aquesta possibilitat. O unes altres opcions jurídiques, com ara la possibilitat de presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol per vulneració de la tutela judicial efectiva, perquè tant el MNAC com la Generalitat no van poder aportar tota la documentació necessària. Són unes opcions que han d’haver examinat els serveis jurídics de la Generalitat i els del MNAC, que avui presentaran les seves conclusions als membres del patronat.

I amb aquesta informació sobre les opcions jurídiques disponibles, i amb la que ja fa molt temps que tenen i saben sobre el risc d’un trasllat d’aquestes característiques, han de prendre una decisió, que es farà pública a migdia mitjançant un comunicat. No es preveu cap compareixença. El patronat podrà arribar a un acord per unanimitat o per majoria. Hi votaran tots els qui en formen part, començant pel president, l’empresari i dissenyador Joan Oliveras; els tres vice-presidents (un per cada administració que hi és representada), que són la consellera de Cultura, Sònia Hernàndez, la segona tinenta de batlle de l’Ajuntament de Barcelona, Maria Eugènia Gay, i el secretari d’estat de Cultura espanyol, Jordi Martí. També hi ha el director del museu, Pepe Serra, que podrà intervenir en la reunió per exposar els seus arguments, però que no té vot. Sí que en tenen la vintena de vocals: Ángeles Albert, Pere Almeda, Tatxo Benet, Joaquim Borràs, Josep Maria Carreté, Jordi Carulla, Laura Cendrós, Carles Colomer, Elisa Durán, María José Salvador, Magda Gassó, Cristina Lagé, Francesc Xavier Marcé, Rosa Martínez, Pau Relat, Elisenda Rius, Elisa Ros, Joan Manuel Tresserras, Ana Vallès i Rafael Villaseca.

El Teatre Romà de Sagunt, construït el segle I dC a la falda del castell de la ciutat, és un dels monuments més antics i emblemàtics del País Valencià. Però també ha estat el centre d’una de les polèmiques patrimonials més llargues i significatives d’aquestes darreres dècades. La restauració que s’hi va fer entre el 1985 i el 1993, amb criteris moderns i intervencionistes, va dividir el món acadèmic i va causar una batalla judicial que va acabar amb una sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordenava desfer-la, però que no es va executar mai.

Aquest fet, aparentment excepcional, podria esdevenir avui un precedent jurídic de primer ordre per a un altre conflicte de gran transcendència política i patrimonial: el dels béns del monestir de Sixena. Perquè el cas de Sagunt va demostrar que, encara que hi hagi una sentència ferma, l’execució es pot aturar si es prova que danyarà el patrimoni que, en teoria, es vol protegir.

Una rehabilitació pionera i polèmica

Quan el govern del PSPV-PSOE, presidit per Joan Lerma, va encarregar la restauració del Teatre Romà a l’arquitecte italià Giorgio Grassi i al valencià Manuel Portaceli, tenia l’objectiu de recuperar-ne l’ús com a escenari. El teatre, excavació rere excavació, havia estat desfigurat i fragmentat. L’actuació proposada pretenia reconstruir una part substancial de la graderia amb ciment blanc i pedra artificial, i reconfigurar l’escenari segons una visió crítica de la seva evolució històrica.

La proposta va aixecar una tempesta de crítiques entre arqueòlegs i historiadors de l’art. Alguns denunciaven que la reconstrucció trencava la regla bàsica de la reversibilitat en intervencions patrimonials. Uns altres lamentaven que el nou disseny envaís i tapés restes originals. Però la Generalitat i l’Ajuntament de Sagunt, també en mans socialistes, defensaven que la recuperació era modèlica, i el Ministeri de Cultura espanyol la va avalar. El 1987, l’obra va rebre fins i tot el premi de Restauració de l’arquitectura espanyola.

Una denúncia, una sentència i una paradoxa

El 1991, un diputat valencià del PP, Jesús Marco Molines, va presentar una denúncia contra el projecte al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. L’argument era que la restauració havia vulnerat la llei de patrimoni històric espanyola del 1985. El tribunal li va donar la raó el 1993 i va ordenar la reversió de les obres. Quatre anys més tard, el Tribunal Suprem espanyol va ratificar la decisió: calia desfer la intervenció i retornar el teatre al seu estat anterior, tal com establia la sentència confirmada el maig del 1997.

Tanmateix, aquesta ordre judicial no es va complir mai. El govern valencià mateix –amb el suport de la societat civil local– va argumentar que l’execució literal de la sentència seria encara més destructiva per al monument. Desmuntar les graderies reconstruïdes hauria implicat retirar grans blocs de ciment i pedra i, possiblement, danyar els pocs elements originals conservats. En aquesta situació, la Generalitat va demanar la no-execució de la resolució judicial, que finalment va ser acceptada pel tribunal.

La paradoxa, doncs, és evident: Marco Molines va guanyar la causa, judicialment li van donar la raó, però no es va aplicar mai la solució que ell volia. I el Teatre Romà continua avui tal com el van deixar els arquitectes Grassi i Portaceli, convertit en escenari de festivals i en icona del debat sobre els límits de la restauració patrimonial.

Un precedent per al cas Sixena

Aquest desenllaç podria tenir ara efectes legals significatius sobre el cas dels béns artístics de Sixena. Malgrat que els tribunals espanyols han dictaminat que calia enviar a l’Aragó les peces del MNAC, moltes veus del món museístic i patrimonial s’hi han oposat. Les obres, molt delicades, podrien malmetre’s molt en el trasllat o en una hipotètica reubicació al monestir, que no reuneix les condicions ambientals ni de conservació necessàries.

En aquest context, el cas del Teatre Romà de Sagunt pot servir clarament de referència jurídica: una sentència, encara que ferma, pot no executar-se si aplicar-la implica un dany patrimonial més gran. Ho va demostrar el Suprem espanyol amb Sagunt. I això pot invocar-se ara per aturar el trasllat forçat d’unes pintures murals de gran valor històric que, una vegada desplaçats, podrien degradar-se o perdre’s.

Al voltant d’un centenar de persones han hagut de ser evacuades del cremallera de la Vall de Núria, entre les estacions de Queralbs i Ribes de Freser (Ripollès), per una avaria. Arran de l’incident, s’ha tallat la circulació entre aquestes dues estacions, i els evacuats han continuat el camí cap a Núria en un altre tren, segons que ha informat Protecció Civil. Per fer seguiment de la incidència, han activat una pre-alerta del pla FERROCAT.

Es manté el tall de circulació al cremallera @ValldeNuria entre les estacions de Queralbs i Ribes de Freser

Les persones evacuades (un centenar) han seguit cap a Núria en un altre tren https://t.co/Gh8o9HpJPo

— Protecció civil (@emergenciescat) June 15, 2025

Equips d’emergències cerquen d’ençà de primera hora de la tarda un home de trenta-cinc anys que ha desaparegut mentre es banyava al riu Túria, entre les localitats de Manises (Horta Sud) i Paterna (Horta Nord), en una zona coneguda com a Assut de la Séquia de Tormos.

El Consorci de Bombers de València ha rebut l’avís de la desaparició d’aquest jove poc abans de les 17.30, i al lloc s’ha desplaçat un dispositiu de bombers de Paterna, un sergent, un oficial i un coordinador forestal del consorci.

També col·laboren en la recerca agents del Grup de Rescat Especialitzat en Altura (GERA), amb un helicòpter V-990 del consorci amb metge, i una unitat de bombers forestals de la Generalitat. A més, la policia espanyola ha desplaçat un dron per ajudar en la localització del jove desaparegut, segons que ha indicat el Centre de Coordinació d’Emergències.