El Regne Unit rebaixa l’edat de vot als setze anys de cara a les pròximes eleccions generals, un canvi que s’emmarca en una important reforma del sistema democràtic al país. Escòcia i Gal·les ja havien fet el canvi per a les eleccions de Holyrood i Senedd, així com per a les eleccions als consells locals. Ara també ho podran fer els joves d’Anglaterra i Irlanda del Nord.

“Estem prenent mesures per trencar les barreres a la participació que garantiran que més persones tinguin l’oportunitat de participar en la democràcia del Regne Unit, donant suport al nostre pla de canvi i complint el nostre compromís de donar el dret a vot als joves de setze anys”, ha anunciat Angela Rayner, la viceprimera ministra.

Més transparència en el sistema electoral

En un ampli paquet de canvis, els ministres també ampliaran la identificació de votants per incloure targetes bancàries i de veterans per ajudar a més persones a exercir el seu dret democràtic.

També hi haurà noves normes més estrictes per protegir-se contra la interferència política estrangera i l’abús de candidats. Segons que explica The Guardian, els ministres tancaran els buits legals que permetien que els diners estrangers influïssin en les eleccions, i hi haurà una repressió contra les donacions il·legítimes a través d’empreses fantasma i noves proves als donants polítics.

Alhora, també hi haurà multes més severes de fins a 500.000 lliures per a aquells que incompleixin les normes, ja que qualsevol declaració falsa o enganyosa constituirà un delicte penal.

Els partits polítics hauran d’avaluar les empreses de les quals reben donacions amb una sèrie de proves que demostrin la seva connexió amb el Regne Unit o Irlanda. Les empreses utilitzades per a donacions polítiques hauran de demostrar que generen ingressos en aquests països. Actualment, qualsevol empresa del Regne Unit pot fer donacions a un partit polític, independentment de quan es va crear, d’on provenen els seus diners i qui siguin els seus propietaris.

Els canvis en el finançament electoral van ser ben rebuts pels activistes a favor de la transparència, però les noves normes no arriben a imposar límits a les donacions polítiques. De fet, alguns activistes havien demanat reformes més radicals després que el multimilionari nord-americà Elon Musk proposés de donar 100 milions de dòlars al partit polític euroescèptic Reform UK, una idea que ara sembla haver abandonat després de les tensions amb el líder del partit, Nigel Farage.

Un altre aspecte dels canvis és l’enduriment de la llei per evitar que els candidats, els activistes i el personal electoral siguin intimidats, assetjats o abusats. Els canvis inclouen la deguda eliminació de l’obligació que els candidats publiquin les seves adreces particulars en el material electoral i la modificació de les directrius legals perquè es consideri un factor agreujant si algú és declarat culpable d’assetjar un candidat, un activista o un membre del personal.

Finalment, el govern té previst canviar la llei per prohibir que les persones declarades culpables d’intimidar o abusar d’un candidat es presentin com a candidates en el futur.

La Comissió Europea ha obert un procediment d’infracció a Espanya per la intervenció del govern de Pedro Sánchez en l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell. En un comunicat, Brussel·les considera que la llei espanyola sobre la defensa de la competència –que en l’article 60 atorga poders al consell de ministres per a decidir sobre operacions de concentració– no s’avé amb els tractats de la UE. Segons l’executiu comunitari, la normativa espanyola pot soscavar els poders del Banc Central Europeu (BCE), que en operacions d’aquesta magnitud és l’autoritat competent. Amb l’obertura de l’expedient, Brussel·les obre un procés perquè Espanya impulsi un canvi legislatiu que, si no es fa efectiu, podria derivar en sancions.

Segons la llei espanyola 15/2007 sobre la defensa de la competència, el consell de ministres “podrà valorar concentracions econòmiques atenent criteris d’interès generals diferents de la defensa de la competència”. En la llista de supòsits que esmenta la llei hi apareixen qüestions com la defensa i la seguretat “nacional”, la lliure circulació de béns i serveis dins l’estat espanyol o la garantia d’un manteniment “adequat” dels objectius de regulació sectorial, per exemple.

A ulls de la Comissió Europea, el text topa directament amb reglaments europeus com ara el mecanisme únic de supervisió, la directiva sobre requisits de capital i els tractats de funcionament de la UE, que estableixen les competències dels estats membres en operacions de fusió bancària.

A banda de fixar-se en la llei espanyola sobre la defensa de la competència, Brussel·les també fa un toc d’atenció a Espanya pel reial decret 84/2015 sobre ordenació, supervisió i solvència d’entitats de crèdit, que en l’article 11 també estableix que “correspon al Ministeri d’Economia autoritzar les operacions de fusió, escissió o cessió global o parcial d’actius i passius en els quals intervingui un banc”.

De la mateixa manera, l’expedient es fixa en la disposició número 12 de la llei 10/2014, que també atorga competències al Ministeri d’Economia en l’autorització d’operacions de fusió bancària com la del BBVA i el Banc Sabadell.

Origen de l’expedient

El procediment d’infracció obert neix de la denúncia d’un ciutadà que havia alertat a la Comissió Europea de possibles incongruències entre la legislació espanyola i el dret de la Unió Europea en l’operació.

Arran de l’anunci públic del BBVA per a adquirir el Sabadell, les autoritats competents europees van obrir una ronda de contactes amb Espanya per tenir més detalls sobre la situació en relació amb aquesta denúncia.

Després d’uns intercanvis, Brussel·les va concloure que les disposicions del dret espanyol no concordaven amb el dret europeu. Més endavant, arran de la intervenció del govern espanyol en l’operació, els dubtes de la Comissió Europea es van eixamplar.

Passos següents

L’obertura del procediment d’infracció és un primer pas que, nanat malament, pot acabar elevant-se a la justícia europea i derivar en sancions econòmiques a Espanya. Amb l’expedient, la Comissió Europea notifica per carta al govern espanyol aquest primer avís i li dóna dos mesos per respondre.

Si la resposta del govern espanyol és insatisfactòria, la Comissió Europea pot elaborar un dictamen motivat, un document en què expressa els seus arguments per considerar que hi ha hagut una infracció i detalla les mesures que cal prendre per resoldre el problema. A partir de la notificació d’aquest dictamen motivat, l’executiu comunitari obre un altre període de dos mesos perquè Espanya respongui i prengui les mesures oportunes per a posar remei a la situació.

Si després de tot aquest procés la Comissió considera que no s’han fet les correccions pertinents, pot dur Espanya davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i sancionar-la econòmicament.

Repercussió sobre l’OPA

L’obertura de l’expedient per part de la Comissió Europea es fixa en la legislació espanyola i, per tant, fa referència a les competències que té el govern espanyol en operacions d’aquesta mena. Brussel·les no es qüestiona l’operació de fusió en si, sinó que es limita a resoldre les disposicions jurídiques contràries al dret de la UE.

El procediment d’infracció no implica cap fre a l’operació, tot i que faltarà veure si els serveis jurídics del BBVA o els del Sabadell l’utilitzen d’argument en la negociació.

El president de la Diputació de València, Vicent Mompó, ha començat a declarar davant la jutgessa de Catarroja, a les 9.35. Ha arribat a la Ciutat de la Justícia molt abans de l’hora prevista i ha entrat per la porta de darrere. Així no ha coincidit amb un grup de bombers del consorci que depèn de la diputació, que protesten per les males condicions laborals i materials amb què han de treballar.

Segons que s’ha sabut, Vicent Mompó ha negat davant la jutgessa que el 29 d’octubre a la vesprada parlàs amb el president Mazón sobre el missatge d’alerta. Ni sobre la necessitat d’enviar-lo, ni sobre el contingut. Això contradiu unes afirmacions que Mompó va fer al programa de televisió Salvados emès el 8 de desembre de l’any passat, en què va dir, literalment: “Li preguntàvem [a Mazón] per l’alerta. Una de les trucades va ser perquè es va discutir sobre si el missatge havia d’alertar una part de la província, unes comarques concretes, o havia d’afectar tota la província.”

Per què és tan important la declaració de Vicent Mompó davant la jutgessa de Catarroja?

El president de la Diputació de València i president del PP a la demarcació de València, també ha negat que tingués informació sobre el desbordament del barranc de Torrent al voltant de les sis de la vesprada com va explicar en aquell programa de televisió. Aquell dia va dir que la batllessa de Xiva li havia telefonat a les cinc i mitja dient que el barranc s’havia desbordat al seu poble. Avui ja ha dit que fins al vespre no havia sabut res del desbordament.

Mompó ha dit a la jutgessa que l’entrevista havia durat pràcticament una hora i cinquanta minuts, però que se’n van emetre uns quants fragments. La magistrada va demanar a la productora de Salvados que li enviàs l’enregistrament íntegre i sense editar d’aquesta entrevista.

La gran mobilització independentista de la Diada tornarà a ser descentralitzada, amb tres manifestacions simultànies a Barcelona, Tortosa i Girona a les 17.14. L’objectiu, segons les entitats organitzadores –l’ANC, Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN–, és enfortir la mobilització popular i demostrar la unitat territorial en defensa de la independència.

Els recorreguts a cada ciutat

A Barcelona, s’hi farà l’acte central. La manifestació sortirà del pla de Palau, passarà pel passeig d’Isabel II i el passeig de Colom i s’acabarà davant el número 1 de la Rambla.

A Tortosa, la marxa sortirà de la plaça de Gerard Vergés i avançarà fins a la confluència entre l’avinguda de Catalunya i el passeig de l’Ebre, on s’instal·larà l’escenari.

A Girona, la manifestació començarà a la plaça Catalunya i s’acabarà als jardins de la Devesa, davant l’espai la Rosaleda.

Els recorreguts de les manifestacions a Barcelona, Tortosa i Girona.

Segons la vice-presidenta de l’ANC, Nohemí Zafra, la decisió de descentralitzar la mobilització respon a la voluntat de “muscular el territori” i donar resposta a les demandes locals: “Aquest any la manifestació de l’Onze de Setembre es fa de manera descentralitzada perquè volem reforçar el teixit territorial i fomentar la mobilització local, després de l’experiència positiva del 2024.”

Un lema i tres eixos centrals

El lema d’aquesta Diada és “Més motius que mai. Independència”, i se centra en tres idees: la defensa de la llengua catalana, la denúncia de l’espoliació fiscal i la lluita contra la desnacionalització. Els organitzadors alerten que els greuges amb l’estat espanyol són més greus que mai i que cal reprendre l’embat per l’estat propi.

En la presentació, el president de l’Assemblea, Lluís Llach, ha explicat: “Aquest Onze de Setembre ha de ser un clam que vaticini la represa definitiva del nostre alliberament nacional i una festa de retrobament per recomençar la lluita per una Catalunya alliberada”. Llach ha fet una crida a la unitat: “Tenim més motius que mai perquè les entitats aquí representades ens mostrem més unides que mai per a convocar tota la gent que se senti catalana i cregui en un futur alliberat de la nostra nació.” Per la seva banda, el president d’Òmnium, Xavier Antich, ha destacat que la Diada havia de ser “el mirall d’un catalanisme i un independentisme democràtic fort, transversal, intel·ligent i madur estratègicament”, i ha afegit: “Un moviment que ja no mira el passat sinó el futur, i que recull els aprenentatges dels darrers anys per recuperar la intel·ligència política.”

El president de l’AMI, Salvador Coll, ha destacat el paper del municipalisme: “Hi ha una estructura que ha estat sempre al costat de la gent, que ha sabut escoltar, acompanyar i defensar la dignitat del país en els moments més complexos: el món local.” També el secretari general de la Intersindical, Sergi Perelló, ha remarcat la dimensió social i laboral: “Mobilitzem-nos perquè volem decidir el nostre futur per viure amb dignitat. Aquí i a tot arreu!”

Finalment, el president del CIEMEN, David Minoves, ha alertat: “Cal sortir al carrer per aturar el discurs d’odi i la discriminació, i per enfortir aquesta fraternitat nacional que sempre ens ha caracteritzat.”

Una imatge que vol transmetre força i arrelament

La imatge gràfica d’enguany és un puny alçat format per paraules com “llibertat”, “terra” o “justícia”, amb colors siena, blanc i negre. La samarreta oficial també és de color siena i s’ha produït a Catalunya.

Podeu comprar la samarreta de la Diada a la Botiga VilaWeb

Un policia local d’Amposta (Montsià) fora de servei, de 33 anys, va morir ahir a casa seva, a la pedania de Poble Nou del Delta, en electrocutar-se mentre arreglava el seu cotxe elèctric, segons fonts dels Mossos d’Esquadra. Els pares, preocupats perquè no el localitzaven, van ser els qui van trobar el cos a l’habitatge. L’avís a emergències es va produir a les 16:21.

Segons la versió dels Mossos, la víctima estava canviant peces del vehicle i va patir una descàrrega elèctrica de manera accidental. No obstant això, han obert una investigació per confirmar els fets. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) va intentar de reanimar-lo sense èxit i va prestar atenció psicològica als familiars.

Per la seva banda, el consistori d’Amposta ha decretat tres dies de dol oficial i ha suspès tots els actes i celebracions institucionals. A més, guardarà un minut de silenci aquest dijous a les 12 hores a la plaça de l’ajuntament.

Vint persones que havien estat elegides secretaris nacionals de l’ANC i que formaven part del sector crític amb la direcció de Lluís Llach han signat una declaració conjunta molt crítica amb el rumb de l’entitat i anunciant que es desvinculen del secretariat nacional, o fins i tot amb l’ANC mateixa. El gran gruix de dimissions ja s’havien fet públics dies enrere, però ara se n’hi afegeixen més, fins a arribar a la vintena. Entre els dimissionaris hi ha Josep Costa, que fins ara havia estat la principal cara visible dels crítics.

Al document, al qual ha tingut accés VilaWeb, els ja ex-secretaris parlen d’una deriva continuada per part de la direcció de l’ANC que –diuen– ha afectat negativament no només el rumb de l’entitat mateixa, sinó també de l’independentisme en general. “El resultat és tan lamentable com inapel·lable: l’ANC ha quedat absorbida per l’establishment polític que fa només un any ens proposàvem combatre”, consideren. Expliquen que al començament del mandat van aprovar una declaració política per a constatar la gravetat de l’escenari polític arran de la pèrdua de la majoria independentista al Parlament de Catalunya i l’aprovació de la llei d’amnistia. La intenció, diuen, era redreçar amb urgència errors estratègics dels representants institucionals de l’independentisme com la renúncia a la unilateralitat, els pactes amb partits que van fer costat al 155 o la desmobilització.

Per a plantar-hi cara, l’ANC es va proposar de defensar la via unilateral com a únic camí transitable, denunciar els pactes polítics amb el govern espanyol, resistir la repressió de l’estat i fer servir la desobediència civil. “També ens imposàvem l’obligació d’assumir un rol de lideratge per desbordar la normalització autonòmica, renovar el discurs per recuperar-ne la credibilitat i, sobretot, regenerar els lideratges i les organitzacions del moviment independentista”, diuen.

Ara bé, critiquen que “l’equip monolític que dirigeix l’ANC” ha imposat uns objectius diferents: “la complicitat amb els partits i actors institucionals que ens han portat fins on som avui”. Arran d’això, denuncien que, l’ANC “forta a la qual el president de la Generalitat intentava sense èxit boicotar les manifestacions” s’ha convertit en una entitat “que no sols no incomoda els mateixos partits i lideratges fracassats, sinó que aprofita qualsevol ocasió per exhibir les bones relacions amb ells”.

Els signants del document són Neus Alsina, Roser Campio, Chus Castillo, Roger Civera, Josep Costa, Àngels Digón, Antón Dunyó, Joan Freixanet, Jaume Giménez, Jaume Amorós, Daniel Lucas, Núria Macià, Albert Llorenç Mariño, David Miñana, Joan Mollà, Mariana Muchnik, Marta Ortolà, Josep Punga, Francesc Sabater i Pep Tomàs. Alguns d’ells, com Punga i Muchnik –ara portaveus de Dempeus per la Independència– van plegar fa mesos, però ara signen el comunicat.

Tots ells denuncien que se’ls ha menystingut quan han avisat del “rumb erràtic i equivocat”, i que s’han trobat amb males formes, de les quals acusen directament Lluís Llach: “Hem assistit amb sorpresa a una dinàmica tòxica, encapçalada per qui esperàvem que fos el president de tots, que en comptes d’intentar superar debats interns que ens dividien, els ha fomentat i explotat.” I encara més: diuen que s’han “celebrat o incentivat de manera incomprensible” les dimissions d’alguns d’aquests secretaris nacionals. “Estem convençuts que una organització que es comporta d’aquesta manera no pot tenir un futur gaire optimista”, diuen.

Diuen que l’ANC ja no pot encapçalar l’independentisme

Consideren que la direcció de l’ANC no ha fet res per reverir la dinàmica de divisió i desmobilització, cosa que, consideren, “la incapacita de facto per liderar l’independentisme”. “De fet, la renúncia al caràcter unitari i aglutinador de les seves estructures la condemnen a ser un actor secundari d’un moviment històricament barallat i dividit fins a límits malaltissos. S’han sacrificat l’essència i l’esperit de l’entitat per la urgència de controlar-la i sotmetre-la als designis de grups aliens a les assemblees de base”, denuncien.

A les darreres votacions que els afiliats de base han tingut l’oportunitat de fer pública la seva veu –la ratificació del nou full de ruta i la reforma dels estatuts–, han avalat la proposta del sector oficialista. Segons els crítics, això és resultat d’una progressiva retirada de l’entitat “dels defensors d’un activisme combatiu i independent, compromesos amb el Primer d’Octubre i crítics amb els lideratges dels partits independentistes tradicionals”, que diuen que se n’han esborrat. I, en canvi, diuen que “s’han volgut substituir en bona part per una base social passiva, que s’identifica o milita encara als partits polítics que lluiten per controlar l’entitat”. Arran d’això, conclouen que l’ANC ha quedat absorbida per l’establishment polític que havien de combatre.

“Per tot plegat, els sotasignats hem arribat a la conclusió que l’estructura nacional de l’ANC ja no és un instrument útil per treballar per a la independència del país”, i fan públic que se n’havien desvinculat del secretariat nacional o de l’entitat mateixa, o que ho fan avui mateix. Tot i això, diuen que continuaran treballant des de les assemblees de base o des de fora de l’ANC per a empènyer la resta de l’independentisme “a reprendre totes les formes de lluites eficaces, fins a la victòria definitiva”.

Podeu llegir a continuació el document íntegre:

Un home de 69 anys i veí de Begur ha mort mentre practicava pesca submarina entre el Cap de Begur i la Punta de Sa Tuna. Els bombers van rebre un avís a les 21.37 de la nit que alertava que l’home havia sortit a la mar i que no havia tornat. La seva barca va aparèixer buida i fondejada a la zona. Immediatament, es va activar un dispositiu de recerca, integrat pels Bombers, amb dotacions del GRAE subaquàtic, comandaments del parc de la Pera, dotacions de Salvament Marítim i també de la policia local. També hi van col·laborar embarcacions de particulars i efectius de la Guàrdia Civil. A les 00.56 hores els efectius del GRAE subaquàtic van localitzar el cos sense vida de la víctima.

La portaveu del govern basc, María Ubarretxena, ha expressat una “gran preocupació” per la sentència de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem espanyol que confirma l’anul·lació d’uns quants articles del decret 179/2019, que regula l’ús institucional i administratiu de les llengües oficials als ajuntaments del País Basc.

La sentència considera que alguns dels articles anul·lats generen un “desequilibri” entre l’èuscar i el castellà, a favor de la primera, i ho declara “incompatible” amb la constitució espanyola.

En una entrevista a Euskadi Irratia, Ubarretxena ha dit que el més preocupant és que “es comencin a judicialitzar les decisions polítiques”, especialment en matèria lingüística, on fins ara hi havia hagut “un acord històric entre diverses forces polítiques que ens ha permès de fer un recorregut compartit”.

“No compartim la decisió, perquè, tenint en compte que l’èuscar és una llengua cooficial, allò que no s’exigeix al castellà o que no es qüestiona amb el castellà, sí que es fa amb l’èuscar. I resulta que és inconstitucional per a l’èuscar, però no pas per al castellà”, ha denunciat.

Ubarretxena també ha criticat que hi ha “forces polítiques determinades” que pretenen “posar traves” a l’ús de l’èuscar i que fan servir la via judicial per fer-ho.

Finalment, ha assegurat que estudiaran “quines vies tenim” per respondre a la sentència i ha insistit que “malgrat els entrebancs, estic convençuda que continuarem fent camí”. “Sabem que ens posaran traves, cada vegada més, però nosaltres continuarem decidits”, ha conclòs.

La sentència

El Tribunal Suprem espanyol ha ratificat parcialment la sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB) que anul·la uns quants articles del decret 179/2019 del govern basc sobre l’ús institucional del castellà i l’èuscar als ajuntaments.

El decret pretenia garantir els drets lingüístics i promoure l’ús de l’èuscar com a llengua habitual. Però el Suprem considera que alguns articles generen un “desequilibri” a favor de l’èuscar i vulneren el principi de cooficialitat.

S’anul·len preceptes que prioritzaven l’ús oral inicial de l’èuscar i en regulaven l’ús en documents tècnics, actes públics, publicacions, senyalització i contractació. El tribunal sosté que la tria de llengua correspon als ciutadans i que no es pot justificar una preferència per motius sociolingüístics.

Tan sols es manté l’article 12, que permet a cada entitat local de planificar l’ús de l’èuscar segons la seva realitat.

L’home detingut per dirigir del grup neonazi Deport Them Now, identificat com a C.L.F., ha fet feines per a l’administració catalana i per a una empresa de seguretat subcontractada per la Generalitat. Segons que ha informat Eldiario.es, en els darrers quatre anys ha alternat períodes com a administratiu interí amb altres com a vigilant en equipaments públics. L’empresa de seguretat l’ha acomiadat arran de la seva detenció per incitació a l’odi a Torre Pacheco (Camp de Cartagena).

C.L.F. havia estat inscrit a la borsa de treball del Departament de Justícia entre el 2021 i el 2025, i hi va fer substitucions que no sumen dos anys. La seva entrada a l’administració es va fer mitjançant els canals habituals, i no hi consten expedients disciplinaris ni incidents de caràcter racista durant aquest període. El 2023, va intentar d’accedir com a administratiu a la presó de Mas d’Enric (Tarragonès), però fou descartat en la fase d’entrevista personal.

En paral·lel, havia treballat de manera esporàdica per a una empresa de seguretat privada que presta serveis a la Generalitat. Fa dos anys, va exercir de vigilant en un centre de justícia juvenil de la demarcació de Barcelona. Fins fa pocs dies continuava treballant per a aquesta empresa, que l’ha fet fora després de la detenció.

Tot plegat, mentre impulsava Deport Them Now, un grup supremacista que es va fer visible per primera vegada el gener del 2025. Amb només 29 anys, C.L.F. no té el perfil habitual dels veterans de l’extrema dreta, però ha aconseguit contactes internacionals i una certa notorietat dins l’escena ultra. A Catalunya, el grup ha col·laborat amb Vox en mobilitzacions contra la immigració, seguint el model que ara s’ha vist a Torre Pacheco.

Aquest any han participat en protestes a Sabadell, Terrassa, Mataró i Barcelona. En una d’aquestes, al barri de Sant Gervasi de la capital catalana, Deport Them Now apareixia com a convocant juntament amb el partit d’Abascal.

A Mataró, durant una concentració del maig passat, els membres de Deport Them Now van desplegar una pancarta amb l’eslògan “Remigration” i van cridar consignes racistes. El megàfon de la mobilització el duia C.L.F., que fou enregistrat i fotografiat al costat del regidor de Vox Jose Casado, mentre deia: “N’estem fins als collons dels moros que no es comporten. No és delicte d’odi, és la veritat.” La concentració va acabar amb un discurs de Mónica Lora, diputada de Vox.

Tot i la seva aparició sobtada, C.L.F. no forma part dels cercles tradicionals de l’extrema dreta al Maresme, ni dels col·lectius que s’havien significat durant el procés. Aquesta absència fa pensar en una radicalització recent o en un perfil discret durant la joventut, que contrasta amb la posada en escena actual, amb roba de camuflatge i actitud provocadora.

L’Acadèmia del Cinema Català ha atès 46 persones entre el 2024 i la primera meitat d’enguany per situacions d’abús, assetjament i agressió sexual, tant en el context laboral (el 82% dels casos), com en l’acadèmic (l’11%) i el de parella o comunitaris (7%). Tots els casos els ha atès el Servei d’Atenció a les Víctimes de Violències Masclistes i LGTBI-fòbiques al sector audiovisual i de les arts escèniques impulsat per l’Acadèmia. L’assetjament sexual i l’abús de poder en el context laboral és la forma de violència més freqüent, però l’entitat considera “significatiu” el creixement el 2025 de casos de l’entorn acadèmic i formatiu, amb cinc atencions, un terç del total que ha acudit a aquest recurs els primers sis mesos de l’any.

El 2024, gairebé el 60% dels casos atesos corresponien a situacions recents o que estaven en curs en el moment de la consulta, mentre que aproximadament un 40% feien referència a fets del passat. En canvi, durant el primer semestre del 2025, tots els casos gestionats han estat relacionats amb esdeveniments recents.

Durant el 2024, el 91% de les consultes les van fer les mateixes víctimes, una tendència que baixa enguany al 70%. En total s’han atès 33 persones l’any 2024 i 13 entre el gener i el juny del 2025. Aquestes xifres gairebé tripliquen l’atenció registrada en anys anteriors (17 en els primers 19 mesos de funcionament).

Una altra dada que l’Acadèmia considera significativa és que 13 de les persones ateses el 2024 i 5 de les del 2025 han expressat la voluntat ferma d’interposar denúncia, activar protocols interns o fer denúncia pública.

Això representa una evolució clara respecte als anys anteriors (4 casos el 2023 i un el 2022), i mostra una determinació creixent de les víctimes a buscar reparació per aquesta via.

La iniciativa, pionera a l’estat espanyol i activa des del maig del 2022, forma part del pla d’actuació integral contra les violències masclistes de l’Acadèmia del Cinema Català i compta amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i el Departament d’Igualtat i Feminisme de la Generalitat.

Per a Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia, l’augment d’activitat del servei “constata la necessitat” de mantenir-lo actiu, i per això ha considerat “imprescindible” que les administracions no li retirin el suport.

El servei d’atenció també actua com a observatori de les violències masclistes en el sector audiovisual i de les arts escèniques, tot compartint dades anònimes per contribuir a la reflexió col·lectiva i a les polítiques públiques, segons que apunta l’Acadèmia.

Avui, 17 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• “Fora de l’entorn repressiu de l’estat, guanyarem”: encausats de l’operació Judes, optimistes després de la vista al TJUE
• Per què és tan important la declaració de Vicent Mompó davant la jutgessa de Catarroja?  
• De periodistes a historiadors: per què el 2017 català era previsible i què significa? I Editorial de Vicent Partal
• Laura Huerga: “Que Periscopi entri a Planeta és una pèrdua simbòlica i estructural”
• Prioritza’t, però amb empatia I Mail obert d’Estel Solé 
• La bruixeria, la força oculta que mou la política a l’Àfrica subsahariana
• Pedro Irles, l’influenciador alacantí que es passa al català com a reacció a l’hostilitat de PP i Vox  
• Sis plans culturals alternatius per a aquest cap de setmana

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Un home de Lleida, de trenta-nou anys, ha mort quan s’ha estimbat mentre feia un descens al barranc Oscuros de Balcés, a Las Almunias de Rodellar, a Osca.

La Guàrdia Civil ha rebut l’avís de l’accident cap a les dotze del migdia i ha activat unes quantes dotacions, entre les quals un helicòpter. L’aparell ha sobrevolat la zona i ha localitzat l’alpinista, però els agents ja no han pogut fer res per salvar-li la vida.

El cos ha estat evacuat en helicòpter fins a l’aeroport d’Osca-Pirineus, on l’esperaven els serveis funeraris per traslladar-lo a l’institut de medicina legal.

Pedro Irles (Alacant, 1995), és un jove que publica contingut polític i reivindicatiu a les xarxes socials, especialment a Instagram i TikTok. Fins ara, hi escrivia en castellà, però fa unes setmanes que ha decidit de canviar: no tan sols ha començat a penjar contingut a les xarxes en català, sinó que també ha decidit d’usar-lo com la llengua habitual, amb la seva parella i els amics. “El fet de tenir seguidors és una responsabilitat, i em vaig adonar que falta gent amb discurs polític en valencià a les xarxes”, diu.

Irles, de família castellanoparlant, diu que ha triat de parlar en català quotidianament i a les xarxes com a reacció a l’hostilitat que percep del PP i Vox: “Quan van votar per declarar Alacant ciutat castellanoparlant, vaig dir: ‘Prou’.” De manera que va començar a escoltar música, mirar films i escoltar pòdcasts en català per a perdre la por d’expressar-se en públic en la llengua d’ací. “Parla valencià, no deixes que aquesta gent mate la nostra llengua. Encara que no ho hages fet mai, no tingues por. Perquè el pitjor valencià és el que no es parla”, deia en un vídeo que va publicar a les xarxes socials.

“Si vols recuperar l’amor per la teva ciutat i per les teves arrels, n’hi ha prou d’anar-te’n a Madrid un temps”, diu. Irles explica que, després d’un any vivint a Madrid, va adonar-se que necessitava tornar a Alacant i reconnectar amb els seus orígens. Fou llavors que va pensar a defensar activament el català, la llengua de la seva terra.

Sobre l’audiència de les xarxes socials, diu que no el preocupa de perdre seguidors o tenir menys visualitzacions pel fet d’emprar el català: “Jo no faig això per cobrar res. Tinc clar que baixaran les xifres, però no em preocupa. A les xarxes hi va arribant gent i anem creant una comunitat molt més ben parida.” 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Pedro Irles (@pedroirlesm)

Per a Irles, parlar català era una assignatura pendent. Va escolaritzar-se en castellà, i el català que va aprendre a l’escola era tan sols de les classes de coneixement del medi i l’assignatura de català. Reitera que no té gaire bon nivell de català, però que, gràcies als moviments socials en què ha militat i a la música del País Valencià que ha escoltat no se li ha rovellat la llengua. “Quan vaig explicar la meva idea als meus amics, em van començar a parlar tota l’estona en valencià”, explica. Tanmateix, aquest canvi no és bufar i fer ampolles: “Faig el treball de parlar en valencià encara que alguns amics em parlen en castellà.”

L’efecte dòmino de parlar català

Irles diu que no és pas l’únic que ha decidit de començar a parlar en català quotidianament. La seva parella segueix el mateix procés. “Entre nosaltres sempre parlàvem en valencià per WhatsApp, però cara a cara mai. Ella fa un temps que va decidir que en persona també em parlaria en valencià, però jo fins ara no m’havia atrevit a fer el canvi”, confessa.

Una amiga d’Irles també ha començat el procés de parlar més català en el dia a dia: “Quan quedem, parlem només en valencià entre nosaltres”, explica. Com un efecte dòmino, una ex-companya de feina d’Irles també ha decidit de començar a parlar en català.

“Van passant coses!”, assegura Irles, que diu que percep un canvi de consciència. “Cada vegada veig més gent defensant les nostres coses. Abans, a la gent d’Alacant li interessava molt què passava a Madrid i molt poc què passava ací. Abans un vídeo sobre Alacant podia tenir tan sols 1.000 visites, i ara en tenen 30.000 o 40.000. Comença a interessar el nostre patrimoni i la nostra cultura”, subratlla.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Pedro Irles (@pedroirlesm)

“No voleu que parle valencià? Doncs veureu!”

Irles considera que com més va més gent pren partit pel valencià com a reacció contra la persecució política de la llengua: “A Alacant, tan sols hi ha un 13% o 14% de la població que parla valencià, però tothom o gairebé tothom el respecta i ho entén com una cosa nostra, de la nostra cultura, de la nostra història. I pensen: ‘Per què feu aquestes merdes? No voleu que parle valencià? Doncs veureu!‘”, explica. I afegeix que molta gent, tot i no parlar català, defensa la llengua i s’oposa a aquestes polítiques.

“Amb un 15% de parlants de català, hi ha gent que diu que el valencià no és patrimoni d’Alacant. Però ningú es planteja que les fogueres, on hi ha 10.000 persones –que són menys del 15% de la població– no siguen patrimoni de la ciutat”, subratlla.

Alerta de la persecució de la llengua a Alacant: “És una guerra de Vox contra el valencià. És pura catalanofòbia. Intenten deixar la ciutat buida d’arrels, de cultura, de llengua i d’història per convertir-nos en un complex per a turistes”, denuncia.

Amb tot, lamenta una manca de solidaritat amb la seva terra: “Em fa ràbia que des del nord del País Valencià i fins i tot a Catalunya es done Alacant per perdut. Ostres, Alacant és el primer pas! Després pujarà cap a València i Castelló. Nosaltres serem els primers, però després ve la resta. No hi ha País Valencià sense Alacant”, exclama.

De totes maneres, Irles està convençut que no s’acabarà declarant Alacant com a zona castellanoparlant, perquè el PP té molts ajuntaments catalanoparlants i no els interessa que aquesta proposta vagi endavant. “Ja van intentar-ho fa anys i no se’n van sortir, no té recorregut”, pronostica. Certament, l’ajuntament no té competències per a imposar la categorització d’Alacant com a zona castellanoparlant, i s’hauria d’acabar aprovant a les Corts. Ho podrien fer amb els vots de PP i Vox, però segons que sembla, per ara, no és prioritat. El president de la Generalitat, Carlos Mazón, va dir fa pocs dies que no tenia sobre la taula cap canvi en la delimitació de les zones de predomini lingüístic. Una modificació d’aquesta mena –va recordar– requeriria un seguit d’estudis tècnics i sociològics que ara com ara no es preveuen.

Protesta a Alacant contra la declaració de zona castellanoparlant: “Hem de defensar-la entre tots”

Malgrat que el juliol és un dels mesos més calorosos de l’any, el fet que molta gent faci vacances i les hores de llum conviden a sortir de casa per gaudir de tota mena de plans culturals. Aquest cap de setmana, coincideixen actes per a tots els gustos: concerts, fires medievals, de circ… Tot seguit, us n’oferim una selecció:

Fira de Circ al Carrer de la Bisbal d’Empordà

De divendres a diumenge, els carrers i les places de la Bisbal (Baix Empordà) s’omplen d’espectacles de circ contemporani i familiar. A més, també es fan tallers per als més menuts i taules rodones per a reflexionar sobre el futur d’aquesta disciplina artística. El festival, que va començar el 1996, és organitzat per l’Associació Fira de Circ al Carrer de la Bisbal d’Empordà –entitat sense ànim de lucre–, amb el suport de les administracions. La voluntat és exercir d’aparador del circ que es fa actualment amb una sensibilitat especial pel talent local. Enguany, hi participen més de trenta artistes i hi haurà espectacles de pallassos, trapezistes, funambulistes, acròbates i moltes més modalitats de circ.

Vegeu-ne més informació.

Baixada de Falles de Taüll

Aquesta festa d’origen pagà i tradicional dels pobles del Pirineu és reconeguda com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L’origen és el culte al sol i l’agraïment als déus per les collites. Originalment, la festa es feia coincidir amb l’inici del solstici d’estiu, però ja fa anys que es fa durant la festa major. Concretament, enguany, a Taüll (Alta Ribagorça) es fa divendres, dia 18. La festa començarà a la muntanya de Torresplanes, a uns dos quilòmetres de la vila, on es plantarà el gran pi que, un cop encès, farà de far. També es plantaran dos més a prop del poble, perquè els qui no puguin pujar fins a Torresplanes tinguin l’oportunitat de participar igualment en la festa.

Com que els pobles de la Vall de Boí no disposen de grans aparcaments, quan les places s’hagin omplert es tancaran els accessos i s’oferirà un servei alternatiu d’aparcament i de transport a un preu de 3 euros per persona i trajecte (adults i nens) per a assistir-hi i gaudir tranquil·lament de la festa.

Vegeu-ne més informació.

Gran Nit de Juliol de València

Dissabte, dia 19, tres dels principals espais culturals de València –l’IVAM, el Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) i el Museu de Belles Arts de València– organitzen un recorregut festiu per les instal·lacions. La proposta, gratuïta i oberta a tots els públics, inclou música, espectacles i visites nocturnes a les exposicions fins a la mitjanit. La festa comença a les 20.00 al Museu de Belles Arts amb un passeig performatiu i immersiu, que rescata elements de la cultura popular, entre els quals, la muixeranga, el repic de campanes, les revetles populars i els correfocs. El recorregut durà els participants fins al Centre del Carme, on es farà un homenatge a la música tradicional valenciana amb un brindis col·lectiu d’orxata. La festa continuarà amb un segon tram de passeig que conduirà el públic fins a l’IVAM al ritme d’una discomòbil pròpia de les revetlles dels pobles. El final de festa serà una sessió musical que fusionarà la música electrònica amb sons tradicionals al vestíbul del museu.

Vegeu-ne més informació.

Nit en Blanc de Massalió

Dissabte, a Massalió (Matarranya) es farà la desena Nit en Blanc, que omplirà els carrers i les places del municipi d’arts escèniques. Enguany, hi haurà vuit espectacles dirigits per a tota mena de públic que inclouran dansa, teatre, acrobàcia, música i correfoc. Les actuacions començaran a les vuit del vespre i s’allargaran fins ben entrada la matinada. Els espectacles són gratuïts, però hi ha la possibilitat de comprar un braçalet que dóna dret a sopar i a un tast de vins que es farà durant la celebració.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Nit en Blanc de Massalió (@nitenblanc_massalio)

Festival de sardanes a Ceret

Ceret, la capital del Vallespir, serà la seu del festival de sardanes, que ja fa seixanta-set que va començar. Durant tres dies els carrers de la vila s’ompliran de cobles i de colles. A més, el festival inclou la cinquena Copa de Catalunya de sardanes, una competició de sardana esportiva en què s’enfronten les millors colles. L’acte, organitzat per l’associació popular Foment de la Sardana, és gratuït, però inclou alguns espectacles de pagament, com un concert final grupal de cobles dirigit per Marcel Sabaté a la plaça de l’Església. El programa comença demà, divendres, al vespre amb una ballada de sardanes a la plaça de Picasso. I dissabte al matí l’aplec es desplaça a la plaça de la República.

Vegeu-ne més informació.

Festa del Renaixement de Tortosa

Del 17 al 20 de juliol, Tortosa (Baix Ebre) celebra la Festa del Renaixement que rememora el període històric del segle XVI, un dels moments més interessants en l’existència de la ciutat. Amb una àmplia oferta d’activitats de caràcter lúdic i cultural, el nucli antic es transforma en una representació històrica, i els edificis nobles i la muralla centenària s’engalanen. Durant tot el dia, es van succeint actuacions en carrers i places que recreen la vida quotidiana i artística a l’edat moderna. La majoria de les activitats són gratuïtes, però algunes de concretes requereixen entrada.

Vegeu-ne més informació.

Hi ha un seguit de missatges i conceptes que em persegueixen, em tenen ben contrariada i m’enceten un debat intern. Me’ls trobo a cabassos a les xarxes socials (com més m’aturo a llegir-los, més me’n serveix la màquina, més me’n vol fer engolir) i també, és clar, els sento en converses entre amics i coneguts, perquè tot el que hi ha a la xarxa fa el salt al carrer, i viceversa. Són mantres, sentències, recomanacions, lemes suposadament benintencionats, carregats de pretesa saviesa, de coneixement; volen ser lluminosos i marcar-nos el camí. Se’ns presenten com a consells sans que lluiten contra les toxicitats relacionals, però –ai, las– si m’aturo a analitzar-los alguna cosa se m’inquieta ànima endins. Us parlo de conceptes com ara el “Prioritza’t”, “Posa límits”, “Sigues egoista”; o “Tu no ets responsable de com els altres et tracten”, “No és culpa teva”, “Queda’t només allà on et facin sentir bé”…, tota aquesta metralla de frases que sembla que marca els nous postulats de la psicologia, o, més ben dit, d’una mena de pseudo-psicologia sovint difosa per internet a càrrec d’orientadors o de psicòlegs, alguns sense gaires credencials ni titulacions, però que ha tenyit també el tarannà d’algunes consultes de psicòlegs. Són missatges que ja corrien fa anys pels powerpoints motivacionals, que fan tuf de positivisme perillós i de Mr. Wondeful.

Reconec que tinc sentiments ambivalents quant a aquests conceptes, perquè ja hi veig el bon fons, la bona intenció, la utilitat per a procurar que l’individu cregui en ell mateix, que es tingui en compte, que es motivi, que s’estimi, que refaci la seva autoestima esmicolada… Però no puc evitar de sentir que n’abusem i que, massa vegades, els acabem malinterpretant d’una manera que trobo perillosa i que al capdavall ens dibuixa un nou perfil de persones amb tendències a l’individualisme malgirbat i a una individualitat punxeguda i que no admet fissures. Segurament, el neguit que em causa aquesta mena de conceptes s’agreuja pel fet de constatar que vivim en una societat gregària, però cada vegada més girada cap endins, com un mitjó, quant al sentit de comunitat, de convivència, de tolerància a la diversitat. El capitalisme ha alimentat aquesta exaltació de l’ego, del “jo passo davant de tot”, de l’individu com a cosa primera i darrera. D’alguna manera, tinc la sensació que en poques dècades hem empitjorat en aquest àmbit. La generació dels meus pares va crear o va habitar una societat en què la disciplina i els valors eren pilars educacionals, massa estrictes i inqüestionables i amb poc espai per a la llibertat personal, lamentablement. Però, en tot cas, es vivia un fer social en què la cura de l’altre, la mirada aliena tenia un gran pes: “Tingues en compte el proïsme.” “No facis enfadar tal persona.” “No siguis egoista.” Valors que també tenien perills, com ara el fet d’acabar esclafant la pròpia essència, l’exploració d’un mateix, del desig propi, de la voluntat pròpia, i que ens van abocar a esdevenir éssers servils, desconnectats d’ells mateixos per una mancança absoluta d’educació emocional. La meva generació va créixer amb aquells valors, però va acabar veient que la societat s’adheria a la productivitat, l’utilitarisme i el consumisme extrem i ampliat. Vam posar fi a les prohibicions, als dogmes i la rectitud, però a cop de meritocràcia i de “jo puc”, “jo mereixo” i com més faci i més consumeixi més lliure creuré ser. I els nostres fills, o bé els adolescents actuals, fills de les crisis, de la precarietat i d’un nihilisme asfixiant, trenquen amb els preceptes passats pel cansament i la desesperança. I a cada bugada, a cada generació, trobo que hem perdut un llençol d’empatia i de sentit de comunitat. Si bé és cert que cada vegada més gent va a cal psicòleg i que fa teràpia –superant l’estigma de les darreres dècades, en què visitar el psicòleg era cosa de bojos–, n’hem fet un gra massa per l’altre costat: abans la pròpia consciència, l’autocura era, tal vegada, inexistent; ara patim d’hipoegos encoratjats per preceptes d’autoajuda i autoreivindicació que, trobo, obliden que continuem convivint amb uns altres éssers. Sí, hem millorat acollint les emocions, ens escoltem, ens pensem, però no ens hem tornat massa individualistes i massa immadurs? Veig un gruix important de gent poc soferta, que pretén que res no faci mal, que tot es guareixi de pressa i que, potser sense adonar-se’n per culpa de tanta inflamació de l’ego, acaba oblidant que tan important sóc jo com són els altres, i que és impossible ser un ésser millor si s’oblida que estem entrellaçats els uns amb els altres i que, per força, col·lidirem, estarem en desacord i ens discutirem.

Aquesta mena de frases positivistes com ara el “Prioritza’t” volen fugir d’allò que avui considerem relacions tòxiques. Però, portades a l’extrem, engendren éssers infantilitzats que eviten el conflicte i que poden acabar convertint els individus en persones que només parlen dels seus drets, però que no reconeixen els seus deures en l’àmbit relacional. Si el “Prioritza’t” no s’aplica amb empatia, paciència, frustració i una mirada àmplia i incòmoda a voltes com a base, correm el risc de basar les nostres relacions socials, personals, en utilitàries: no ets com jo vull, no em serveixes, no “m’aportes”. Per tant, fora de la meva vida.

És evident que si un no s’estima a si mateix, si no es cuida, no pot cuidar els altres. És evident que no hem de ser qui els altres volen que siguem, però, ai, quina por construir-nos, refer-nos, repensar-nos a partir d’una comoditat perniciosa en què la responsabilitat sempre ve de fora, en què la diversitat complexa, en què la discrepància acaben portant-nos a “posar límits” oblidant que a l’altra banda hi ha algú tan sol, tan trist, tan traumatitzat, tan cardat com nosaltres.

Amb tanta reivindicació del jo, servidora pensa: fins que no em faci ermitana i no em retiri completament de la vida social, no serà mai bo de viure considerant que la meva sanació, el meu ego és millor que el dels altres. No serà mai bo de viure en una comoditat extrema. No serà mai bo d’inflamar les meves raons, els meus motius si no atorgo prou valor als motius i a les raons dels altres.

The Washington Post · Rodney Muhumuza 

Mbale, Uganda. Fa poc, en un funeral, Wilson Watira es trobà un rival i li oferí la mà per saludar-lo. En compte d’estrènyer-li-la, l’home apartà la mà, doblegà un tros de paper i el mostrà a Watira. Fou aleshores quan, finalment, accedí a saludar-lo.

“Em té por perquè jo no tinc por d’ell, ras i curt”, diu Watira, que aspira a ser elegit diputat al parlament d’Uganda. Ho posa com a exemple de la por generalitzada de la bruixeria que preval al país, fins i tot, en la política d’alt nivell.

Les eleccions a Uganda solen ser afers de gran càrrega espiritual, amb incidents que van de sacrificis rituals a visites a remeiers tradicionals, segons que expliquen Watira i més ugandesos amb qui ha parlat The Associated Press.

Watira, cap d’una organització que representa la població masaba del país, diu que el seu rival polític probablement es negà a donar-li la mà per por que això, d’alguna manera, li causés un perjudici electoral i beneficiés Watira. El candidat, en aquest sentit, diu que no el sorprengué el comportament del seu rival.

“Quan arribes a aquests nivells, sempre sospites de tot allò que passa”, diu, i explica com va superar la seva pròpia por de la bruixeria, que descriu com un dels grans problemes de la societat ugandesa. “Comences a imaginar coses i aleshores no hi ha qui t’aturi”, diu.

Religió organitzada i bruixeria, una convivència difícil

La guerra espiritual entre polítics forma part d’una lluita més àmplia per la fe a Uganda, on el cristianisme és la religió dominant. Molts dels ugandesos que acudeixen regularment a l’església també visiten en secret santuaris tradicionals, on reben serveis ocultistes que creuen que els ajudaran en la seva vida personal.

El sincretisme ha confós durant molt de temps els dirigents eclesiàstics del país, que ensenyen que el cristianisme és incompatible amb qualsevol vestigi de la religió tradicional, molt estesa a tota l’Àfrica subsahariana.

En la política africana, sovint marcada per amargues disputes entre classes i ètnies, la por de la bruixeria sovint pot tenir conseqüències explosives.

Al Sudan del Sud, el vice-president Riek Machar es presenta a si mateix com l’home esquerrà amb dents separades que un vident tribal profetitzà, ara fa un segle, que unificaria la nació. Es creu que la superstició ha estat una de les grans raons rere els intents de Machar de prendre el poder al país, devastat per una guerra civil que es remunta a l’any de la independència, el 2011, quan Machar provà de defenestrar el president Salva Kiir.

A Kenya, alguns dels manifestants que van aplegar-se el mes passat a Nairobi, la capital, per protestar contra el govern digueren que havien tingut una sensació de confusió i desorientació en acostar-se a la residència presidencial, que atribuïren a un encanteri maligne a favor del president William Ruto. El president kenyà també ha estat objecte de crítiques per haver construït una església dins el recinte del palau presidencial, que alguns consideren un santuari sinistre.

A Zàmbia, dos homes han estat encausats per haver practicat, presumptament, bruixeria i per tinença d’amulets amb l’objectiu de fer mal al president Hakainde Hichilema. De fet, Hichilema mateix havia estat acusat anteriorment de practicar bruixeria pel seu predecessor, Michael Sata, que afirmà que els amulets de la regió natal del seu rival eren més poderosos que no pas els seus.

La bruixeria s’infiltra en la campanya electoral

A la capital d’Uganda, Kampala, i en més ciutats del país, alguns pals telefònics estan coberts d’anuncis de persones que prometen d’atrapar màgicament els lladres o de tornar amb l’ex-parella. Molts també diuen que són capaços d’assegurar la victòria dels seus clients a les eleccions previstes per al gener de l’any que ve.

“Hi ha una dependència enorme en els bruixots en tots els estrats de la societat ugandesa, fins i tot, entre els polítics”, diu Steven Masiga, investigador i líder cultural a la ciutat de Mbale. “Cada volta que un polític aconsegueix diners, se’n gasta una bona part contractant els serveis d’un bruixot”, diu. Molts candidats senten que “els votants van i vénen, però els bruixots no et defrauden mai”, afegeix.

Masiga cita l’exemple d’un polític de la seva zona que, ara fa anys, escorxà una cabra viva, sense haver-la sacrificat prèviament, a instàncies d’un bruixot. L’home, diu, guanyà les eleccions següents.

El president d’Uganda i candidat a la reelecció, Yoweri Museveni, ha expressat el seu respecte pels bruixots africans, un terme –sovint pejoratiu– que engloba tant els remeiers que recepten herbes per a guarir malalties com els qui asseguren que poden fer esvair els problemes amb la màgia. Alguns d’aquests practicants s’estimen més que se’ls descrigui com a remeiers tradicionals.

En un discurs pronunciat l’any passat, Museveni recordà que havia saltat tres vegades sobre un pollastre sacrificat en un ritual que va fer com a cap de la guerrilla que el dugué al poder l’any 1986. Museveni afegí que la religió tradicional era “molt forta” i instà els líders de les religions organitzades a no enemistar-se amb els practicants. “Hi tenim molt bona relació”, digué, en al·lusió als remeiers tradicionals.

Es creu que molts polítics ugandesos recorren als serveis de bruixots, per bé que rarament ho admetin, per por de quedar en ridícul. Durant els anys, s’ha vist múltiples dirigents polítics entrar en santuaris de bruixots, cosa que ha suscitat crítiques dels líders de les religions organitzades que condemnen aquesta mena de pràctiques.

El 2016, la presidenta del parlament, Rebecca Kadaga, va ser fotografiada entrant en un santuari associat al seu clan de l’est d’Uganda. L’arquebisbe anglicà del país la criticà i Kadaga es defensà tot al·legant que únicament pretenia d’informar els seus avantpassats del seu èxit polític. “Qui de nosaltres no té un origen? Aquestes són les meves arrels”, etzibà aleshores als periodistes.

Una remeiera d’èxit

A Mbale, on les creences tradicionals continuen àmpliament arrelades, la remeiera tradicional Rose Mukite té, entre els seus clients, polítics d’unes altres regions d’Uganda.

Al seu santuari, una estructura semblant a un iglú amb una entrada tan petita que obliga els clients a agenollar-se o posar-se a la gatzoneta, la remeiera mostra als periodistes de The Associated Press la seva pràctica, tot agitant carabasses i llançant petxines de cauri a terra. Un altre objecte recurrent dels seus rituals és la pipa de tabac, el fum de la qual assegura que pot endevinar el futur.

La carrera de Mukite començà l’any 1980, després d’haver estat posseïda per un esperit al qual, segons que explica ella mateixa, hagué de vèncer per aconseguir l’autoritat espiritual que ara reclama com a pròpia. Ofereix els seus serveis en canvi d’una petita tarifa. “Tinc molts clients, molts”, presumeix.

Mukita explica que sol administrar escorça d’arbre als polítics perquè la masteguin, una pràctica que diu que pot salvar-los de calamitats com ara l’empresonament. Si les seves pràctiques no fossin útils, diu, no tindria feina després de tants anys.

A voltes, assegura, ja és massa tard: els polítics acudeixen a ella quan ja estan condemnats al fracàs. “No puc dir que tingui èxit amb tots els meus clients, de la mateixa manera que els metges no poden salvar tothom de la mort”, diu.

Peace Khalayi, una candidata de fe catòlica que es presenta a les eleccions al seu districte del parlament, ha refusat les crides de molts dels seus seguidors perquè participi en rituals tradicionals que creuen que podrien ajudar-la a guanyar els comicis.

La candidata explica que consideraria la possibilitat de trobar-se amb un ancià de la comunitat per retre-li homenatge, però que considera inacceptable participar en un ritual tradicional com ara el sacrifici de bestiar.

Així i tot, Khalayi diu que a voltes li preocupa que els seus rivals recorrin a la bruixeria per perjudicar-la a les urnes. “De por n’hi ha, sense dubte. Això no és cap broma”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Hi ha una frase coneguda que diu que els periodistes, els diaris, escrivim el primer esborrany de la història. És una frase que sempre m’ha agradat, però que procure matisar de seguida, per recordar que en realitat allò que acaba pesant és allò que escriuen els historiadors. Els periodistes treballem amb un material massa volàtil i amb poc marge per a pensar. En canvi, els historiadors poden veure passar davant seu la consistència de cada societat, de cada nació, i retratar-la amb molta més precisió. Però per a això necessiten temps.

Aquesta distància temporal no és solament un luxe acadèmic, sinó una necessitat epistemològica. Els historiadors, alliberats del soroll mediàtic del present, poden detectar patrons que els coetanis simplement no veiem; poden traçar línies de continuïtat que travessen segles i poden mesurar la veritable transcendència d’uns fets que a nosaltres, quan els vivim –i precisament perquè som els qui els vivim–, ens semblen únics i irrepetibles. La seua perspectiva elevada els permet de veure allò que nosaltres, abocats a la immediatesa, no podem percebre fàcilment: que la història no es fa de moments aïllats, sinó de processos que s’allarguen i que tan sols es poden comprendre quan ja han desplegat totes les conseqüències. És allò que el passat solament es pot escriure bé des del futur.

Tot això ve a tomb d’un grapat de llibres més o menys nous en anglès que repassen la història d’Espanya –sembla que s’ha tornat a posar de moda la cosa aquesta–, però que ja arriben cronològicament a l’any 2017 i fins i tot més endavant. Llibres que són –especialment en el cas dels britànics– molt durs amb l’estat espanyol i la reacció que va tenir pel Primer d’Octubre i que en algun cas, com el que comentaré ara, ens ofereixen un punt de vista en què els fets encaixen en un patró persistent, molt interessant.

Parle sobretot de Violencia, un llibre de l’historiador Jason Webster que porta el títol així, en espanyol, a la portada i que explica la història de la península d’una manera molt original, precisament del punt de vista del paper exercit per la violència en el curs dels segles. Webster no és un fill qualsevol de la pèrfida Albió: viu a Espanya, és casat amb una balladora de flamenc coneguda i és un expert en els moriscs. No en parla per informació indirecta, doncs, ni té cap raó especial per a, diguem-ne, l’animadversió. Per això, també, la seua anàlisi m’ha semblat particularment interessant.

Després de repassar detingudament, i entre més, els visigots, els califes almohades, Felip II o Franco, Webster arriba a la conclusió que Espanya és i serà sempre presonera de la seua història, i específicament creu que, tret que passe alguna cosa excepcional i mai vista, la situació política que vivim avui acabarà malament.

Ho explica, sobretot, en un darrer capítol on conta que la transició des del franquisme ha fet aigües i la revolta catalana ha situat Espanya davant la tria que s’ha repetit tantes vegades en la història i que sol acabar amb sang. Diu: “La clau de tot plegat és que Espanya sempre es trenca quan el país no és en mans de les forces més dures, centralistes i normalment autoritàries.” I fa, com a resum, aquesta reflexió: “Espanya avui té dues opcions i prou. O bé ser una democràcia (ni que siga feble), però aleshores ha d’acceptar la idea essencial de l’autodeterminació de les seues regions i ha d’entendre que el país es tornarà a trencar, amb Catalunya i de seguida el País Basc esdevenint estats independents; o bé convertir-se en un estat autoritari com a darrera i única solució per a mantenir-se unida.” O democràcia, insisteix, al preu d’acceptar la independència de Catalunya com una amenaça permanent, o tornar a l’autoritarisme com a única forma de mantenir la unitat.

Webster va encara més lluny quan recorda que això a Espanya sempre ha acabat amb sang i aleshores posa negre sobre blanc una obvietat que ni nosaltres mateixos no solem reconèixer tan clarament. Quan es pregunta, retòricament, si la lluita per la independència de Catalunya podria acabar de manera violenta, Webster recorda als seus lectors que, de fet, ja ho és, perquè l’estat espanyol ha exercit la violència de manera continuada del 2017 ençà.

L’anàlisi de Webster, per tant, ens obliga a repensar conceptes que ja teníem coll avall. Allò que nosaltres hem viscut –i trobe que massa independentistes viuen avui– com un conflicte polític aïllat, ell ho interpreta com l’última manifestació d’un patró que es repeteix cíclicament en la història d’Espanya. La mirada d’historiador ens mostra que potser allò que creiem que és nou i excepcional no ho és tant o no ho és gens: Catalunya i Espanya estan condemnades a repetir una dansa mortal que ve de segles i que solament pot acabar o amb la independència o amb l’autoritarisme. I aquesta conclusió, tan crua com contrastada pels fets històrics, ens fa veure una evidència que potser vam intuir, però que no vam gosar formular obertament: que el 2017 no fou el començament d’una crisi, sinó la confirmació que la crisi és permanent. I que, per tant, també ho ha de ser –permanent– la resposta.

 

PS1. Tal com Josep Nualart Casulleras ha explicat aquests dies de Luxemburg estant, l’amnistia per als membres dels CDR inculpats en l’anomenat cas Judes es pot haver complicat. Per això hem volgut donar la veu a Edu Garzón i Txevi Buigas: “‘Fora de l’entorn repressiu de l’estat, guanyarem’: encausats de l’operació Judes, optimistes després de la vista al TJUE”.

PS2. De tant en tant la pressió li ix malament, al supremacisme espanyol. Avui us expliquem el cas de Pedro Irles, un conegut influenciador d’Alacant que fins ara feia les publicacions en espanyol i que, arran de la pressió del PP i Vox per esborrar el català de la ciutat, ha decidit de canviar de llengua, a la xarxa i a la vida privada: “Per què feu aquestes merdes? No voleu que parle valencià? Doncs veureu!”

PS3. Pot semblar difícil d’entendre, però la bruixeria té un paper determinant en la política africana, és una força oculta que mou els esdeveniments a l’Àfrica subsahariana. Ens ho explica Rodney Muhumuza, des d’Uganda, en aquest reportatge.

PS4. Els qui fem VilaWeb tenim un compromís amb els lectors, de rigor periodístic, de complicitat i d’afany de construcció del nostre país. En canvi d’això, us demanem que ens ajudeu a impulsar aquest projecte que ja té trenta anys llargs de trajectòria. El millor ajut que ens podeu oferir és fer-vos-en subscriptors, clicant ací.

“La gent del nostre entorn pateix, tot i que és evident que no som terroristes. Vivim una repressió impròpia d’un estat democràtic. És esgotador i ens en volem oblidar.” Edu Garzón, un dels encausats de l’operació Judes, veu la llum al final del túnel, però es manté cautelós i no oblida el viacrucis viscut aquests darrers anys. Ell i Txevi Buigas –també encausat– han anat aquests dies al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per seguir la vista sobre el seu cas. Tot i que les sensacions que els ha transmès tot plegat han estat bones, no volen precipitar-se i recorden que l’any passat ja van tenir una pròrroga inesperada de tot el procés. De moment, asseguren que a Luxemburg s’han trobat una justícia que contrasta amb l’espanyola, amb un funcionament i un to completament diferents.

Una comparació delirant amb el gihadisme

A la vista al TJUE es va contraposar el discurs de les defenses, la fiscalia i l’advocacia de l’estat espanyol amb el de la Comissió Europea –parcialment– i l’acusació popular –l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes, representada per l’advocat ultra José María Fuster Fabra, que fins i tot va arribar a cridar en alguns moments. “Les nostres advocades d’Alerta Solidària van fer una feina perfecta i n’estem molt satisfets. Ara bé, fins a final d’any, com a mínim, no sabrem quina és la sentència”, assenyala Buigas.

Ara per ara, el balanç que fan els acusats de la manera com es van exposar les diverses posicions és prou bo. “Les nostres advocades van defensar que la llei és plenament legal i constitucional, mentre que Fuster Fabra va fer el seu paper, completament fora de lloc i propi d’una extrema dreta radical i inconstitucional. Va ser un discurs absolutament desproporcionat, en què va parlar de termita, explosius i atemptats, coses que ja s’ha demostrat durant la investigació que són mentida”, diu Garzón. “Però la sorpresa real va ser l’advocat de la Comissió Europea, de Valladolid, i amb un posicionament que semblava del PP o Vox. Les preguntes del tribunal van anar majoritàriament dirigides a ell i va tenir problemes a l’hora de respondre.” “De fet, ens va arribar a comparar amb gihadistes”, afegeix Buigas, que ho diu que la comparació és delirant. “Anava ben lligat amb Fuster Fabra, que va fer un discurs molt poc tècnic en què, fins i tot, va donar les gràcies a la Guàrdia Civil. Va dir que gràcies a ells no hi havia hagut morts.”

L’advocat de la Comissió Europea, Carlos Urraca Caviedes, va tenir una posició ambivalent, però va esgrimir l’argument del PP que la llei era una autoamnistia i també va parlar d’una possible contradicció de la llei amb la directiva europea contra el terrorisme. Concretament, va argumentar que, si els únics actes que quedaven fora de la llei d’amnistia eren els actes terroristes amb vulneracions greus de drets humans, els actes considerats terroristes sense aquestes vulneracions –recollits per la directiva europea– en quedarien exclosos, i això podria topar amb aquesta norma. Un argument pel qual va preguntar insistentment el tribunal i que va deixar l’advocada de l’estat una mica descol·locada. Malgrat les bones sensacions dels encausats, aquesta és una escletxa que genera dubtes respecte de què pugui acabar decidint el TJUE.

Un dubte seriós sobre l’amnistia s’apodera de la gran sala de Luxemburg | Anàlisi de Josep Nualart Casulleras

“Es van discutir les interpretacions del text de la llei, però no tant per anul·lar-la com per posar en dubte com podria afectar casos futurs”, comenta Garzón. “L’advocat de la Comissió Europea s’hi va referir com si fos una llei de llibertinatge pel futur, però no és així, està molt ben acotada. En general, com que la posició de la fiscalia era la mateixa que la nostra, va fer la sensació que l’amnistia havia quedat ben defensada, també per les institucions de l’estat.”

Contrast amb l’Audiència espanyola

Una de les coses que més ha cridat l’atenció als encausats en el viatge a Luxemburg ha estat el contrast del TJUE amb l’Audiència espanyola, on han hagut d’acudir unes quantes vegades. “Només el lloc, l’espai, ja és completament diferent, molt espectacular. Tot és solemne: el tracte, els protocols… Res no s’assembla a cap jutjat de Barcelona o de Madrid, i tots els jutges sabien perfectament de què parlaven”, comenta Buigas. “Els jutges van preguntar sobretot als representants de les institucions, i preguntaven sobretot pel posicionament del Tribunal Constitucional. Eren preguntes tècniques i transmetien un tarannà totalment democràtic, propi d’una entitat jurídica autònoma i equànime”, afegeix Garzón. “Tot i això, i malgrat que creiem que la sentència del TJUE serà favorable, hem de recordar que en la darrera vista a l’Audiència espanyola vam tenir molt bones sensacions, però a última hora van decidir d’enviar el tema a Europa.”

En l’avió que els va dur fins a Luxemburg, hi havia advocats de les acusacions i de les defenses, represaliats i representants d’associacions espanyolistes. Tot i això, expliquen que la situació va ser pas tensa en cap moment, tot i que tothom tenia cura de què deia i què no. “Va ser kafkià. Em va tocar seure al costat del fill de Fuster Fabra i darrere tenia la presidenta i el vice-president de Societat Civil Catalana. En cap moment no ens vam comunicar amb ells”, recorda Buigas.

Una mirada optimista, però fatigada, al futur

Amb tot, els encausats de l’operació Judes continuen forts, amb una defensa ferma de la seva innocència. “Estem convençuts que, fora de l’entorn repressiu de l’estat espanyol, guanyarem, però estem més que cansats”, diu Garzón. “Fins a les gònades!”, matisa Buigas. “Sobretot, pel patiment de les nostres famílies, en el meu cas, per exemple, de la meva mare, la cosina i els fills. L’entorn que tenim és positiu i sempre ens dóna ànims i ens ajuda, i això fa que ho visquem millor. Hem de donar les gràcies a Alerta Solidària i al nostre grup de suport. Sense ells, no sé si seríem aquí i no ho podríem haver entomat així.”

Finalment, expliquen que, del setembre ençà, quan l’Audiència espanyola els va aixecar les mesures cautelars (els havien retirat el passaport i havien de comparèixer periòdicament al jutjat), viuen més bé. Igualment, mantenen sempre aquest neguit, aquesta espasa de Dàmocles, que no s’han pogut treure de sobre d’ençà del 23 de setembre de 2019. Unes acusacions de terrorisme no són cap broma: “Al cap i a la fi, ens demanen molts anys de presó”, clou Buigas.

Hi ha neguit, al món editorial català. La setmana passada es va anunciar que el Grup 62, que forma part del Grup Planeta, havia comprat Edicions del Periscopi, un dels segells independents més importants en la nostra llengua. La decisió té un pes simbòlic molt considerable, que el sector encara no ha paït. A poc a poc, els dos grans grups editorials del país –Planeta i Random House– i el tercer que s’hi ha afegit ara –Abacus– van absorbint el mercat. “Hem viscut l’edat d’or de les editorials independents en llengua catalana. M’agradaria que no s’acabés ara”, diu Laura Huerga, editora de Raig Verd. L’editorial de Huerga va néixer el 2012, com Periscopi, i ha viscut anys de bonança, però ara passa un mal moment. Fa cosa d’un mes van emprendre una campanya de suport. Enguany, la facturació a les llibreries els ha baixat d’un 30% de manera sostinguda.

Huerga és enèrgica i clara, i evita sempre el pessimisme, però també és crua en els diagnòstics. En aquesta conversa, feta a la seu de l’editorial, en una oficina compartida a l’Eixample de Barcelona, valora les notícies d’aquests darrers dies i fa una lectura més fonda del moment que travessa l’edició.

—Heu començat una campanya de suport. Per què es troba en “una situació delicada”, Raig Verd?
—Em sembla que és un diagnòstic compartit amb el sector. Com totes les editorials, Raig Verd té anys millors i anys pitjors. De vegades, dius: “Enguany m’he equivocat amb el catàleg.” Ara no em sembla que sigui el cas. Cadascú té uns problemes diferents però veus que tots responen més o menys a les mateixes causes. Segurament hi ha editorials que poden trucar al partit polític de torn i rebre una subvenció directa. Ho hem vist altres vegades, anunciat amb pompa. Raig Verd no té aquesta capacitat i, a més, confiem en la nostra comunitat. Per això els demanem que ens donin suport i que comprin llibres. Vull ser transparent perquè no m’agradaria, de sobte, un dia, dir: “Escolta, que tanquem.”

—Com hi hem arribat, fins aquí?
—Els últims anys han canviat molt les coses. El punt d’inflexió potser va ser la covid. Les editorials grans van poder oferir més diners i van poder donar suport a les llibreries d’una manera que les petites i mitjanes no podien. I van guanyar uns espais que les independents no hem guanyat. Després, els grans grups van començar a comprar editorials petites i mitjanes. S’hi va sumar la crisi de la distribuïdora Entredos. Ha estat un procés en fases i a cada bugada hem perdut un llençol. Ara ens trobem que hem perdut espai als mitjans, a les llibreries, en prescriptors, en biblioteques… Llevat dels casos en què hi ha activisme.

—Si és un diagnòstic compartit, com és que el Gremi d’Editors presenta xifres eufòriques i els grans grups ho celebren?
—Perquè els va bé. O has d’entendre que els va bé, vaja, si el missatge del president del gremi, cada any, és que hem superat en xifres la facturació de l’any anterior i que els lectors creixen. Jo no llegeixo les xifres de la mateixa manera. Per a mi és molt important la davallada en la qualitat de l’edició. Es publica molta cosa que fa uns anys no s’hauria publicat. Hi ha una davallada del criteri, un menysteniment dels lectors. La necessitat de vendre ens fa rebaixar la qualitat dels continguts. Voler arribar a més gent ens fa mediocres i converteix l’oferta en una cosa innòcua.

—Hi ha una fallida de la prescripció?
—Sí, però tampoc no és culpa de la prescripció. Què li ha passat, a l’acadèmia, o a la crítica, o a les revistes culturals? Tots aquests espais s’han precaritzat i s’han anat perdent. Què ha passat als premis literaris? Com pot ser que premis que premiaven grans autors del cànon de la literatura catalana ara premiïn qui premien, noms que de cap manera no formaran part de cap cànon?

—En podem posar exemples?
—No em sé les llistes de premiats de memòria, però els premis no responen als mateixos criteris a què responien. Es fan servir per vendre llibres. Em sembla legítim, però potser els mitjans ho haurien de tenir més en compte. Qualsevol que vagi a la Viquipèdia i vegi, dels premis més antics, els primers deu premiats i els últims deu premiats, veurà la diferència i no necessitarà la meva opinió.

—Què ha passat perquè ara es publiqui tanta cosa que no s’hauria publicat?
—Respon a moltes coses, però sobretot a voler vendre més. Als criteris del capitalisme. Passa al nostre sector i en tots. La qualitat baixa perquè tothom busca la màxima rendibilitat. Les biblioteques es valoren pel nombre de préstecs. La televisió i la ràdio públiques es valoren per l’audiència; no pas perquè facin de curadores de qualitat. El retorn de la despesa mana. Qui curarà els continguts de cultura a la televisió, si no ho fa la pública?

—Parleu dels mitjans. Quina responsabilitat hi tenim?
—Ens hem de demanar quina responsabilitat hi tenim tots, en el fons. Els mitjans, també, en la mesura que sou els qui arribeu a la gent i feu difusió dels continguts. Sense vosaltres és més difícil d’arribar als públics. Quan va néixer Raig Verd, les dinàmiques que vam generar a les xarxes socials eren molt útils, perquè tenies un retorn de crítica positiva i negativa i, a més, servia perquè la gent s’assabentés dels llibres que publicaves. Els algorismes han canviat. Per més que et segueixin divuit mil persones a X, costa molt que arribin les coses. A Instagram, hi ha paraules que no es poden posar perquè penalitza certs continguts polítics, i nosaltres fem continguts molt polititzats. En canvi, a Bluesky te’n segueixen tres mil i arriba més. Els mitjans hi tenen molta responsabilitat. Sobretot, un mitjà com VilaWeb, ja que hi som, que té un sentit de llengua, de cultura i de Països Catalans.

—Els famosos que s’enduen els premis i acaparen la promoció són sobretot un problema perquè amaguen els altres autors? O també ajuden el sistema perquè alimenten l’hàbit de compra i de lectura?
—Està bé que fem aquest matís: el llibre comercial també és necessari. A mi també m’encantaria que els meus llibres es compressin en massa. I vull que tinguem tots els gèneres en llengua catalana. En termes capitalistes, sí: hem de ser competitius, perquè qui no trobi la comèdia romàntica en català se la comprarà en castellà. Ara: no pot ser que això vagi en detriment de la literatura de qualitat. No podem acceptar que les llistes dels més venuts siguin l’única realitat. De fet, sembla que hàgim acceptat que la literatura d’avui és això, i que la resta no es ven prou. Jo continuo pensant que sí. De fet, les editorials grans també en fan, de literatura de qualitat, no he dit mai que no. Allò que dic és que no pot ser que n’acabin fent només les grans, perquè aleshores es perd la biodiversitat de mirades, de sensibilitat, de perspectives, de llengües…

—Algú us podria demanar per què Raig Verd no publica la pròxima novel·la del presentador del Telenotícies i, així, podrà fer sobreviure la resta del catàleg.
—Ja. És que no ho vull fer. El meu càstig i el meu privilegi és no fer aquest contingut. Seria trair-me a mi mateixa. Segurament tampoc no podria fer-ho, de fet, però no vaig muntar l’editorial per a això. Si cal un Raig Verd, cosa que també podríem posar en dubte, és perquè faci altres coses: Aleksiévitx, Ali Smith i noms de literatures que no coneixem tant. El finalista de no sé quin premi anglosaxó sempre acaba essent més important que el primer premi de qualsevol altre lloc del món. La literatura anglosaxona s’ho menja tot i al final crearà tal homogeneïtzació que acabarem escrivint com els anglesos. L’única alternativa és enriquir-nos també d’altres llengües i en això les editorials independents hi tenim un paper determinant.

—Homogeneïtzació temàtica, estilística…
—I sintàctica! Ja no em preocupen les paraules que adoptem de l’anglès, sinó les estructures. Ho veus en les traduccions no gaire bones, o en la parla, de tantes pel·lícules que veiem o cançons que escoltem. Vull una cultura catalana que begui de molts llocs perquè sigui rica de debò. Com podem tractar amb aquest menysteniment les altres cultures i voler, alhora, ser una cultura de primera al món, visibilitzada i traduïda? Vols ser una cultura reconeguda? Reconeix les altres. No té gens de sentit que només ens fixem en l’anglosaxona, perquè a més a més serveix per a imposar uns valors i un relat hegemònic. Mireu què ha passat amb la Segona Guerra Mundial i qui són els herois avui, de tantes pel·lícules que han fet.

Laura Huerga, fundadora i editora de Raig Verd (fotografia: Enric Galli).

—Heu esmentat unes quantes vegades el capitalisme.
—És que el capitalisme és al centre de totes les desigualtats i de totes les opressions. L’esmento molt perquè cal que tothom entengui que el model és obsolet, però que igualment s’imposarà de manera cada vegada més ferotge per no perdre el poder que té. Ho veiem davant nostre. Sempre hi ha hagut desinformació, però ara es creen espais plens d’aquesta desinformació i, mentre ens fan sentir que estem en contacte amb el món, ens en donen una visió més fosca i més trista. És paradoxal que tinguem tantíssima informació i, alhora, tan pobra. Això té molt a veure amb la precarització, que ha perjudicat tant els mitjans i l’acadèmia. Per què hi ha precarització? Perquè volen més rendiment. I si una cosa no és rendible, es tanca.

—Fer una editorial és fer una empresa?
—Sí. És una empresa. Porto un projecte cultural que sobretot és una empresa. I si no funciona, tanco.

—Hauria de poder ser una altra cosa? Si és una empresa, és inevitable que aquesta lògica que denuncieu s’imposi, tard o d’hora.
—És una contradicció que duc sempre dins. Em considero anticapitalista, amb tants matisos com vulguis, i tinc una empresa en una societat d’estructura capitalista. Ara: com articules aquesta empresa et fa formar part d’aquesta societat d’una manera pitjor o millor. A Raig Verd, per exemple, la propietat és meva però tothom participa en les decisions de manera no jeràrquica i els sous són bastant igualitaris. Miro de publicar continguts no d’acord amb el rendiment, sinó amb si jo crec que han de formar part de la literatura catalana o que s’han de traduir al català.

—No repartiu beneficis. 
—No. Quins beneficis?, també et diria. Hem tingut vuit anys molt bons, però no hem repartit mai beneficis, sinó que hem guardat diners per a tenir coixí en moments com aquest, més dolents.

—Heu entès la decisió de Periscopi de vendre’s al Grup Planeta?
—Sí. També respon a això: tens una empresa i decideixes què en fas. Venent-la a Planeta, hi ha aconseguit un espai per als seus treballadors. I pel que sembla, continuarà publicant els llibres que feia fins ara. Els dos anys vinents ni tan sols ho poso en dubte, perquè tots tenim fets els catàlegs fins als 2027 com a mínim. Després, veurem quina evolució fa. Espero que sigui positiva i que Planeta sàpiga què té.

—Vau escriure a X que una de les frases més desafortunades a les entrevistes que havia fet l’editor de Periscopi, Aniol Rafel, era d’assegurar que el 90% d’editors independents farien això mateix.
—Això és una altra cosa. Puc entendre perfectament la decisió de l’Aniol i és totalment legítima, però em sembla poc responsable i poc encertat fer aquesta afirmació. Potser ell no s’adona fins a quin punt és important la pèrdua estructural i simbòlica que implica que Periscopi entri a Planeta…

—Per què és tan important?
—Home, perquè parlem potser de l’editorial independent més important en llengua catalana i ara deixa de ser independent per a formar part de Planeta, amb tot allò que representa.

—I què representa?
—Planeta representa moltes coses. Ve d’una herència franquista. És un fet. I això per als catalans no pot ser una cosa innòcua. Crec que l’Aniol també n’és conscient, d’això, més enllà que sigui un bon negoci i que ell estigui tranquil per a poder continuar fent la seva feina. Però crec que això no s’ha de passar per alt. No és igual vendre’s a Planeta que vendre’s a Abacus. Simbòlicament, significa una pèrdua i estructuralment, també, perquè perds una gran baula que ha ajudat a donar valor a la literatura catalana, les traduccions, la cura en el contingut i en el continent… Són molts anys treballant junts i ara ja no forma part del nostre patrimoni. Forma part del seu.

—Tornem enrere: us sembla poc responsable dir que el 90% d’editors independents farien això mateix.
—Els editors et poden haver donat suport en trucades personals, et poden haver manifestat la seva empatia, et poden haver dit que haurien pres la mateixa decisió. Però, tenint en compte aquesta pèrdua simbòlica i estructural que dèiem, no sé si es pot dir això en públic si no és per a cobrir-te l’esquena. Ell, probablement, vol dir que se sent acompanyat pels editors que li diuen que haurien fet el mateix, però em sembla preocupant que no vegi que el sector de les editorials independents se sent afeblit, emocionalment, per aquesta pèrdua, i que aquesta afirmació no hi ajuda. Què vols dir? Que tots, si poguéssim, ens vendríem l’editorial? Ostres, jo no. Potser formo part del 10%. O potser fins i tot li ho vaig dir, però si ho vaig fer va ser per empatia. Això no vol dir que em vendria l’editorial a Planeta en la mateixa situació.

—Si, posem per cas, estiguéssiu al caire de la fallida, no us pesarien les nòmines que heu de pagar cada mes?
—Molt, em pesarien. Molt. Però crec que sóc capaç de pensar alternatives; m’ho han ensenyat el feminisme i l’anticapitalisme. Abans d’arribar a aquesta situació, se me n’acuden altres. En tot cas no vull presumir d’una cosa que no sé si faria, tampoc. Crec que no és adequat.

—En una entrevista a Crític vau explicar que, abans de fer d’editora, veníeu de treballar a la borsa. És curiós que ara feu aquesta lectura econòmica. 
—Sí. Vinc d’una família molt humil. Ens va criar la nostra mare tota sola, i treballo des dels catorze anys. Vaig estar en borsa com podria haver estat en una fàbrica de cargols per a rentadores. Va ser casualitat: sabia anglès i francès i fer pàgines web, i vaig entrar en una agència. Quan ja saps la terminologia i tres o quatre coses més del seu món, et converteixes en un actiu valuós. I d’una agència vaig saltar a una altra i m’hi vaig estar vuit anys en total.

—Què en vau aprendre, de la borsa, que ara apliqueu al negoci editorial?
—Moltes coses. Sobretot, que l’economia és un casino. És com anar a Las Vegas. No difereix gaire del món editorial: aquest llenguatge d’apostar per un llibre o per un autor hi és molt comú. Sempre vas a cegues. Pots tenir un contingut molt bo però no saps mai com funcionarà, i cada vegada comences una mica de zero. M’agraden molt els comptes i en vaig aprendre molt, de gestió empresarial. Els comptes han de quadrar. Han de sortir. Em costa molt? Sí. He de fer una campanya de suport? També. He hagut d’acomiadar gent? No ens enganyem: també. Hem tingut vaques grasses, ara ja no ho són i he hagut d’acomiadar gent. M’ha trencat el cor, però no hi veia alternativa. Aniré a la Unió Europea a demanar diners encara que s’hagin de fer informes molt exhaustius? Ho faré. Ara bé: puc respondre per cadascun dels llibres que he publicat, tant per criteri com per qualitat.

—Amb un marge de rendiment tan escàs, potser hi ha el risc que tan sols s’acabi dedicant a fer editorials gent que ja té la vida solucionada o un coixí econòmic sòlid…
—Tens projectes que remen constantment en contra d’aquesta lògica. Hi ha cooperatives noves i projectes literaris com les Hores, Jande, Saldonar, Males Herbes o l’Altra, que fan continguts perquè creuen que aporten qualitat literària. Aquests dies expressem un toc d’alerta. Ningú no diu que el model de l’editorial independent hagi fracassat. De fet, si han comprat Periscopi és perquè és un model d’èxit, no perquè estigués a punt de tancar. En els nostres projectes, hi treballa molta gent. Hi ha molts col·laboradors que depenen de les editorials independents. I diria que tothom busca escletxes més enllà de les lògiques de mercat. Nínxols de públic, fidelització de la marca, continguts que no existien.

—…
—Ara ens costa més: no vol dir que tanquem, però hi ha projectes en risc. Hem viscut l’edat d’or de les editorials independents en llengua catalana. M’agradaria que no s’acabés ara. Amb la concentració que veiem i la compra de petites editorials per part dels grans grups, tenim tots aquesta sensació que potser vivim el final, i potser d’aquí vénen els nervis d’aquests dies. És molt important que tot això continuï viu. I l’administració hi té una responsabilitat molt important que no assumeix. Espero que això que ha passat amb Periscopi els faci reaccionar.

Laura Huerga, fundadora i editora de Raig Verd (fotografia: Enric Galli).

—Què podria fer l’administració que no hagi fet ja? Fer sobreviure el sector editorial a còpia de subvencions i d’ajuts no és una manera de tenir-lo captiu?
—Dues coses. Primer: el sector editorial és dels sectors culturals que més aporten al PIB i menys retorn tenen. Per tant, primera fal·làcia: el món del llibre català no és massa subvencionat. Podem mirar també per què hi ha mitjans de comunicació que reben tants diners i comparativament què aportem uns i altres. Segona: és essencial el foment de la lectura. No s’entén que es retallin continguts de lectura a l’ensenyament mentre es fan plans nacionals. La substitució digital pels llibres tampoc no ha estat positiva. Hi ha moltes coses a fer. Hi hauria d’haver un ajut estructural a editorials independents per a garantir unes condicions laborals dignes i a mantenir estructures competitives. I l’altre aspecte és el fons en català de les llibreries.

—És a dir, la llengua.
—Sí. Un lector de cada tres llegeix en llengua catalana. Quan vaig començar eren un de cada quatre. Ha millorat, això, però en tot cas significa que la llibreria té el doble de possibilitats de vendre un llibre en castellà que no en català. M’he trobat constantment llibres de Raig Verd i de més editorials que admiro i m’agraden i que al fons de la llibreria hi són en castellà. Les llibreries també són una empresa i han de vendre: doncs fomenta que aquests espais de venda tinguin més facilitats de mantenir els productes que tu mateix has aconseguit de produir. Si l’administració ajuda a la producció, ajuda també que aquests llibres siguin a les llibreries.

—Igualment hi ha un problema de fons amb la predominança del castellà.
—El castellà és una competència econòmica per als espais que aspirem a omplir. El castellà m’agrada i m’interessa com el francès, però amb el castellà entrem en competència directa a les llibreries: és o el seu llibre o el nostre, i el lector ha de decidir quin s’emporta, i de vegades el nostre preu no és el mateix que el seu. Em solen demanar: “Per què el llibre en català és més car si és subvencionat?” Coi, doncs perquè aquell ha fet deu mil exemplars i jo n’he fet mil. Hi ha quatre milions de lectors i, d’aquests, posa que 1,3 milions llegeixen en català. Ho hem de fer créixer.

—I com ho fem créixer?
—Primer, ampliant l’oferta de continguts. Molta gent que voldria llegir en català no hi llegeix perquè no hi troba el llibre que voldria. Hem fet molt bona feina per ampliar-la, però encara n’hi ha molta a fer. El gran espai de formació és l’ensenyament, i ja s’ha vist que no es fa del tot en català, i a més a més tenim un tribunal que diu que el 25% de les hores lectives han de ser en castellà. És demencial i no sé com ho acceptem. No tenim cap eina política per a lluitar contra això? No m’ho crec, no m’ho puc creure. Hem de lluitar contra aquestes polítiques als llocs on s’ha de defensar.

—Quina part de tot això que hem dit és atribuïble a un creixent desinterès social per la lectura?
—No ho veig així. Potser la realitat és més complexa. Potser el llibre no ofereix als lectors allò que els solia oferir i, per tant, se n’han desencantat. Potser fem servir arguments comercials que fan passar una cosa per una altra i això fa perdre lectors. Potser no és responsabilitat dels lectors sinó nostra. Tret del de l’Anna Guitart, que són pocs programes l’any, no hi ha cap programa seriós de literatura a la televisió pública. Hem anat creant una distància entre el llibre i la societat. Amb l’ensenyament, si fa no fa igual. Si trenques cada etapa de vincle entre la literatura i la societat, és normal que la gent se’n desencanti.

Laura Huerga, fundadora i editora de Raig Verd (fotografia: Enric Galli).