Nou matí d’intercanvi de retrets entre el PP i el PSOE pels casos de corrupció que esquitxen tots dos partits, el cas Montoro i el cas Cerdán, respectivament.

La vice-secretària de Sanitat i Política Social del PP, Carmen Fúnez, ha dit que el president del partit, Alberto Núñez Feijóo, no tenia cap responsabilitat política en relació amb la investigació judicial oberta a l’ex-ministre Cristóbal Montoro. Segons ella, aquesta situació no és comparable amb la del president espanyol, Pedro Sánchez, en els casos que impliquen el PSOE. “Hi té tota la responsabilitat”, ha dit.

A Puertollano (Ciudad Real), Fúnez ha dit que la corrupció s’havia d’investigar i no s’havia d’amagar, i ha remarcat que el PP sempre respectava les investigacions i les resolucions judicials. També ha posat en dubte la credibilitat del pla anticorrupció anunciat pel govern espanyol arran del cas Cerdán, i ha suggerit a Sánchez que es llegís el pla de regeneració del PP presentat fa mesos.

Fúnez ha insistit que el comportament del PSOE i del govern espanyol contrastava amb el del PP, i ha tornat a dir que el cas Montoro no tenia res a veure amb els escàndols que afecten el PSOE, perquè, segons ella, Feijóo no hi té cap responsabilitat política.

Per la seva banda, el PSOE ha tingut una reacció semblant: ha insistit que la corrupció realment greu i estructural era la del PP i ha negat que Feijóo no hi tingués responsabilitat. La portaveu adjunta i secretària de Política Econòmica del partit, Enma López, ha dit que Feijóo tenia entre les seves files l’equip de Montoro. També ha dit que la corrupció era la manera d’actuar que havia tingut el PP fins ara i ha valorat que seria la manera d’actuar que tindria ara si Feijóo fos president espanyol. En declaracions als mitjans, López també ha criticat la resposta de “tebiesa absoluta” tant de Feijóo com del PP. “No han mostrat cap mena de xoc. No han demanat perdó. Ho han tractat amb distància absoluta, com si no passés res. Tampoc no han proposat cap mesura per a evitar que es repetissin comportaments així”, ha retret la dirigent socialista.

En aquest context, Enma López ha contraposat l’actitud del PP a la del PSOE. “Davant un PP que no s’escandalitza amb la corrupció, que no ofereix respostes, que ho porta a l’ADN, tenim un PSOE que lluita contra la corrupció, que proposa mesures, a què escandalitzen tots els casos per igual”, ha argumentat.

Un jove de disset anys és en situació de mort cerebral després d’haver caigut aquesta matinada d’una altura de sis metres en una casa de turisme rural a Mura (Bages). Segons que han confirmat els Mossos d’Esquadra a l’agència Efe, l’accident ha estat durant la celebració d’un aniversari amb amics a la casa rural Cal Vidal.

La policia investiga les circumstàncies del succés, si bé les primeres informacions apunten que ha estat un accident fortuït. El menor ha estat atès primerament per efectius del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que l’han estabilitzat i traslladat a l’hospital Mútua Terrassa, on han certificat que era en mort cerebral.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha avisat a les xarxes socials que faria alguna mena d’acció dimecres, dia 23, contra la visita del rei espanyol Felipe VI a Barcelona, amb motiu del lliurament dels premis Princesa de Girona.

“La monarquia espanyola no és benvinguda a Catalunya! No el volem ni a Girona, ni a Barcelona, ni a Montserrat! Estiguem preparats per a rebre’ls com mereixen”, ha dit l’entitat a X. 

La monarquia espanyola no és benvinguda a Catalunya!

Els Borbons visiten Barcelona per l’entrega de premis Princesa de Girona. No el volem ni a Girona, ni a Barcelona, ni a Montserrat!

Estiguem preparats per rebre’ls com mereixen. pic.twitter.com/KGJFXYMviG

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) July 18, 2025

De moment l’entitat no ha fet pública més informació sobre la protesta. Els guardons es lliuraran al Gran Teatre del Liceu. És previst que al matí es faci un esmorzar i una reunió amb patrons i guardonats i a la tarda es farà la gala de lliurament dels premis.

L’ex-batlle de Sant Adrià de Besòs Joan Callau s’ha mort avui a seixanta-sis anys. Callau va entrar a l’ajuntament l’any 1995 i hi va ocupar diverses responsabilitats fins que el juny del 2013 va ser elegit batlle amb el suport del PSC i els tres regidors d’ICV-EUiA, en substitució de Sito Canga.

Vuit anys més tard, en plena legislatura, va renunciar al càrrec i va cedir el lloc a l’actual batllessa, Filo Cañete, que aleshores era primera tinenta de batllia i regidora de l’Àrea de Protecció i Promoció Social.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha expressat el condol per la seva mort amb un missatge a X, en què ha destacat que Callau fou “exemple de compromís i militància activa fins al darrer instant”.

També han mostrat el condol més dirigents socialistes, com ara Miquel Iceta, ex-primer secretari del PSC i actual ambaixador delegat permanent de l’estat espanyol a la UNESCO.

La federació del PSC del Barcelonès Nord ha lamentat la mort de Callau, que ha considerat “una gran pèrdua per a la família socialista adrianenca i de tot el Barcelonès Nord”.

Almenys 73 palestins han mort i més de 150 han estat ferits per trets de l’exèrcit israelià quan esperaven ajuda humanitària en uns quants punts de repartiment al nord de la franja, segons el Ministeri de Salut de Gaza, controlat per Hamàs.

El cas més greu ha estat a Zikim, prop de Beit Lahia, on, segons testimonis, soldats israelians han obert foc contra uns dos-cents palestins que provaven de recollir sacs de farina. La major part de víctimes han estat traslladades a l’hospital d’Al-Shifa, però també n’hi ha hagut en més centres mèdics.

El govern de Gaza considera aquestes zones de repartiment com a “trampes mortals” i denuncia que ja hi ha hagut gairebé un miler de morts en aquesta mena d’incidents. La Fundació Humanitària per Gaza (GHF), que coordina part dels repartiments, s’ha desvinculat de la matança, com ja va fer en un incident semblant ahir. L’organització reclama a l’ONU més implicació per a garantir el lliurament segur d’ajuda humanitària.

La vice-secretària de Sanitat i Política Social del PP, Carmen Fúnez, ha dit que el president del partit, Alberto Núñez Feijóo, no tenia cap responsabilitat política en relació amb la investigació judicial oberta a l’ex-ministre Cristóbal Montoro. Segons ella, aquesta situació no és comparable amb la del president espanyol, Pedro Sánchez, en els casos que afecten el PSOE. “Hi té tota la responsabilitat”, ha dit.

A Puertollano (Ciudad Real), Fúnez ha dit que la corrupció s’havia d’investigar i no s’havia d’amagar, i ha remarcat que el PP sempre respectava les investigacions i les resolucions judicials. També ha posat en dubte la credibilitat del pla anticorrupció anunciat pel govern espanyol arran del cas Cerdán, i ha suggerit a Sánchez que es llegís el pla de regeneració del PP presentat fa mesos.

Fúnez ha insistit que el comportament del PSOE i del govern espanyol contrastava amb el del PP, i ha tornat a dir que el cas Montoro no tenia res a veure amb els escàndols que afecten el PSOE, perquè, segons ella, Feijóo no hi té cap responsabilitat política.

Sobre el model de finançament, ha criticat el debat sobre un finançament singular per a Catalunya. Ha dit que la proposta solament depenia de les exigències dels independentistes i ha advertit a Sánchez que no podia trencar el sistema de finançament que permetia als espanyols de “viure en condicions d’igualtat”. “Això no és una qüestió d’almoina, de rics i pobres. No es pot posar preu a la igualtat dels espanyols perquè Sánchez sigui a la Moncloa, ni amb el sistema de pensions ni amb l’Agència Tributària”, ha dit.

L’ex-president de la Generalitat Quim Torra considera que el català no serà oficial a la Unió Europea si depèn del govern espanyol. En una entrevista a El Món, diu que, si s’acaba aconseguint, serà únicament perquè Andorra acordarà d’adherir-se a la UE.

També valora positivament la creació del Departament de Política Lingüística i lamenta que no tots els partits independentistes signin el Pacte Nacional per la Llengua.

Sobre el moment polític, diu que l’independentisme viu una “decepció extraordinària” i que això es reflecteix en els resultats electorals i les mobilitzacions. “El primer que ha de fer l’independentisme és guanyar credibilitat. En aquests moments no en té.”

Torra també ha ironitzat sobre el concepte de finançament singular. Recorda que el president espanyol, Pedro Sánchez, va dir que no podia destinar un 5% del pressupost a comprar armament perquè això deixaria sense fons els serveis socials. “Doncs, imagini’s amb el 10% que se’n va a Espanya.” I hi afegeix: “Em fa molta gràcia perquè quan era president era el rei de la retòrica, i ara em veig molt superat per aquests polítics que fan jocs de mans amb les paraules. Això del finançament singular m’ha semblat antològic.”

Els Comuns han reclamat al president Salvador Illa que negociés a fons amb l’estat espanyol perquè Catalunya recaptés el 100% de l’IRPF i s’hi apliqués el principi d’ordinalitat. Ho ha dit la coordinadora del partit, Candela López, després del primer acord en matèria de finançament a què va arribar la comissió bilateral entre la Generalitat i el govern espanyol.

“Hi veiem bons principis per a avançar, però demanem al PSC i al senyor Illa que arribin fins al final”, ha insistit López. D’una altra banda, sobre el cas de corrupció que esquitxa l’ex-ministre espanyol Cristóbal Montoro, els Comuns han exigit a Alberto Núñez Feijóo i a l’ex-president Mariano Rajoy que no s’amaguessin i que en donessin explicacions.

Lloc: Arenys de Mar

La costa oriental de Rússia ha estat sota alerta de tsunami després d’un terratrèmol de magnitud preliminar de 7,4 a 144 quilòmetres a l’est de la península de Kamtxatka, a una profunditat de 20 quilòmetres. El sisme s’ha registrat a les 8.49 (hora local).

El Servei Meteorològic dels Estats Units ha elevat l’alerta i ha declarat la zona com a “amenaçada” per un tsunami. A més, ha emès un avís reduït per un possible fort onatge a l’arxipèlag de Hawaii. L’alerta, però, ja ha estat retirada.

D’ençà de la primera sacsejada, el Servei Geològic dels Estats Units (USGS) ha detectat més d’una desena de rèpliques, a una profunditat més superficial (10 quilòmetres), algunes amb una magnitud preliminar de 6,7. Fins ara no hi ha constància de víctimes ni ferits.

El multimilionari Elon Musk ha anunciat que la seva empresa d’intel·ligència artificial desenvoluparia una nova aplicació infantil, que s’anomenaria Baby Grok. El projecte es coneix tot just una setmana després de l’estrena de Grok 4, la nova versió del model de llenguatge de la firma nord-americana. “Crearem Baby Grok xAI, una aplicació dedicada a continguts per a infants”, ha dit Musk en una breu publicació a la xarxa X, sense oferir-ne més detalls.

La companyia va presentar Grok 4 a començament de mes, pocs mesos després de l’actualització anterior, i la va definir com “la IA més intel·ligent del món”, amb capacitat per a superar el nivell de doctorat. L’anunci de Grok 4 i Baby Grok arriba en un moment delicat per a l’empresa de Musk, que fa pocs dies va haver de demanar disculpes públicament per la publicació de continguts de caràcter antisemita. L’empresa ho va atribuir a “un error en l’actualització d’una ruta de codi del bot”, però el biaix reaccionari de l’eina ha estat destacat moltes vegades.

La fiscal en cap de Barcelona, Neus Pujal, reclama a les administracions una eina d’intel·ligència artificial per a determinar amb rapidesa si un lladre multireincident pot ser jutjat per un delicte amb pena de presó i no pas per un furt lleu, castigat solament amb una multa. En una entrevista amb l’Agència Catalana de Notícies (ACN), explica que aquesta eina informàtica permetria de saber de seguida si el detingut ja tenia tres condemnes fermes per furt, requisit per a aplicar aquest enduriment penal. Per això, demana al Departament de Justícia, al ministeri espanyol o a la fiscalia general que impulsin la creació d’aquesta anomenada “calculadora electrònica de la multireincidència”.

L’objectiu és comprovar amb rapidesa si un arrestat té tres condemnes prèvies computables, que superin en conjunt els quatre-cents euros, tenint en compte detalls com la data de començament de les penes i si s’han interromput. Aquesta eina també la tindrien els jutjats i els cossos policíacs. Això permetria de saber de seguida si un detingut que hauria de ser jutjat en un judici immediat per un furt lleu podia passar a ser jutjat per un delicte menys greu en un judici ràpid. Segons que diu Pujal, això ajudaria a reduir el 12,6% de judicis suspesos per manca d’informació, a optimitzar els calendaris judicials i a reduir els retards acumulats.

Actualment, ja hi ha una eina semblant per a calcular penes quan hi ha uns quants delictes, però Pujal creu que cal una versió específica per a la multireincidència. Segons ella, ajudaria jutges, fiscals, policies i funcionaris a actuar amb més eficiència i rapidesa. A més, recorda que l’augment de judicis ràpids a Barcelona –gràcies a quatre noves places de reforç i un jutjat de guàrdia més– obliga la fiscalia a treballar a un ritme més alt, malgrat que arrossega una manca crònica d’efectius. Per això, demana més personal. Tot i que defensa que els canvis són positius per als ciutadans i per a la fiscalia mateixa, denuncia que el pressupost prorrogat dificulta l’ampliació de plantilla.

Enduriment penal per a combatre la delinqüència?

Segons Pujal, alguns delinqüents coneixen bé la legislació dels diferents estats i se n’aprofiten per cometre determinats delictes, com ara furts, robatoris amb violència, ocupacions d’habitatges o naus, cultiu de marihuana o frau elèctric, menys penats amb el codi penal espanyol que en alguns altres països europeus. Proposa, per exemple, que el codi penal castigui amb més severitat el frau elèctric quan el fan organitzacions criminals que connecten il·legalment el subministrament per alimentar plantacions de marihuana. També suggereix d’ajustar les penes dels robatoris amb violència al valor dels objectes robats. Ara, explica, es castiga igual robar una piruleta que un rellotge de luxe. Per als furts, defensa la proposta del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona d’augmentar les penes quan es roba un telèfon mòbil, tenint en compte no sols el seu valor material, sinó també les dades delicades que conté.

En matèria d’ocupacions, coincideix amb les propostes de magistrats de les audiències de Barcelona i Girona de permetre desallotjaments cautelars dictats pel jutjat de guàrdia mentre no arribi el judici. Sobre els delictes sexuals menys greus, creu que s’haurien de poder jutjar per la via ràpida si la pena no fos gaire alta. Això, diu, evitaria dilacions innecessàries i reduiria la revictimització de les víctimes.

Una fiscalia tensada per la càrrega de feina

Pujal també defensa una reorganització interna per a adaptar-se a l’augment de judicis a la ciutat. Ara que les oficines judicials s’estan reformant perquè diversos jutges comparteixin funcionaris, creu que la fiscalia també hauria d’adoptar aquest model. Això permetria de fer front a l’augment de procediments i, en conseqüència, de recursos i d’execucions de sentències. Una de les reformes que ha impulsat ha estat la creació d’una secció especialitzada en execucions, amb set fiscals, que millora la coordinació amb els jutjats d’executòries i permet de supervisar més bé el compliment de les penes. També ha creat una secció de protecció de víctimes, ha reforçat els fiscals adscrits als jutjats d’instrucció i ha incorporat la figura del fiscal delegat de consum, per defensar els drets dels consumidors.

Actualment, calcula que a la demarcació de Barcelona hi falten una vintena de fiscals titulars. En destaca la situació de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), on considera que caldrien quatre o cinc fiscals més. L’última ampliació de plantilla a tota la demarcació fou de només tres fiscals. A la ciutat de Barcelona, diu, hi pot haver una trentena de fiscals substituts. Sobre els reforços recents, destaca la incorporació de dos fiscals més per a augmentar el nombre de judicis i dos de reforç, amb complements salarials associats. També considera que caldria reforçar els jutjats per tirar endavant la proposta que els menors desemparats no siguin assumits directament per la nova DGPPIA de la Generalitat, sinó que hi intervinguin abans un jutge i un fiscal.

Avui, 20 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– David Borrell: “Un megaincendi cremaria tot el Pirineu de punta a punta”
– Propietaris forestals adverteixen de la manca de prevenció contra els incendis: “Cada any la situació és més crítica”
– Quatre de cada deu | Mail obert de Mercè Ibarz
– D’accent en tenim tots: la prosòdia no és neutra | Article del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
– Les martingales del senyor Urraca amb els catalans a Luxemburg | Anàlisi de Josep Casulleras
– Mar Iglesias: “Dir ‘bon dia’ a Alacant és un acte de resistència”
– El vídeo de la infidelitat al concert de Coldplay mostra el perill de les càmeres i la policia de la moral a internet
– Taiwan involucra la població en un gran exercici d’entrenament contra una invasió de la Xina
– Es poden fer viatges llargs amb cotxe elèctric? Consells per a planificar les vacances d’estiu
– Receptes d’estiu: amanida de capipota del bar Pinotxo
– Davall los garrovers i sota els ametllers
– Fragment: ‘Camí del cel’, de Bill PorterFragment: ‘Camí del cel’, de Bill Porter 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

El bar Pinotxo adapta un dels seus grans reclams gastronòmics, el capipota, a les altes temperatures de l’estiu. El resultat és una amanida fresca, gustosa i idònia per a aquesta època de l’any. Al Mercat de Sant Antoni, on l’establiment ha renascut després d’haver passat molts anys a la Boqueria, Jordi Asín, nebot del traspassat Juanito Bayén i propietari del local, ens explica pas a pas com elaborar l’amanida de capipota, que va aprendre gràcies a la seva àvia i que estima especialment. Us n’expliquem la recepta pas a pas: 

Ingredients 

Si voleu preparar aquesta recepta per a cinc persones necessiteu:
–1/2 quilo de capipota
–150 grams de cogombrets
–una ceba dolça de Fonts
–una pastanaga
–oli d’oliva arbequina 100%
–vinagre agredolç
–sal i pebre

Jordi Asín, propietari bar Pinotxo (fotografia: Enric Galli).

Receptes d’estiu: 15 idees per a cuinar fàcil i saludable

Preparació

El primer pas és pelar la pastanaga i treure’n els extrems. S’ha de tallar a daus molt fins. Després s’ha de fer igual amb la ceba i els cogombrets. Si us agraden les tàperes o el pebrot vermell, Asín us convida a afegir-n’hi.

A continuació, retireu el poc greix que acostuma a tenir el capipota, però no el confongueu amb la gelatina lateral, que cal conservar i és molt beneficiosa per als ossos i articulacions. Després, talleu el capipota en trossos petits.

Seguidament, introduïu les verdures i el capipota en un recipient, barregeu-ho tot i afegiu-hi sal.

És el torn de preparar la vinagreta, un pas clau. Mescleu l’oli d’oliva arbequina 100% i el vinagre agredolç en un pot i, una vegada llest, afegiu-hi una mica de pebre negre. Barregeu-ho tot i ja la tindreu a punt. La llimona, la maionesa i, fins i tot, la mostassa són alternatives per a elaborar la vinagreta i aconseguir sabors diferents.

Tan sols ens faltarà afegir la vinagreta al recipient on tenim el capipota i les verdures tallades, remoure-ho tot i, després, deixar-ho reposar mitja hora a la nevera. D’aquesta manera quedarà ben lligat. Passat aquest temps, ja podreu gaudir de l’amanida de capipota.

El renaixement del bar Pinotxo: “La història no es podia acabar així”

“La gent demana l’amanida i repeteix.” Així explica Jordi Asín l’èxit que té aquest plat entre la seva clientela. Una proposta gastronòmica que us farà sucar-hi pa i llepar-vos els dits.

Amanida de capipota del bar Pinotxo (fotografia: Enric Galli).

Són lluny els dies en què podies tenir una aventura, escridassar una hostessa de vol o assetjar els teus veïns amb tranquil·litat. A l’era d’internet, les càmeres sempre són enceses, i els pitjors moments de la gent atrauen milions de mirades i una obsessió per opinar sobretot i qualsevol cosa.

Això és el que ha passat a Andy Byron, conseller delegat de l’empresa tecnològica Astronomer, que dimecres a la nit va ser filmat acaronant-se amb la cap de recursos humans de l’empresa durant un concert de Coldplay a Boston. Byron i la seva companya van aparèixer a la pantalla gran de l’estadi durant una secció de Kiss Cam (càmera de petons) abans de mostrar-se incòmodes i desaparèixer de la vista, mentre el cantant Chris Martin feia broma dient que potser tenien una aventura. Un altre assistent al concert va penjar el vídeo a TikTok, on ha obtingut més de seixanta-dos milions de visualitzacions i milers de comentaris atacant Byron, que sembla que és casat.

Els comentaris de seguida van identificar tant Byron com la seva companya, Kristin Cabot, i molts també van identificar membres de la família de Byron i en van compartir detalls d’un perfil personal de Facebook.

“Això és un exemple de com Déu protegeix les persones a qui [Byron i Cabot] traeixen,” deia un comentari que va aconseguir cent mil m’agrades.

D’aleshores ençà no s’ha pogut contactar ni amb Byron ni amb Cabot. Tots dos semblen haver desactivat els seus perfils de LinkedIn.

Per la seva banda, l’empresa va fer públic un comunicat divendres: “Astronomer està compromesa amb els valors i la cultura que ens han guiat des de la nostra fundació. S’espera que els nostres dirigents donin exemple tant en conducta com en responsabilitat”, i afegia que la junta directiva investigaria el vídeo. Posteriorment, va anunciar que Byron havia estat suspès de les seves funcions i que el cofundador i director de producte, Pete DeJoy, faria de conseller delegat provisional.

Aquest és l’últim cas, i segurament el més espectacular, d’un seguit de moments virals centrats en les presumptes faltes morals de gent corrent que cada vegada adquireixen més pes. Avui, al públic digital se li presenten constantment nous personatges a jutjar i (normalment) menysprear. L’escarn públic no és nou, però internet converteix les transgressions quotidianes en entreteniment per a milions d’usuaris. I això origina nous riscs i qüestions ètiques, especialment perquè l’atenció digital no sempre distingeix entre abusos greus i conflictes interpersonals menors.

Els internautes han acudit en massa a les seccions de comentaris de presumptes infidels, clients maleducats i fins i tot amfitrions poc hospitalaris de festes i de vegades han assetjat els suposats culpables posant-se en contacte amb llurs caps o familiars.

Alhora, la proliferació de càmeres a les portes, de pantalles gegants en llocs públics i de sistemes de vigilància comercials i governamentals multiplica les maneres en què les persones poden ser filmades.

Les campanyes d’escarn públic com la que es dirigeix ara contra Byron comparteixen certs trets amb la “cultura de la cancel·lació”, un terme que normalment s’empra quan una figura coneguda rep crítiques públiques per accions que en el passat restaven impunes o no eren necessàriament vistes com a dolentes, com ara l’assetjament laboral o el llenguatge ofensiu. Però, a diferència de la condemna dirigida a Harvey Weinstein per haver assetjat actrius joves i a Paula Deen per haver emprat un insult racial, Byron és un ciutadà anònim i no pas una figura pública. O no ho era. Fins divendres al migdia, “director general enxampat enganyant” era la tercera cerca més popular a Google als Estats Units.

Per a molts observadors d’internet, el cas ja s’ha tancat. I això mostra una audiència desesperada pel següent cop d’adrenalina, indiferent als efectes que la seva atenció pugui tenir en la gent real implicada, explica la crítica de cultura digital Rayne Fisher-Quann.

Les infidelitats, les crisis públiques i la mala criança són ideals per a fer-se virals perquè els espectadors tenen la sensació de poder espiar la vida privada d’algú i ajudar a castigar-lo per allò que (suposadament) fa malament, diu Fisher-Quann. Quan ella va escriure per primera vegada sobre el “panòptic digital” –com els usuaris de xarxes socials vigilen el mal comportament d’una altra gent i comparteixen indiscriminadament vídeos de gent que no han acceptat ser filmada–, l’audiència encara debatia si era correcte o incorrecte intervenir en la vida d’un desconegut d’una manera tan pública. Però ara que la vigilància digital per part de les empreses i del govern s’ha normalitzat, la vigilància interpersonal ha passat a ser un resultat natural, diu.

I remarca que alhora les aplicacions basades en algorismes ens han acostumat a un flux constant de contingut molt estimulant. Una pífia o una traïció pública són l’oportunitat perfecta perquè l’audiència obtingui la seva dosi d’adrenalina, diu Fisher-Quann, i es llanci a participar en la història com si fos un “joc interactiu de ‘tria la teva aventura’, en estil detectiu”.

L’impacte de l’escarn públic sobre les víctimes ja ha estat estudiat. El 2015, autors com ara Jon Ronson documentaven què passava quan persones normals es trobaven a l’altre costat d’una turba digital. Moltes van perdre la feina i van tenir problemes de salut mental duradors. Alguns acadèmics, mentrestant, en discrepen i argumenten que l’escarn públic pot tenir funcions tant positives com negatives, segons la gravetat de l’ofensa i l’abast de la reacció.

I aquest fenomen també afecta els participants, segons els experts. Els terapeutes que treballen amb la generació Z diuen que els seus pacients com més va fan servir més eines digitals per controlar totes les interaccions en línia de la seva parella, cosa que crea patrons de desconfiança i paranoia. Històries de pares, amics o parelles que abusen de la compartició de la ubicació subratllen com la vigilància interpersonal pot fer malbé les relacions.

Ningú sap com acabarà aquesta història per a Byron, Cabot i les seves famílies. Però el que és ben segur és que quan la situació s’hagi calmat, internet es fixarà en un nou “dolent” –o, si més no, en algú que haurà tingut la mala sort d’equivocar-se en públic i de qui tots parlarem.

Cada any, l’arribada de l’estiu i la temperatura elevada és sinònim d’augment del risc d’incendis. Malauradament, enguany ja n’hi ha hagut uns quants. Els més importants han estat a Paüls (Baix Ebre) i Torrefeta (Segarra), que han cremat 3.321 i 5.577 hectàrees, respectivament. A més, els focs ja han causat tres víctimes mortals. Al Principat, més del 70% de la superfície forestal és de propietat privada i es reparteix entre més de 200.000 propietaris diferents. Jordi Tarradas, director gerent de la Federació Catalana d’Associacions Forestals-BOSCAT –que representa a bona part d’aquests propietaris–, adverteix que els boscs no estan ben preparats per a la temporada d’incendis i que la prevenció forestal és una de les grans assignatures pendents del país: “No estem mai preparats. Cada estiu patim per un gran incendi i aquestes darreres dècades n’hem tingut uns quants. Cada any que passa, la situació és més crítica”, lamenta.

A banda, diu que els propietaris forestals tenen clar el diagnòstic de la situació: cal generar espais oberts que trenquin la continuïtat dels boscs. “Tenim moltes hectàrees sense cap discontinuïtat, com ara zones de pastura o de conreu. Cal crear diversitat al territori, que sigui un mosaic”, explica. També apunta que aquesta varietat no solament contribuiria a prevenir incendis grans, sinó també a recuperar la biodiversitat perduda.

Addicionalment, considera que un dels punts febles de la prevenció forestal al país és que molt poca gent s’hi dedica professionalment. “Necessitem que els pagesos, els ramaders, que, al cap i a la fi, són els gestors del dia a dia dels boscos, es puguin guanyar la vida al territori”, diu.

Jordi Tarradas. Uns boscs vulnerables

Segons que explica Tarradas, és una evidència que els boscs necessiten actuacions urgents per a pal·liar els efectes del canvi climàtic. “Acumulen molta vegetació i estan molt estressats, perquè hi ha massa densitat i no tenen prou aigua. A més, el clima ha canviat molt i ja no és el que hi havia quan es van formar.” Això els fa boscs vulnerables als incendis, però també a les plagues. “Si continuem fent el mateix que fa dècades que fem, cada any estarem pitjor”, alerta. En consonància amb això, adverteix que si no s’intervé sobre els boscos, hi intervindrà la natura d’una manera més radical, amb incendis, plagues o malalties.

Per acabar-ho d’adobar, la pluja del començament de la temporada va afavorir l’aparició d’una vegetació que, després d’un juny i un juliol fins ara molt calorosos, s’ha assecat i s’ha convertit en combustible. “És vegetació molt fina i s’asseca molt ràpidament. Això causa més ignicions, que és el gran problema que tenim aquest estiu”, diu. Per aquest motiu, apunta que el gran perill d’enguany pot ser la simultaneïtat dels incendis.

Problemes estructurals en la gestió

Els propietaris forestals assenyalen uns quants problemes estructurals que dificulten molt la gestió forestal correcta del territori. Per una banda, consideren que les línies de subvencions per a aquestes tasques són molt baixes. Actualment, el govern hi destina quatre milions i mig d’euros, però segons els càlculs de BOSCAT n’haurien de ser deu vegades més. “Els recursos arriben per a gestionar aquelles àrees estratègiques que delimiten els bombers, però pensem que són llocs molt concrets i que queda molt bosc per treballar”, diu Tarradas.

En la mateixa línia, també demanen a l’administració que millori la cooperació amb els titulars dels terrenys i estableixi fórmules de col·laboració estables. “Molts propietaris simplement són titulars del terreny perquè l’han heretat i no se’n preocupen. Per això no n’hi ha prou a posar diners, sinó que s’ha d’establir realment una cooperació entre els propietaris i l’administració per a planificar el territori i després posar-hi els recursos.”

A parer seu, el model més adequat és el de les federacions de propietaris, que ja s’aplica a la Diputació de Barcelona d’ençà de fa vint anys i permet que l’administració cooperi amb múltiples propietaris alhora. Això fa que pugui actuar sobre extensions tan grans com concretes de territori.

Amb un plantejament semblant, reclamen de recuperar el sentit comú respecte dels tràmits per a poder fer gestió forestal. “Intentant que la gent fes les coses millor, hem fet que no les facin”, diu.

Finalment, també demanen que se cerquin fórmules perquè les feines relacionades amb el sector primari tornin a ser atractives per als joves.

Professionals fent gestió forestal a la Vall de Lord Professionals fent gestió forestal a la Vall de Lord Plans de prevenció d’incendis blocats

Els plans de prevenció d’incendis forestals serveixen per a analitzar el territori, detectar-ne els punts més vulnerables i establir mesures concretes –com ara tallafocs, gestió del combustible forestal i millores en la xarxa de camins i punts d’aigua– per facilitar la feina dels bombers i evitar la propagació del foc. La llei forestal obliga que cada municipi en tingui, però, tal com passa amb els parcs naturals, no sempre és el cas.

Cinc parcs naturals de Catalunya sense pla de prevenció d’incendi: quin risc representa?

Segons que explica Tarradas, molts d’aquests plans són redactats, però no s’han aprovat perquè no tenen el vist-i-plau del Departament d’Acció Climàtica. “Hi ha un problema de concepte. La prevenció d’incendis i la conservació del medi ambient es veuen de manera sectorial i, en realitat, una cosa forma part de l’altra”, explica. Així, reclama que la Generalitat faci una passa endavant i resolgui la situació.

En canvi, celebra el model dels plans tècnics forestals conjunts, que són uns documents en què els propietaris, en col·laboració amb els bombers i l’administració, expliquen quines actuacions tenen previst de fer en un període i un espai concret. “Aquesta figura ha permès de fer prevenció d’incendis al país”, sentencia. Alhora, critica que també els perjudica la poca agilitat dels permisos ambientals. “Si la conservació del medi ambient i la prevenció d’incendis no van de bracet, no aconseguirem cap dels objectius, ni dels uns ni dels altres. Ho perdrem tot”, avisa.

Fa uns quants dies vam conèixer el treball de Maggie Adrover (@marmolamans), una dissenyadora gràfica brillant de Mallorca, que ha elaborat una bona colla d’etiquetes de vi, totes elegants, sorprenents, diferents, conceptuals, un punt juganeres, també. Del bo i millor que s’ha fet al sector. Una de les seves creacions ha estat l’etiqueta per a un vi ben peculiar i especial, que és un acte d’amistat i que agermana paisatges i persones. El vi en qüestió es diu Davall los Garrovers i és elaborat per Cati Ribot i Eloi Cedó al celler de Ribot, a Santa Margalida, Mallorca (Pla i Llevant).

Maggie Adrover ens va posar sobre la pista de la història i relació d’aquest Davall los Garrovers amb un vi anterior elaborat per Ton Carbó, del celler la Salada al Penedès, autor del vi Sota els Ametllers. Tots dos vins són malvasia de Sitges, tot i que a Mallorca s’anomena malvasia de Banyalbufar. Per a Maggie Adrover, “Davall los Garrovers és una carta en forma de vi. Un missatge d’amor de na Cati Ribot i n’Eloi Cedó a en Ton de la Salada. Llengua i territori es toquen i no només de forma literal”. Per a Cati Ribot i Eloi Cedó el vi és un homenatge en vida a aquest elaborador que amb el seu vi Sota els Ametllers tan bones estones els ha fet passar.

Eloi Cedó (@an_der_go), elaborador de Tivissa instal·lat a Mallorca de fa quinze anys, ja té tirada a col·laborar amb elaboradors amics, amb els quals comparteixen una manera d’entendre el vi i de mirar el món. Elabora els seus vins al celler de Cati Ribot, Son Llebre, i també s’ajuden i col·laboren. Però d’on surt l’amistat amb Ton Carbó (@tondelasalada) i la idea de fer una versió de Sota els Ametllers a la manera de Mallorca i de Tivissa? Li ho hem demanat.

Sota els Ametllers, un vi de malvasia d’en Ton de la Salada.

“Fa anys que ens coneixem i que vam començar a coincidir en els tasts a cegues per parelles, ell amb en Ramon de Mas Candí. Tant com a persona com a elaborador sempre l’he respectat molt. Té un tarannà de persona de poble, que fuig del cosmopolitisme, fet que m’agrada molt. Sempre ens hem caigut bé. La seva mare també es diu Paquita, com es deia la meva, i quan vaig fer el vi Château Paquita, ell en portava alguna ampolla a la seva mare per beure plegats… Va arribar un moment que la Cati també va conèixer en Ton i també va quedar enamorada del seu tarannà i manera de fer. Amb la Cati hem begut moltes ampolles de Sota els Ametllers i com que la malvasia és una de les varietats insígnia de la Cati, i un dia així fent el boig em va proposar de fer un vi de malvasia plegats. De fet, ja havíem fet Lo Vilero junts, que és un vi de la varietat escursac, l’altra varietat icònica de la Cati. La Cati va decidir fer una malvasia en què jo intervingués i en aquest procés se’ns va acudir de fer un homenatge en vida al Ton, una persona estimada.”

“Sense preguntar massa què feia ell amb la seva malvasia, perquè era evident que era una malvasia amb pells, però no sabíem la durada del contacte amb les pells ni com l’elaborava. Però jo crec que els projectes no han de replicar allò que coneixes, sinó que has de transitar cap a noves elaboracions, noves formes de fer per conèixer els límits i saber per on t’has de moure. La Cati el 2020 ja havia fet una malvasia amb pells i havia tocat un límit, i com que a mi m’agraden molt les maceracions carbòniques [fermentació amb el raïm sencer] i tinc una certa gràcia per a fer-les, en comptes de fer un premsatge directe i posterior criança amb bóta, vam fer una maceració carbònica.”

“L’anyada 2022 és la més complicada que recordo a Mallorca, en l’àmbit microbiològic i climàtic, va ser una anyada molt rara, perquè va ser la primera en què hi va haver evidències clares del canvi climàtic sobre la vinya. Per tant, no penso que representi ni la varietat ni l’elaboració, perquè no va ser l’anyada òptima. Ha sortit un vi pujat de color, sembla un orange [brisat], però no ho és, perquè no hi ha maceració directa amb les pells, però la maceració carbònica puja el color tant en negres com en blancs. I ara mateix jo crec que aquest vi encara es troba en el procés de fer-se gran. Les ampolles que he anat bevent em mostren que el vi ha començat a mostrar la noblesa de la varietat, més fina, però s’ha passat dos anys molt tancat. És un vi auster, que té unes aromes de curris, però per a mi encara no li surt el caràcter varietal, cosa que no passa amb el vi d’en Ton, que al cap d’un any d’ampolla ja té una immediatesa, una capacitat de mostrar la varietat i un lloc. En canvi, el nostre encara està en procés. Espero que d’aquí a dos anys ja es posarà a lloc.”

Davall los Garrovers, una malvasia de Cati Ribot i Eloi Cedó.“El vi surt d’una vinya de Son Llebre, allà on la Cati té el celler. I és una vinya d’uns deu anys, cultivada en ecològic i el vi és natural, sense res afegit ni res tret. N’hem tret entre set-centes i vuit-centes ampolles. Però no es tornarà a fer. Els homenatges no es repliquen uns altres anys. Té una funció comercial, és clar, perquè el volem vendre, però la implicació més gran és l’emocional, és tribut a una persona que estimem i a un vi que estimem.”

Davall los Garrovers i Sota els Ametllers també estableixen un diàleg entre paisatges: “El garrover és un arbre sempre present a la Mediterrània. Sota el garrover és on s’està més fresc a l’estiu i on hi ha una ombra preciosa. Tinc una vinya on fem els dinars i ens posem sota els garrovers. Hi ha aquesta cosa de l’arbre com a casa. Hi ha el fet que jo sóc de Tivissa, que no és zona de garrovers, però de seguida si te’n vas a l’Hospitalet de l’Infant o el Perelló, el paisatge és com el de Mallorca. Tot és garrofer i terra roja.”

És a les llibreries Camí del cel. Trobades amb ermitans xinesos, de Bill Porter, amb traducció de Martí Sales (Tres Portals). Publicat l’any 1993, narra el viatge dels nord-americans Bill Porter, conegut com a Red Pine, i el fotògraf Steve R. Johnson a la Xina interior, a la fi de la dècada dels vuitanta, per a trobar ermitans taoistes i budistes retirats de la societat, a les muntanyes Zhongnan durant la Xina comunista. Un testimoniatge del gran país asiàtic dels vuitanta a través de les sendes, els fets històrics, les visites a ciutats i pobles i les fotografies de Steve R. Johnson. Un retrat de tota una saviesa meditativa en les muntanyes que s’ha anat desdibuixant amb el pas dels anys.

Llegiu un fragment de Camí del cel, de Bill Porter (Tres Portals).

Bill Porter (amb pseudònim Red Pine) és un escriptor, traductor i antropòleg nord-americà. Quan va acabar la universitat es va traslladar a un monestir budista a Taiwan i, després de quatre anys, va començar a treballar en emissores taiwaneses i d’Hong Kong, en què va produir més de mil programes sobre els seus viatges per tota la Xina. Ha estat destacat amb el premi de traducció del PEN i la primera edició del premi de Literatura Asiàtica de l’American Literary Translators Association. El 2018 va guanyar el premi de traducció Thornton Wilder de l’American Academy of Arts & Letters.

L’editor i fundador de Tres Portals, Jordi Carulla-Ruiz, explica:

“Camí del cel. Trobades amb ermitans xinesos (Road To Heaven. Encounters with Chinese Hermits) és un viatge fascinant a les muntanyes de la Xina interior per part d’un americà enamorat, de ben jove, de les tradicions i cultures orientals, especialment de tot allò que impregna la cultura xinesa. La seva passió li permeté de conèixer, la primavera del 1989, ermitans que romanien escampats als cims de les muntanyes, apartats de la civilització, autèntics mestres de l’espiritualitat i veritables curadors d’una vida plena. La narració del viatge i la saviesa que emana ens atrapa de tal manera que no vam dubtar a escollir-la com a primera obra del nostre catàleg, en aquest cas, en castellà. Un any després, podem gaudir-ne novament gràcies a l’esplèndida traducció al català de Martí Sales.

Tres Portals és un segell editorial independent nascut al barri del Born de Barcelona. La seva missió és acostar als lectors no especialitzats textos clau de saviesa i espiritualitat, tant oriental com occidental. Des de tresors antics de la literatura sapiencial fins a obres modernes que aprofundeixen aspectes de l’espiritualitat de diferents parts del món. Escrits que, per la seva saviesa, bellesa i espiritualitat, ens acosten a altres maneres de sentir i pensar, clivellen els marcs culturals únics i obren camins de distorsió i diàleg.”

Som en plena època de vacances d’estiu. Període en què molta gent planifica desplaçaments amb cotxe que poden superar els mil quilòmetres per anar a visitar familiars o gaudir de la platja i ciutats turístiques per tot Europa. I malgrat allò que es pot sentir a les xarxes socials i, fins i tot, en alguns mitjans de comunicació, com més va més viatges d’aquesta mena es fan en cotxes elèctrics. A les xarxes socials mateix aquests dies molts propietaris de cotxes elèctrics expliquen la seva experiència movent-se de punta a punta del continent, fins i tot sense fer-ne cap planificació especial. Al nostre país, podem veure fàcilment cotxes elèctrics de llocs com ara els Països Baixos, Alemanya i Noruega carregant a les estacions de càrrega de la costa. O conductors de cotxes elèctrics del nostre país que s’atreveixen a arribar fins i tot al Cap Nord, el punt més septentrional d’Europa. Avui dia la infrastructura de càrrega permet de fer aquesta mena de viatges que, gràcies als cotxes elèctrics actuals, fins i tot no representa cap temps extra en comparació amb un de benzina. Tot seguit us donem els consells necessaris per a afrontar desplaçaments de centenars i, fins i tot, milers de quilòmetres amb un vehicle elèctric.

Les característiques del cotxe

De cotxes elèctrics, n’hi ha de diverses menes, i alguns no ens serviran per a fer viatges molt llargs. Tanmateix, cotxes amb relativa poca autonomia permeten de fer viatges de més distància que no es pensa la majoria de gent. Actualment, al nostre país arriba una fornada de cotxes elèctrics més econòmics catalogats com a “urbans”, com ara els Dolphin Surf i Atto 2 de BYD, el Fiat Grande Panda, el Citroën ë-C3 i els Renault 4 i Renault 5. Amb bateries entre 30 kWh i 40 kWh i autonomies reals entre els 200-275 quilòmetres en vies ràpides i uns 400 quilòmetres en entorns urbans, a priori no són els més indicats per a fer viatges llargs. Tanmateix, si fem dues parades de 15-20 minuts per recarregar, o una d’una hora per a dinar i una segona de curta, fins i tot amb aquesta mena de cotxes es poden afrontar viatges que poden arribar a 500 quilòmetres. Tot i que certament perdrem més temps. I també, com que són petits i no han estat dissenyats per a viatges llargs, tampoc seran els més còmodes. No cal dir que aquests vehicles més petits, amb aquestes autonomies relativament limitades, ens permeten de fer els viatges de cap de setmana dins el nostre país sense cap inconvenient, atès que normalment farem desplaçaments de menys de 200 quilòmetres.

Tanmateix, si volem fer viatges llargs de debò, de 1.000 quilòmetres o més, haurem d’optar per un cotxe elèctric amb autonomies WLTP (l’estàndard europeu d’autonomies) per sobre de 400 quilòmetres, que en autopista pot ser d’uns 300-350 quilòmetres reals. Tenint en compte que normalment en viatges llargs pararem per descansar cada dues hores, amb aquestes autonomies ja podem afrontar travessar la península ibèrica o arribar al nord d’Itàlia o a la vall del Rin. En tot cas, en aquests casos, com més autonomia ens proporcioni d’entrada el cotxe, millor. En general, molts cotxes elèctrics es comercialitzen amb dos models, un amb una autonomia estàndard d’uns 400 quilòmetres WLTP i un segon amb una autonomia estesa, d’uns 500-600 quilòmetres WLTP, o més. A mesura que millora la tecnologia de bateries i l’eficiència dels motors elèctrics, cada vegada tenim autonomies superiors. Els segons, els d’autonomia estesa, acostumen a ser d’uns 5.000 euros més cars que no els d’autonomia estàndard, de manera que haurem d’avaluar bé les nostres necessitats viatgeres. Si fem un o dos viatges llargs anualment, amb els d’autonomia estàndard potser en tindrem prou i ens estalviarem aquests diners de compra.

Tanmateix, si volem la màxima tranquil·litat per a afrontar un viatge llarg dedicar tan poc temps com sigui possible a recarregar, ens hem de fixar en un segon paràmetre del cotxe, a banda de la mida de la bateria (l’autonomia): la potència de càrrega. Com més potencia tingui, menys temps haurem d’esmerçar a carregar el cotxe durant les aturades. És a dir, una bateria gran disminueix el nombre d’aturades a fer en un viatge llarg, mentre que una potència de càrrega elevada disminueix el temps de cada aturada. Avui dia, podem considerar potències de 100-125 kW com les mínimes necessàries per a viatjar. Tanmateix, amb la millora tecnològica, un cotxe amb aquestes xifres comença a ser massa just. Ja hi ha models que superen els 200 kW de potència, fins i tot els 300 kW. Si hem de fer viatges llargs més o menys assíduament, haurem d’optar per cotxes amb una potència de càrrega elevada, tot i que seran més cars. Novament, haurem d’avaluar bé les necessitats reals o fins a on estem disposats a estirar la butxaca per obtenir més comoditat.

La millor manera de veure quina potència de càrrega té el cotxe elèctric que ens interessa és consultar la pàgina Electric Vehicle Database (base de dades de vehicles elèctrics), la pàgina de referència europea del sector. Allà hi trobarem tots els cotxes elèctrics que es venen al nostre continent amb totes les seves dades tècniques, inclosa la mida de la bateria, la potència de càrrega, el temps mitjà que haurem d’esperar per carregar-los i l’autonomia real en autopista a l’estiu i a l’hivern. És fonamental que ho estudiem bé, perquè una vegada comprat el cotxe elèctric, no en podrem canviar ni l’autonomia ni la potència de càrrega. En cas de dubte, és millor optar per una bateria més gran i una potència de càrrega superior, si la butxaca ens ho permet.

Les aplicacions per a viatjar en cotxe elèctric

Una volta tenim el cotxe elèctric ideal per a les nostres necessitats, ja podem viatjar. Avui dia la major part de cotxes elèctrics inclouen un planificador propi en què solament ens cal posar la destinació i ens dirà on ens haurem d’aturar a recarregar i quant de temps hi haurem d’esmerçar. Sovint basat en Google Maps, amb una interfície semblant, l’avantatge del planificador del cotxe és que accedeix a les dades reals de consum del vehicle i, per tant, fa els millors càlculs. Tanmateix, potser el nostre cotxe elèctric no té un planificador d’aquests, o té una base de dades limitada de punts de càrrega, o no ens agrada la interfície. Per a aquests casos hi ha aplicacions alternatives que són emprades per molts usuaris de cotxes elèctrics.

Amb els planificadors podem desplaçar-nos per tot Europa sense preocupar-nos d’on carregar el cotxe elèctric (fotografia: ABRP).

La més coneguda és ABRP, sigles de A Better Route Planner (“Un planificador de rutes més bo”). Disponible per al mòbil i en versió web, qualsevol usuari, encara que no tingui un cotxe elèctric, pot planificar rutes elèctriques. Tan sols ha de seleccionar el model de cotxe concret, amb quin percentatge de bateria comença el trajecte i amb quin percentatge vol arribar. El resultat serà el mateix que el planificador intern de molts cotxes, però l’ABPR permet de configurar moltes més coses i dóna molta informació. Com ara l’ocupació en temps real dels punts de càrrega, per a saber si és ple, quan es va fer servir per última vegada (per saber si funciona bé) o el cost de càrrega. Fins i tot podem dir-li de prioritzar determinades xarxes de càrrega, o d’excloure’n les que no ens agradin. L’ABPR és de franc, però si volem funcions avançades, com ara fer-lo servir amb Android Auto o Apple CarPlay, n’haurem de pagar una subscripció.

Com que els punts de càrrega seran la clau per a viatjar, una segona aplicació ens pot ser molt útil: la catalana Electromaps. Així com l’ABPR, té la interfície en català, però en aquest cas solament ens dóna informació dels punts de càrrega. Una vegada seleccionat el punt de càrrega que ens interessa, podem demanar-li que ens doni les indicacions per a arribar-hi amb Google Maps o Apple Maps. Hi ha més webs i aplicacions europees equivalents a Electromaps, totes generalment de franc. Però Electromaps (o equivalents) ens interessa per un segon motiu: les targetes RFID. I això ens porta al següent punt important, la manera de pagar a les estacions de càrrega.

Com pagar les càrregues

Ja tenim el cotxe elèctric amb què viatjar i les aplicacions que ens donen tota la informació de la ruta que volem fer i on podrem anar carregant. Però cal pagar aquestes recàrregues. Tradicionalment, aquest havia estat el maldecap principal dels propietaris d’un cotxe elèctric. Cada xarxa de càrrega demanava una aplicació pròpia per a poder pagar. A banda de perdre el temps a cada nou punt de càrrega per descarregar-ne l’aplicació i donar-s’hi d’alta, els usuaris acabaven amb el mòbil ple d’aplicacions que sovint solament usarien una vegada. Aquest maldecap ja es va solucionant.

Primerament, la UE ha obligat d’ençà de mitjan 2024 que tots els carregadors públics nous incorporin pagament amb targeta de crèdit (TPV) i exposin el preu del kWh en cartells visibles. Tot plegat, com es fa a qualsevol benzinera. Els punts de càrrega existents abans d’aquesta data que tinguin una potència mínima de 50 kW hauran d’afegir el pagament TPV, però tenen de temps per a incorporar-lo fins el 1r de gener de 2027. En aquests punts, encara haurem de pagar amb l’aplicació corresponent, si no han fet el canvi. Tanmateix, en paral·lel, el sector vira cap al pagament amb targetes RFID. Són targetes com les de crèdit (tot i que algunes tenen forma de clauer) i van lligades a una aplicació, com ara l’Electropass d’Electromaps o targetes lligades a una xarxa de càrrega. És a dir, primer ens hem de donar d’alta a l’aplicació, en què posarem les dades de la targeta de crèdit amb què pagarem. Després haurem de demanar la targeta RFID, que lligarem a l’aplicació, per fer el pagament. Una vegada fet això, tan sols haurem d’acostar la targeta RFID al punt de càrrega, sense necessitat de treure el mòbil.

Amb les targetes RFID podem pagar a les estacions de càrrega de tot Europa més còmodament (fotografia: Electromaps).

Les targetes RFID acostumen a costar uns 15  euros, tot i que ens poden sortir de franc, sigui perquè la companyia en qüestió ens la regala, sigui perquè podem adquirir saldo (normalment, uns 50-100 euros) i aleshores ens la donen de regal. Les targetes RFID tenen un segon avantatge, la itinerància (roaming). Moltes companyies que les ofereixen tenen acords amb unes quantes xarxes de recàrrega europees per a poder fer-les servir sense necessitat de demanar una targeta per a cada xarxa de càrrega. La itinerància pot sortir de franc, que no ens cobrin res en relació amb el preu estàndard de cada xarxa. Però és més habitual que ens cobrin una comissió si fem servir unes altres xarxes. O bé ens cobraran un cost fix per cada sessió (normalment, 1 euro) i després el preu estàndard, o ens cobraran un preu una mica superior per cada kWh. Per al dia a dia, ens caldria analitzar quin operador amb targeta RFID ens pot sortir més a compte, però per a un viatge llarg, haurem d’optar per l’operador que ens permeti de carregar a més llocs amb una sola targeta per evitar el maldecap de tenir moltes aplicacions o targetes. Sense oblidar que com més va més podrem pagar amb targeta de crèdit, de manera que al final acabarem oblidant-nos també de les targetes RFID, més enllà d’ofertes amb subscripcions que ens puguin interessar.

Cada vegada cal planificar menys

L’extensió del pagament amb targeta de crèdit o targetes RFID, com també un nombre com més va més gran d’estacions de càrrega, fa que cada vegada sigui més comú amb un cotxe elèctric no haver de planificar un viatge llarg més enllà del que s’ha fet sempre amb un vehicle de combustió. Malgrat la impressió que puguin donar els comentaris a les xarxes socials i alguns mitjans de comunicació, no hi ha inconvenients especials per a carregar durant els viatges. De fet, la majoria d’usuaris arriben a estacions semibuides la major part de vegades, atès que el model d’estacions de càrrega també ha canviat. Si fa uns quants anys s’optava per tenir moltes estacions de càrrega amb un o dos punts, ara s’opta per tenir menys estacions però amb més punts, quatre, sis, vuit o més, perquè amb el model antic podíem arribar a una estació i que fos plena, i ens havíem d’esperar molt temps. Això feia patir molts usuaris, o tirava enrere gent que sospesava d’adquirir un cotxe elèctric.

Com més va més comú és trobar-se estacions amb uns quants punts de càrrega (fotografia: Zunder).

Malgrat que encara hi ha estacions d’aquesta mena, els operadors ara com ara opten per estacions amb diversos punts de càrrega, de manera que tinguem gairebé la certesa que almenys trobarem un punt lliure. A banda que els punts de càrrega es connecten a internet perquè puguem consultar-ne la disponibilitat amb aplicacions com les que us hem comentat. Si trobem una estació plena, el planificador ens en proposarà una altra a prop. Tot plegat, ha fet que aquest estiu puguem veure a les xarxes socials molts propietaris de cotxe elèctric fent viatges de milers de quilòmetres per tot Europa sense gaires preocupacions, pensant que ja carregaran quan els calgui perquè trobaran un punt de càrrega sense inconvenients. Això és especialment cert a llocs com l’estat francès, on les estacions de servei de les autopistes tenen totes punts de càrrega, o també a Suècia, Noruega i els Països Baixos, on les estacions de càrrega comencen a ser tan comunes com les benzineres.

Sobre els preus, actualment, trobarem tarifes habitualment entre 40 cèntims el kWh, un preu considerat estàndard, i 80 cèntims el kWh (o més), un preu que haurem de considerar car. A mesura que augmentin els punts de càrrega públics, el seu ús i la competència entre els operadors de xarxes de càrrega, els preus aniran baixant. Això pot passar de pressa: ja hi ha milions de cotxes elèctrics circulant pel nostre continent, cada vegada hi ha més punts de càrrega, els excedents solars a aprofitar són com més va més grans i la competència per a captar i fidelitzar clients serà cada vegada més intensa.

Quan sentim parlar algú, sovint podem jugar a tractar d’esbrinar d’on és. Podem tenir diverses pistes: l’ús d’una paraula característica, unes vocals més obertes o més tancades o la forma de conjugar alguns verbs. Tot i això, amb freqüència, la intuïció definitiva ens arriba quan sentim aquell accent concret. Però què és realment l’accent?

El concepte d’accent no té una definició concreta a nivell científic, però sovint està molt associat a la prosòdia, que és la tríada de durada, intensitat i entonació. La durada es correspon amb el temps que triguem a pronunciar cada síl·laba i es mesura en segons. La intensitat està relacionada amb el volum: algunes síl·labes es produeixen més fortes i altres més fluixetes, i es mesura en decibels. Finalment, el to, mesurat en hertzs, té a veure amb la freqüència de vibració de les cordes vocals: si vibren més de pressa el so serà més agut i, si vibren més lent, més greu. La variació del to mentre parlem ens dóna l’entonació, que és el moviment melòdic de la veu, que va fent-se més aguda o més greu com si fos un instrument musical. De fet, estem afinadíssims: normalment, quan entrem en algun lloc i saludem amb un melodiós “Hola!”, produïm de forma natural un interval de tercera major entre la primera i la segona síl·laba, quatre semitons ben exactes! Com veieu, les mesures d’aquestes característiques de la parla són les mateixes que s’empren en el camp de la física.

A banda d’un component identitari clar, la prosòdia és essencial per a la nostra comunicació. D’una banda, algunes llengües romàniques tenen una distribució de la síl·laba tònica variable i difícil de predir: les paraules poden ser agudes, planes o esdrúixoles de forma força aleatòria –el malson dels no nadius. La prosòdia ens permet entendre que “hi ha una noia vàlida que valida qui la va validar”. Sense entrar en variacions dialectals, la intensitat i la durada de cada síl·laba ens permeten saber quina és la síl·laba tònica de cada paraula i descodificar-ne el significat correcte, ja que la síl·laba tònica sol ser la més forta i la més llarga.

D’altra banda, l’entonació ens permet esbrinar les intencions del nostre interlocutor. Si veiem escrit l’enunciat “Vol un cafè” i no sabem si acaba amb un punt o amb un interrogant, no sabrem si es tracta d’una afirmació o d’una pregunta. En la parla, on no existeixen els signes de puntuació, aquesta diferència la fa l’entonació. Per a la majoria de dialectes del català, la lectura afirmativa acabaria amb un contorn descendent, mentre que la versió interrogativa tindria una pujada al final de l’enunciat. Fixeu-vos que, si en comptes de preguntar “Vol un cafè?” pregunteu “Que vol un cafè?”, la cantarella canvia força. Això no funciona així en totes les llengües. En alguns dialectes de l’asturlleonès, per exemple, la diferència entre l’enunciat afirmatiu i l’interrogatiu és que l’interrogatiu allarga significativament la síl·laba final, i això permet que els receptors ho identifiquin com a pregunta sense que hi hagi diferències a nivell entonatiu.

Però aquest poder de l’entonació va encara més enllà. En l’article passat, en David Ginebra ens explicava que el català és una llengua sense evidencials lingüístics, és a dir, que no tenim marques concretes que ens permetin saber la font de la informació que es comunica. No obstant això, la prosòdia ens permet suplir algunes de les funcions dels evidencials. Si arribem corrent a l’estació, no preguntarem pel tren a Tortosa de la mateixa manera si no en sabem res que si n’acabem de veure un marxar i, per tant, en tenim una evidència visual. Si, per coneixement del món, sabem que el tren acostuma a anar tard, la cantarella també serà lleugerament diferent. Tampoc no fem servir la mateixa entonació quan demanem a un cambrer si ens podria posar un tallat i realment no n’esperem resposta, que si veiem que estan acabant de netejar la cafetera. La prosòdia ens permet carregar cada enunciat de matisos ben diferents i presenta una gran variació dialectal.

A més, la prosòdia no és gaire fàcil de canviar. Podem escollir entre utilitzar una paraula o una altra, però normalment no som tan conscients de la cantarella que utilitzem per a cada enunciat. Tot i que de vegades puguem utilitzar l’entonació d’una altra llengua o dialecte, és normal que ens surti el nostre sistema original quan ens enfadem o quan parlem amb infants. De fet, la prosòdia és un dels trets que més perdura davant dels processos de substitució lingüística. En estudis recents, per exemple, s’ha trobat una entonació asturlleonesa intacta a zones ben castellanitzades de la província de Lleó o una entonació retoromànica a zones del nord d’Itàlia on la llengua ja fa segles que és perduda.

D’accent, i, per tant, de prosòdia, en tenim tots: en cas contrari, pronunciaríem totes les síl·labes amb el mateix volum, la mateixa durada i en el mateix to. Abans que proveu de fer-ho, ja us aviso que és impossible i a més, el resultat seria una frase absolutament inintel·ligible. Aquestes característiques de la parla són suprasegmentals. Si bé podem grafiar fàcilment consonants i vocals utilitzant l’alfabet, deixar constància de tots aquests trets seria molt més útil amb una partitura. De fet, per poder-ho codificar ens hem inventat el sistema d’accentuació, els signes de puntuació i fins i tot, els emojis, que ens permeten interpretar les emocions o intencions associades a un missatge de text i descodificar si el nostre interlocutor s’ha enfadat o si fa broma.

Així que ja ho sabeu, la pròxima vegada que sentiu algú i penseu que parla amb molt d’accent, tingueu present que no és l’únic, perquè vosaltres també en teniu. Tothom parla amb una entonació i un ritme propis, però poques vegades en som conscients. I és precisament aquesta manca de consciència que ens fa pensar que es pot parlar “sense accent”, com si aquesta neutralitat fos possible o, fins i tot, desitjable. Però l’accent, a nivell prosòdic, no és una propietat dels altres, sinó una percepció que emergeix quan la parla de l’altre s’allunya del nostre punt de referència. Tot i que hi hagi accents més o menys valorats socialment, tots cantem quan parlem. I no perquè tinguem aspiracions musicals, sinó perquè la prosòdia ens és imprescindible per a comunicar-nos.

Víctor Bargiela Zotes és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).