L’Acadèmia del Cinema Català ha atès 46 persones entre el 2024 i la primera meitat d’enguany per situacions d’abús, assetjament i agressió sexual, tant en el context laboral (el 82% dels casos), com en l’acadèmic (l’11%) i el de parella o comunitaris (7%). Tots els casos els ha atès el Servei d’Atenció a les Víctimes de Violències Masclistes i LGTBI-fòbiques al sector audiovisual i de les arts escèniques impulsat per l’Acadèmia. L’assetjament sexual i l’abús de poder en el context laboral és la forma de violència més freqüent, però l’entitat considera “significatiu” el creixement el 2025 de casos de l’entorn acadèmic i formatiu, amb cinc atencions, un terç del total que ha acudit a aquest recurs els primers sis mesos de l’any.

El 2024, gairebé el 60% dels casos atesos corresponien a situacions recents o que estaven en curs en el moment de la consulta, mentre que aproximadament un 40% feien referència a fets del passat. En canvi, durant el primer semestre del 2025, tots els casos gestionats han estat relacionats amb esdeveniments recents.

Durant el 2024, el 91% de les consultes les van fer les mateixes víctimes, una tendència que baixa enguany al 70%. En total s’han atès 33 persones l’any 2024 i 13 entre el gener i el juny del 2025. Aquestes xifres gairebé tripliquen l’atenció registrada en anys anteriors (17 en els primers 19 mesos de funcionament).

Una altra dada que l’Acadèmia considera significativa és que 13 de les persones ateses el 2024 i 5 de les del 2025 han expressat la voluntat ferma d’interposar denúncia, activar protocols interns o fer denúncia pública.

Això representa una evolució clara respecte als anys anteriors (4 casos el 2023 i un el 2022), i mostra una determinació creixent de les víctimes a buscar reparació per aquesta via.

La iniciativa, pionera a l’estat espanyol i activa des del maig del 2022, forma part del pla d’actuació integral contra les violències masclistes de l’Acadèmia del Cinema Català i compta amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i el Departament d’Igualtat i Feminisme de la Generalitat.

Per a Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia, l’augment d’activitat del servei “constata la necessitat” de mantenir-lo actiu, i per això ha considerat “imprescindible” que les administracions no li retirin el suport.

El servei d’atenció també actua com a observatori de les violències masclistes en el sector audiovisual i de les arts escèniques, tot compartint dades anònimes per contribuir a la reflexió col·lectiva i a les polítiques públiques, segons que apunta l’Acadèmia.

Avui, 17 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• “Fora de l’entorn repressiu de l’estat, guanyarem”: encausats de l’operació Judes, optimistes després de la vista al TJUE
• Per què és tan important la declaració de Vicent Mompó davant la jutgessa de Catarroja?  
• De periodistes a historiadors: per què el 2017 català era previsible i què significa? I Editorial de Vicent Partal
• Laura Huerga: “Que Periscopi entri a Planeta és una pèrdua simbòlica i estructural”
• Prioritza’t, però amb empatia I Mail obert d’Estel Solé 
• La bruixeria, la força oculta que mou la política a l’Àfrica subsahariana
• Pedro Irles, l’influenciador alacantí que es passa al català com a reacció a l’hostilitat de PP i Vox  
• Sis plans culturals alternatius per a aquest cap de setmana

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Un home de Lleida, de trenta-nou anys, ha mort quan s’ha estimbat mentre feia un descens al barranc Oscuros de Balcés, a Las Almunias de Rodellar, a Osca.

La Guàrdia Civil ha rebut l’avís de l’accident cap a les dotze del migdia i ha activat unes quantes dotacions, entre les quals un helicòpter. L’aparell ha sobrevolat la zona i ha localitzat l’alpinista, però els agents ja no han pogut fer res per salvar-li la vida.

El cos ha estat evacuat en helicòpter fins a l’aeroport d’Osca-Pirineus, on l’esperaven els serveis funeraris per traslladar-lo a l’institut de medicina legal.

Pedro Irles (Alacant, 1995), és un jove que publica contingut polític i reivindicatiu a les xarxes socials, especialment a Instagram i TikTok. Fins ara, hi escrivia en castellà, però fa unes setmanes que ha decidit de canviar: no tan sols ha començat a penjar contingut a les xarxes en català, sinó que també ha decidit d’usar-lo com la llengua habitual, amb la seva parella i els amics. “El fet de tenir seguidors és una responsabilitat, i em vaig adonar que falta gent amb discurs polític en valencià a les xarxes”, diu.

Irles, de família castellanoparlant, diu que ha triat de parlar en català quotidianament i a les xarxes com a reacció a l’hostilitat que percep del PP i Vox: “Quan van votar per declarar Alacant ciutat castellanoparlant, vaig dir: ‘Prou’.” De manera que va començar a escoltar música, mirar films i escoltar pòdcasts en català per a perdre la por d’expressar-se en públic en la llengua d’ací. “Parla valencià, no deixes que aquesta gent mate la nostra llengua. Encara que no ho hages fet mai, no tingues por. Perquè el pitjor valencià és el que no es parla”, deia en un vídeo que va publicar a les xarxes socials.

“Si vols recuperar l’amor per la teva ciutat i per les teves arrels, n’hi ha prou d’anar-te’n a Madrid un temps”, diu. Irles explica que, després d’un any vivint a Madrid, va adonar-se que necessitava tornar a Alacant i reconnectar amb els seus orígens. Fou llavors que va pensar a defensar activament el català, la llengua de la seva terra.

Sobre l’audiència de les xarxes socials, diu que no el preocupa de perdre seguidors o tenir menys visualitzacions pel fet d’emprar el català: “Jo no faig això per cobrar res. Tinc clar que baixaran les xifres, però no em preocupa. A les xarxes hi va arribant gent i anem creant una comunitat molt més ben parida.” 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Pedro Irles (@pedroirlesm)

Per a Irles, parlar català era una assignatura pendent. Va escolaritzar-se en castellà, i el català que va aprendre a l’escola era tan sols de les classes de coneixement del medi i l’assignatura de català. Reitera que no té gaire bon nivell de català, però que, gràcies als moviments socials en què ha militat i a la música del País Valencià que ha escoltat no se li ha rovellat la llengua. “Quan vaig explicar la meva idea als meus amics, em van començar a parlar tota l’estona en valencià”, explica. Tanmateix, aquest canvi no és bufar i fer ampolles: “Faig el treball de parlar en valencià encara que alguns amics em parlen en castellà.”

L’efecte dòmino de parlar català

Irles diu que no és pas l’únic que ha decidit de començar a parlar en català quotidianament. La seva parella segueix el mateix procés. “Entre nosaltres sempre parlàvem en valencià per WhatsApp, però cara a cara mai. Ella fa un temps que va decidir que en persona també em parlaria en valencià, però jo fins ara no m’havia atrevit a fer el canvi”, confessa.

Una amiga d’Irles també ha començat el procés de parlar més català en el dia a dia: “Quan quedem, parlem només en valencià entre nosaltres”, explica. Com un efecte dòmino, una ex-companya de feina d’Irles també ha decidit de començar a parlar en català.

“Van passant coses!”, assegura Irles, que diu que percep un canvi de consciència. “Cada vegada veig més gent defensant les nostres coses. Abans, a la gent d’Alacant li interessava molt què passava a Madrid i molt poc què passava ací. Abans un vídeo sobre Alacant podia tenir tan sols 1.000 visites, i ara en tenen 30.000 o 40.000. Comença a interessar el nostre patrimoni i la nostra cultura”, subratlla.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Pedro Irles (@pedroirlesm)

“No voleu que parle valencià? Doncs veureu!”

Irles considera que com més va més gent pren partit pel valencià com a reacció contra la persecució política de la llengua: “A Alacant, tan sols hi ha un 13% o 14% de la població que parla valencià, però tothom o gairebé tothom el respecta i ho entén com una cosa nostra, de la nostra cultura, de la nostra història. I pensen: ‘Per què feu aquestes merdes? No voleu que parle valencià? Doncs veureu!‘”, explica. I afegeix que molta gent, tot i no parlar català, defensa la llengua i s’oposa a aquestes polítiques.

“Amb un 15% de parlants de català, hi ha gent que diu que el valencià no és patrimoni d’Alacant. Però ningú es planteja que les fogueres, on hi ha 10.000 persones –que són menys del 15% de la població– no siguen patrimoni de la ciutat”, subratlla.

Alerta de la persecució de la llengua a Alacant: “És una guerra de Vox contra el valencià. És pura catalanofòbia. Intenten deixar la ciutat buida d’arrels, de cultura, de llengua i d’història per convertir-nos en un complex per a turistes”, denuncia.

Amb tot, lamenta una manca de solidaritat amb la seva terra: “Em fa ràbia que des del nord del País Valencià i fins i tot a Catalunya es done Alacant per perdut. Ostres, Alacant és el primer pas! Després pujarà cap a València i Castelló. Nosaltres serem els primers, però després ve la resta. No hi ha País Valencià sense Alacant”, exclama.

De totes maneres, Irles està convençut que no s’acabarà declarant Alacant com a zona castellanoparlant, perquè el PP té molts ajuntaments catalanoparlants i no els interessa que aquesta proposta vagi endavant. “Ja van intentar-ho fa anys i no se’n van sortir, no té recorregut”, pronostica. Certament, l’ajuntament no té competències per a imposar la categorització d’Alacant com a zona castellanoparlant, i s’hauria d’acabar aprovant a les Corts. Ho podrien fer amb els vots de PP i Vox, però segons que sembla, per ara, no és prioritat. El president de la Generalitat, Carlos Mazón, va dir fa pocs dies que no tenia sobre la taula cap canvi en la delimitació de les zones de predomini lingüístic. Una modificació d’aquesta mena –va recordar– requeriria un seguit d’estudis tècnics i sociològics que ara com ara no es preveuen.

Protesta a Alacant contra la declaració de zona castellanoparlant: “Hem de defensar-la entre tots”

Malgrat que el juliol és un dels mesos més calorosos de l’any, el fet que molta gent faci vacances i les hores de llum conviden a sortir de casa per gaudir de tota mena de plans culturals. Aquest cap de setmana, coincideixen actes per a tots els gustos: concerts, fires medievals, de circ… Tot seguit, us n’oferim una selecció:

Fira de Circ al Carrer de la Bisbal d’Empordà

De divendres a diumenge, els carrers i les places de la Bisbal (Baix Empordà) s’omplen d’espectacles de circ contemporani i familiar. A més, també es fan tallers per als més menuts i taules rodones per a reflexionar sobre el futur d’aquesta disciplina artística. El festival, que va començar el 1996, és organitzat per l’Associació Fira de Circ al Carrer de la Bisbal d’Empordà –entitat sense ànim de lucre–, amb el suport de les administracions. La voluntat és exercir d’aparador del circ que es fa actualment amb una sensibilitat especial pel talent local. Enguany, hi participen més de trenta artistes i hi haurà espectacles de pallassos, trapezistes, funambulistes, acròbates i moltes més modalitats de circ.

Vegeu-ne més informació.

Baixada de Falles de Taüll

Aquesta festa d’origen pagà i tradicional dels pobles del Pirineu és reconeguda com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L’origen és el culte al sol i l’agraïment als déus per les collites. Originalment, la festa es feia coincidir amb l’inici del solstici d’estiu, però ja fa anys que es fa durant la festa major. Concretament, enguany, a Taüll (Alta Ribagorça) es fa divendres, dia 18. La festa començarà a la muntanya de Torresplanes, a uns dos quilòmetres de la vila, on es plantarà el gran pi que, un cop encès, farà de far. També es plantaran dos més a prop del poble, perquè els qui no puguin pujar fins a Torresplanes tinguin l’oportunitat de participar igualment en la festa.

Com que els pobles de la Vall de Boí no disposen de grans aparcaments, quan les places s’hagin omplert es tancaran els accessos i s’oferirà un servei alternatiu d’aparcament i de transport a un preu de 3 euros per persona i trajecte (adults i nens) per a assistir-hi i gaudir tranquil·lament de la festa.

Vegeu-ne més informació.

Gran Nit de Juliol de València

Dissabte, dia 19, tres dels principals espais culturals de València –l’IVAM, el Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) i el Museu de Belles Arts de València– organitzen un recorregut festiu per les instal·lacions. La proposta, gratuïta i oberta a tots els públics, inclou música, espectacles i visites nocturnes a les exposicions fins a la mitjanit. La festa comença a les 20.00 al Museu de Belles Arts amb un passeig performatiu i immersiu, que rescata elements de la cultura popular, entre els quals, la muixeranga, el repic de campanes, les revetles populars i els correfocs. El recorregut durà els participants fins al Centre del Carme, on es farà un homenatge a la música tradicional valenciana amb un brindis col·lectiu d’orxata. La festa continuarà amb un segon tram de passeig que conduirà el públic fins a l’IVAM al ritme d’una discomòbil pròpia de les revetlles dels pobles. El final de festa serà una sessió musical que fusionarà la música electrònica amb sons tradicionals al vestíbul del museu.

Vegeu-ne més informació.

Nit en Blanc de Massalió

Dissabte, a Massalió (Matarranya) es farà la desena Nit en Blanc, que omplirà els carrers i les places del municipi d’arts escèniques. Enguany, hi haurà vuit espectacles dirigits per a tota mena de públic que inclouran dansa, teatre, acrobàcia, música i correfoc. Les actuacions començaran a les vuit del vespre i s’allargaran fins ben entrada la matinada. Els espectacles són gratuïts, però hi ha la possibilitat de comprar un braçalet que dóna dret a sopar i a un tast de vins que es farà durant la celebració.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Nit en Blanc de Massalió (@nitenblanc_massalio)

Festival de sardanes a Ceret

Ceret, la capital del Vallespir, serà la seu del festival de sardanes, que ja fa seixanta-set que va començar. Durant tres dies els carrers de la vila s’ompliran de cobles i de colles. A més, el festival inclou la cinquena Copa de Catalunya de sardanes, una competició de sardana esportiva en què s’enfronten les millors colles. L’acte, organitzat per l’associació popular Foment de la Sardana, és gratuït, però inclou alguns espectacles de pagament, com un concert final grupal de cobles dirigit per Marcel Sabaté a la plaça de l’Església. El programa comença demà, divendres, al vespre amb una ballada de sardanes a la plaça de Picasso. I dissabte al matí l’aplec es desplaça a la plaça de la República.

Vegeu-ne més informació.

Festa del Renaixement de Tortosa

Del 17 al 20 de juliol, Tortosa (Baix Ebre) celebra la Festa del Renaixement que rememora el període històric del segle XVI, un dels moments més interessants en l’existència de la ciutat. Amb una àmplia oferta d’activitats de caràcter lúdic i cultural, el nucli antic es transforma en una representació històrica, i els edificis nobles i la muralla centenària s’engalanen. Durant tot el dia, es van succeint actuacions en carrers i places que recreen la vida quotidiana i artística a l’edat moderna. La majoria de les activitats són gratuïtes, però algunes de concretes requereixen entrada.

Vegeu-ne més informació.

Hi ha un seguit de missatges i conceptes que em persegueixen, em tenen ben contrariada i m’enceten un debat intern. Me’ls trobo a cabassos a les xarxes socials (com més m’aturo a llegir-los, més me’n serveix la màquina, més me’n vol fer engolir) i també, és clar, els sento en converses entre amics i coneguts, perquè tot el que hi ha a la xarxa fa el salt al carrer, i viceversa. Són mantres, sentències, recomanacions, lemes suposadament benintencionats, carregats de pretesa saviesa, de coneixement; volen ser lluminosos i marcar-nos el camí. Se’ns presenten com a consells sans que lluiten contra les toxicitats relacionals, però –ai, las– si m’aturo a analitzar-los alguna cosa se m’inquieta ànima endins. Us parlo de conceptes com ara el “Prioritza’t”, “Posa límits”, “Sigues egoista”; o “Tu no ets responsable de com els altres et tracten”, “No és culpa teva”, “Queda’t només allà on et facin sentir bé”…, tota aquesta metralla de frases que sembla que marca els nous postulats de la psicologia, o, més ben dit, d’una mena de pseudo-psicologia sovint difosa per internet a càrrec d’orientadors o de psicòlegs, alguns sense gaires credencials ni titulacions, però que ha tenyit també el tarannà d’algunes consultes de psicòlegs. Són missatges que ja corrien fa anys pels powerpoints motivacionals, que fan tuf de positivisme perillós i de Mr. Wondeful.

Reconec que tinc sentiments ambivalents quant a aquests conceptes, perquè ja hi veig el bon fons, la bona intenció, la utilitat per a procurar que l’individu cregui en ell mateix, que es tingui en compte, que es motivi, que s’estimi, que refaci la seva autoestima esmicolada… Però no puc evitar de sentir que n’abusem i que, massa vegades, els acabem malinterpretant d’una manera que trobo perillosa i que al capdavall ens dibuixa un nou perfil de persones amb tendències a l’individualisme malgirbat i a una individualitat punxeguda i que no admet fissures. Segurament, el neguit que em causa aquesta mena de conceptes s’agreuja pel fet de constatar que vivim en una societat gregària, però cada vegada més girada cap endins, com un mitjó, quant al sentit de comunitat, de convivència, de tolerància a la diversitat. El capitalisme ha alimentat aquesta exaltació de l’ego, del “jo passo davant de tot”, de l’individu com a cosa primera i darrera. D’alguna manera, tinc la sensació que en poques dècades hem empitjorat en aquest àmbit. La generació dels meus pares va crear o va habitar una societat en què la disciplina i els valors eren pilars educacionals, massa estrictes i inqüestionables i amb poc espai per a la llibertat personal, lamentablement. Però, en tot cas, es vivia un fer social en què la cura de l’altre, la mirada aliena tenia un gran pes: “Tingues en compte el proïsme.” “No facis enfadar tal persona.” “No siguis egoista.” Valors que també tenien perills, com ara el fet d’acabar esclafant la pròpia essència, l’exploració d’un mateix, del desig propi, de la voluntat pròpia, i que ens van abocar a esdevenir éssers servils, desconnectats d’ells mateixos per una mancança absoluta d’educació emocional. La meva generació va créixer amb aquells valors, però va acabar veient que la societat s’adheria a la productivitat, l’utilitarisme i el consumisme extrem i ampliat. Vam posar fi a les prohibicions, als dogmes i la rectitud, però a cop de meritocràcia i de “jo puc”, “jo mereixo” i com més faci i més consumeixi més lliure creuré ser. I els nostres fills, o bé els adolescents actuals, fills de les crisis, de la precarietat i d’un nihilisme asfixiant, trenquen amb els preceptes passats pel cansament i la desesperança. I a cada bugada, a cada generació, trobo que hem perdut un llençol d’empatia i de sentit de comunitat. Si bé és cert que cada vegada més gent va a cal psicòleg i que fa teràpia –superant l’estigma de les darreres dècades, en què visitar el psicòleg era cosa de bojos–, n’hem fet un gra massa per l’altre costat: abans la pròpia consciència, l’autocura era, tal vegada, inexistent; ara patim d’hipoegos encoratjats per preceptes d’autoajuda i autoreivindicació que, trobo, obliden que continuem convivint amb uns altres éssers. Sí, hem millorat acollint les emocions, ens escoltem, ens pensem, però no ens hem tornat massa individualistes i massa immadurs? Veig un gruix important de gent poc soferta, que pretén que res no faci mal, que tot es guareixi de pressa i que, potser sense adonar-se’n per culpa de tanta inflamació de l’ego, acaba oblidant que tan important sóc jo com són els altres, i que és impossible ser un ésser millor si s’oblida que estem entrellaçats els uns amb els altres i que, per força, col·lidirem, estarem en desacord i ens discutirem.

Aquesta mena de frases positivistes com ara el “Prioritza’t” volen fugir d’allò que avui considerem relacions tòxiques. Però, portades a l’extrem, engendren éssers infantilitzats que eviten el conflicte i que poden acabar convertint els individus en persones que només parlen dels seus drets, però que no reconeixen els seus deures en l’àmbit relacional. Si el “Prioritza’t” no s’aplica amb empatia, paciència, frustració i una mirada àmplia i incòmoda a voltes com a base, correm el risc de basar les nostres relacions socials, personals, en utilitàries: no ets com jo vull, no em serveixes, no “m’aportes”. Per tant, fora de la meva vida.

És evident que si un no s’estima a si mateix, si no es cuida, no pot cuidar els altres. És evident que no hem de ser qui els altres volen que siguem, però, ai, quina por construir-nos, refer-nos, repensar-nos a partir d’una comoditat perniciosa en què la responsabilitat sempre ve de fora, en què la diversitat complexa, en què la discrepància acaben portant-nos a “posar límits” oblidant que a l’altra banda hi ha algú tan sol, tan trist, tan traumatitzat, tan cardat com nosaltres.

Amb tanta reivindicació del jo, servidora pensa: fins que no em faci ermitana i no em retiri completament de la vida social, no serà mai bo de viure considerant que la meva sanació, el meu ego és millor que el dels altres. No serà mai bo de viure en una comoditat extrema. No serà mai bo d’inflamar les meves raons, els meus motius si no atorgo prou valor als motius i a les raons dels altres.

The Washington Post · Rodney Muhumuza 

Mbale, Uganda. Fa poc, en un funeral, Wilson Watira es trobà un rival i li oferí la mà per saludar-lo. En compte d’estrènyer-li-la, l’home apartà la mà, doblegà un tros de paper i el mostrà a Watira. Fou aleshores quan, finalment, accedí a saludar-lo.

“Em té por perquè jo no tinc por d’ell, ras i curt”, diu Watira, que aspira a ser elegit diputat al parlament d’Uganda. Ho posa com a exemple de la por generalitzada de la bruixeria que preval al país, fins i tot, en la política d’alt nivell.

Les eleccions a Uganda solen ser afers de gran càrrega espiritual, amb incidents que van de sacrificis rituals a visites a remeiers tradicionals, segons que expliquen Watira i més ugandesos amb qui ha parlat The Associated Press.

Watira, cap d’una organització que representa la població masaba del país, diu que el seu rival polític probablement es negà a donar-li la mà per por que això, d’alguna manera, li causés un perjudici electoral i beneficiés Watira. El candidat, en aquest sentit, diu que no el sorprengué el comportament del seu rival.

“Quan arribes a aquests nivells, sempre sospites de tot allò que passa”, diu, i explica com va superar la seva pròpia por de la bruixeria, que descriu com un dels grans problemes de la societat ugandesa. “Comences a imaginar coses i aleshores no hi ha qui t’aturi”, diu.

Religió organitzada i bruixeria, una convivència difícil

La guerra espiritual entre polítics forma part d’una lluita més àmplia per la fe a Uganda, on el cristianisme és la religió dominant. Molts dels ugandesos que acudeixen regularment a l’església també visiten en secret santuaris tradicionals, on reben serveis ocultistes que creuen que els ajudaran en la seva vida personal.

El sincretisme ha confós durant molt de temps els dirigents eclesiàstics del país, que ensenyen que el cristianisme és incompatible amb qualsevol vestigi de la religió tradicional, molt estesa a tota l’Àfrica subsahariana.

En la política africana, sovint marcada per amargues disputes entre classes i ètnies, la por de la bruixeria sovint pot tenir conseqüències explosives.

Al Sudan del Sud, el vice-president Riek Machar es presenta a si mateix com l’home esquerrà amb dents separades que un vident tribal profetitzà, ara fa un segle, que unificaria la nació. Es creu que la superstició ha estat una de les grans raons rere els intents de Machar de prendre el poder al país, devastat per una guerra civil que es remunta a l’any de la independència, el 2011, quan Machar provà de defenestrar el president Salva Kiir.

A Kenya, alguns dels manifestants que van aplegar-se el mes passat a Nairobi, la capital, per protestar contra el govern digueren que havien tingut una sensació de confusió i desorientació en acostar-se a la residència presidencial, que atribuïren a un encanteri maligne a favor del president William Ruto. El president kenyà també ha estat objecte de crítiques per haver construït una església dins el recinte del palau presidencial, que alguns consideren un santuari sinistre.

A Zàmbia, dos homes han estat encausats per haver practicat, presumptament, bruixeria i per tinença d’amulets amb l’objectiu de fer mal al president Hakainde Hichilema. De fet, Hichilema mateix havia estat acusat anteriorment de practicar bruixeria pel seu predecessor, Michael Sata, que afirmà que els amulets de la regió natal del seu rival eren més poderosos que no pas els seus.

La bruixeria s’infiltra en la campanya electoral

A la capital d’Uganda, Kampala, i en més ciutats del país, alguns pals telefònics estan coberts d’anuncis de persones que prometen d’atrapar màgicament els lladres o de tornar amb l’ex-parella. Molts també diuen que són capaços d’assegurar la victòria dels seus clients a les eleccions previstes per al gener de l’any que ve.

“Hi ha una dependència enorme en els bruixots en tots els estrats de la societat ugandesa, fins i tot, entre els polítics”, diu Steven Masiga, investigador i líder cultural a la ciutat de Mbale. “Cada volta que un polític aconsegueix diners, se’n gasta una bona part contractant els serveis d’un bruixot”, diu. Molts candidats senten que “els votants van i vénen, però els bruixots no et defrauden mai”, afegeix.

Masiga cita l’exemple d’un polític de la seva zona que, ara fa anys, escorxà una cabra viva, sense haver-la sacrificat prèviament, a instàncies d’un bruixot. L’home, diu, guanyà les eleccions següents.

El president d’Uganda i candidat a la reelecció, Yoweri Museveni, ha expressat el seu respecte pels bruixots africans, un terme –sovint pejoratiu– que engloba tant els remeiers que recepten herbes per a guarir malalties com els qui asseguren que poden fer esvair els problemes amb la màgia. Alguns d’aquests practicants s’estimen més que se’ls descrigui com a remeiers tradicionals.

En un discurs pronunciat l’any passat, Museveni recordà que havia saltat tres vegades sobre un pollastre sacrificat en un ritual que va fer com a cap de la guerrilla que el dugué al poder l’any 1986. Museveni afegí que la religió tradicional era “molt forta” i instà els líders de les religions organitzades a no enemistar-se amb els practicants. “Hi tenim molt bona relació”, digué, en al·lusió als remeiers tradicionals.

Es creu que molts polítics ugandesos recorren als serveis de bruixots, per bé que rarament ho admetin, per por de quedar en ridícul. Durant els anys, s’ha vist múltiples dirigents polítics entrar en santuaris de bruixots, cosa que ha suscitat crítiques dels líders de les religions organitzades que condemnen aquesta mena de pràctiques.

El 2016, la presidenta del parlament, Rebecca Kadaga, va ser fotografiada entrant en un santuari associat al seu clan de l’est d’Uganda. L’arquebisbe anglicà del país la criticà i Kadaga es defensà tot al·legant que únicament pretenia d’informar els seus avantpassats del seu èxit polític. “Qui de nosaltres no té un origen? Aquestes són les meves arrels”, etzibà aleshores als periodistes.

Una remeiera d’èxit

A Mbale, on les creences tradicionals continuen àmpliament arrelades, la remeiera tradicional Rose Mukite té, entre els seus clients, polítics d’unes altres regions d’Uganda.

Al seu santuari, una estructura semblant a un iglú amb una entrada tan petita que obliga els clients a agenollar-se o posar-se a la gatzoneta, la remeiera mostra als periodistes de The Associated Press la seva pràctica, tot agitant carabasses i llançant petxines de cauri a terra. Un altre objecte recurrent dels seus rituals és la pipa de tabac, el fum de la qual assegura que pot endevinar el futur.

La carrera de Mukite començà l’any 1980, després d’haver estat posseïda per un esperit al qual, segons que explica ella mateixa, hagué de vèncer per aconseguir l’autoritat espiritual que ara reclama com a pròpia. Ofereix els seus serveis en canvi d’una petita tarifa. “Tinc molts clients, molts”, presumeix.

Mukita explica que sol administrar escorça d’arbre als polítics perquè la masteguin, una pràctica que diu que pot salvar-los de calamitats com ara l’empresonament. Si les seves pràctiques no fossin útils, diu, no tindria feina després de tants anys.

A voltes, assegura, ja és massa tard: els polítics acudeixen a ella quan ja estan condemnats al fracàs. “No puc dir que tingui èxit amb tots els meus clients, de la mateixa manera que els metges no poden salvar tothom de la mort”, diu.

Peace Khalayi, una candidata de fe catòlica que es presenta a les eleccions al seu districte del parlament, ha refusat les crides de molts dels seus seguidors perquè participi en rituals tradicionals que creuen que podrien ajudar-la a guanyar els comicis.

La candidata explica que consideraria la possibilitat de trobar-se amb un ancià de la comunitat per retre-li homenatge, però que considera inacceptable participar en un ritual tradicional com ara el sacrifici de bestiar.

Així i tot, Khalayi diu que a voltes li preocupa que els seus rivals recorrin a la bruixeria per perjudicar-la a les urnes. “De por n’hi ha, sense dubte. Això no és cap broma”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Hi ha una frase coneguda que diu que els periodistes, els diaris, escrivim el primer esborrany de la història. És una frase que sempre m’ha agradat, però que procure matisar de seguida, per recordar que en realitat allò que acaba pesant és allò que escriuen els historiadors. Els periodistes treballem amb un material massa volàtil i amb poc marge per a pensar. En canvi, els historiadors poden veure passar davant seu la consistència de cada societat, de cada nació, i retratar-la amb molta més precisió. Però per a això necessiten temps.

Aquesta distància temporal no és solament un luxe acadèmic, sinó una necessitat epistemològica. Els historiadors, alliberats del soroll mediàtic del present, poden detectar patrons que els coetanis simplement no veiem; poden traçar línies de continuïtat que travessen segles i poden mesurar la veritable transcendència d’uns fets que a nosaltres, quan els vivim –i precisament perquè som els qui els vivim–, ens semblen únics i irrepetibles. La seua perspectiva elevada els permet de veure allò que nosaltres, abocats a la immediatesa, no podem percebre fàcilment: que la història no es fa de moments aïllats, sinó de processos que s’allarguen i que tan sols es poden comprendre quan ja han desplegat totes les conseqüències. És allò que el passat solament es pot escriure bé des del futur.

Tot això ve a tomb d’un grapat de llibres més o menys nous en anglès que repassen la història d’Espanya –sembla que s’ha tornat a posar de moda la cosa aquesta–, però que ja arriben cronològicament a l’any 2017 i fins i tot més endavant. Llibres que són –especialment en el cas dels britànics– molt durs amb l’estat espanyol i la reacció que va tenir pel Primer d’Octubre i que en algun cas, com el que comentaré ara, ens ofereixen un punt de vista en què els fets encaixen en un patró persistent, molt interessant.

Parle sobretot de Violencia, un llibre de l’historiador Jason Webster que porta el títol així, en espanyol, a la portada i que explica la història de la península d’una manera molt original, precisament del punt de vista del paper exercit per la violència en el curs dels segles. Webster no és un fill qualsevol de la pèrfida Albió: viu a Espanya, és casat amb una balladora de flamenc coneguda i és un expert en els moriscs. No en parla per informació indirecta, doncs, ni té cap raó especial per a, diguem-ne, l’animadversió. Per això, també, la seua anàlisi m’ha semblat particularment interessant.

Després de repassar detingudament, i entre més, els visigots, els califes almohades, Felip II o Franco, Webster arriba a la conclusió que Espanya és i serà sempre presonera de la seua història, i específicament creu que, tret que passe alguna cosa excepcional i mai vista, la situació política que vivim avui acabarà malament.

Ho explica, sobretot, en un darrer capítol on conta que la transició des del franquisme ha fet aigües i la revolta catalana ha situat Espanya davant la tria que s’ha repetit tantes vegades en la història i que sol acabar amb sang. Diu: “La clau de tot plegat és que Espanya sempre es trenca quan el país no és en mans de les forces més dures, centralistes i normalment autoritàries.” I fa, com a resum, aquesta reflexió: “Espanya avui té dues opcions i prou. O bé ser una democràcia (ni que siga feble), però aleshores ha d’acceptar la idea essencial de l’autodeterminació de les seues regions i ha d’entendre que el país es tornarà a trencar, amb Catalunya i de seguida el País Basc esdevenint estats independents; o bé convertir-se en un estat autoritari com a darrera i única solució per a mantenir-se unida.” O democràcia, insisteix, al preu d’acceptar la independència de Catalunya com una amenaça permanent, o tornar a l’autoritarisme com a única forma de mantenir la unitat.

Webster va encara més lluny quan recorda que això a Espanya sempre ha acabat amb sang i aleshores posa negre sobre blanc una obvietat que ni nosaltres mateixos no solem reconèixer tan clarament. Quan es pregunta, retòricament, si la lluita per la independència de Catalunya podria acabar de manera violenta, Webster recorda als seus lectors que, de fet, ja ho és, perquè l’estat espanyol ha exercit la violència de manera continuada del 2017 ençà.

L’anàlisi de Webster, per tant, ens obliga a repensar conceptes que ja teníem coll avall. Allò que nosaltres hem viscut –i trobe que massa independentistes viuen avui– com un conflicte polític aïllat, ell ho interpreta com l’última manifestació d’un patró que es repeteix cíclicament en la història d’Espanya. La mirada d’historiador ens mostra que potser allò que creiem que és nou i excepcional no ho és tant o no ho és gens: Catalunya i Espanya estan condemnades a repetir una dansa mortal que ve de segles i que solament pot acabar o amb la independència o amb l’autoritarisme. I aquesta conclusió, tan crua com contrastada pels fets històrics, ens fa veure una evidència que potser vam intuir, però que no vam gosar formular obertament: que el 2017 no fou el començament d’una crisi, sinó la confirmació que la crisi és permanent. I que, per tant, també ho ha de ser –permanent– la resposta.

 

PS1. Tal com Josep Nualart Casulleras ha explicat aquests dies de Luxemburg estant, l’amnistia per als membres dels CDR inculpats en l’anomenat cas Judes es pot haver complicat. Per això hem volgut donar la veu a Edu Garzón i Txevi Buigas: “‘Fora de l’entorn repressiu de l’estat, guanyarem’: encausats de l’operació Judes, optimistes després de la vista al TJUE”.

PS2. De tant en tant la pressió li ix malament, al supremacisme espanyol. Avui us expliquem el cas de Pedro Irles, un conegut influenciador d’Alacant que fins ara feia les publicacions en espanyol i que, arran de la pressió del PP i Vox per esborrar el català de la ciutat, ha decidit de canviar de llengua, a la xarxa i a la vida privada: “Per què feu aquestes merdes? No voleu que parle valencià? Doncs veureu!”

PS3. Pot semblar difícil d’entendre, però la bruixeria té un paper determinant en la política africana, és una força oculta que mou els esdeveniments a l’Àfrica subsahariana. Ens ho explica Rodney Muhumuza, des d’Uganda, en aquest reportatge.

PS4. Els qui fem VilaWeb tenim un compromís amb els lectors, de rigor periodístic, de complicitat i d’afany de construcció del nostre país. En canvi d’això, us demanem que ens ajudeu a impulsar aquest projecte que ja té trenta anys llargs de trajectòria. El millor ajut que ens podeu oferir és fer-vos-en subscriptors, clicant ací.

“La gent del nostre entorn pateix, tot i que és evident que no som terroristes. Vivim una repressió impròpia d’un estat democràtic. És esgotador i ens en volem oblidar.” Edu Garzón, un dels encausats de l’operació Judes, veu la llum al final del túnel, però es manté cautelós i no oblida el viacrucis viscut aquests darrers anys. Ell i Txevi Buigas –també encausat– han anat aquests dies al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per seguir la vista sobre el seu cas. Tot i que les sensacions que els ha transmès tot plegat han estat bones, no volen precipitar-se i recorden que l’any passat ja van tenir una pròrroga inesperada de tot el procés. De moment, asseguren que a Luxemburg s’han trobat una justícia que contrasta amb l’espanyola, amb un funcionament i un to completament diferents.

Una comparació delirant amb el gihadisme

A la vista al TJUE es va contraposar el discurs de les defenses, la fiscalia i l’advocacia de l’estat espanyol amb el de la Comissió Europea –parcialment– i l’acusació popular –l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes, representada per l’advocat ultra José María Fuster Fabra, que fins i tot va arribar a cridar en alguns moments. “Les nostres advocades d’Alerta Solidària van fer una feina perfecta i n’estem molt satisfets. Ara bé, fins a final d’any, com a mínim, no sabrem quina és la sentència”, assenyala Buigas.

Ara per ara, el balanç que fan els acusats de la manera com es van exposar les diverses posicions és prou bo. “Les nostres advocades van defensar que la llei és plenament legal i constitucional, mentre que Fuster Fabra va fer el seu paper, completament fora de lloc i propi d’una extrema dreta radical i inconstitucional. Va ser un discurs absolutament desproporcionat, en què va parlar de termita, explosius i atemptats, coses que ja s’ha demostrat durant la investigació que són mentida”, diu Garzón. “Però la sorpresa real va ser l’advocat de la Comissió Europea, de Valladolid, i amb un posicionament que semblava del PP o Vox. Les preguntes del tribunal van anar majoritàriament dirigides a ell i va tenir problemes a l’hora de respondre.” “De fet, ens va arribar a comparar amb gihadistes”, afegeix Buigas, que ho diu que la comparació és delirant. “Anava ben lligat amb Fuster Fabra, que va fer un discurs molt poc tècnic en què, fins i tot, va donar les gràcies a la Guàrdia Civil. Va dir que gràcies a ells no hi havia hagut morts.”

L’advocat de la Comissió Europea, Carlos Urraca Caviedes, va tenir una posició ambivalent, però va esgrimir l’argument del PP que la llei era una autoamnistia i també va parlar d’una possible contradicció de la llei amb la directiva europea contra el terrorisme. Concretament, va argumentar que, si els únics actes que quedaven fora de la llei d’amnistia eren els actes terroristes amb vulneracions greus de drets humans, els actes considerats terroristes sense aquestes vulneracions –recollits per la directiva europea– en quedarien exclosos, i això podria topar amb aquesta norma. Un argument pel qual va preguntar insistentment el tribunal i que va deixar l’advocada de l’estat una mica descol·locada. Malgrat les bones sensacions dels encausats, aquesta és una escletxa que genera dubtes respecte de què pugui acabar decidint el TJUE.

Un dubte seriós sobre l’amnistia s’apodera de la gran sala de Luxemburg | Anàlisi de Josep Nualart Casulleras

“Es van discutir les interpretacions del text de la llei, però no tant per anul·lar-la com per posar en dubte com podria afectar casos futurs”, comenta Garzón. “L’advocat de la Comissió Europea s’hi va referir com si fos una llei de llibertinatge pel futur, però no és així, està molt ben acotada. En general, com que la posició de la fiscalia era la mateixa que la nostra, va fer la sensació que l’amnistia havia quedat ben defensada, també per les institucions de l’estat.”

Contrast amb l’Audiència espanyola

Una de les coses que més ha cridat l’atenció als encausats en el viatge a Luxemburg ha estat el contrast del TJUE amb l’Audiència espanyola, on han hagut d’acudir unes quantes vegades. “Només el lloc, l’espai, ja és completament diferent, molt espectacular. Tot és solemne: el tracte, els protocols… Res no s’assembla a cap jutjat de Barcelona o de Madrid, i tots els jutges sabien perfectament de què parlaven”, comenta Buigas. “Els jutges van preguntar sobretot als representants de les institucions, i preguntaven sobretot pel posicionament del Tribunal Constitucional. Eren preguntes tècniques i transmetien un tarannà totalment democràtic, propi d’una entitat jurídica autònoma i equànime”, afegeix Garzón. “Tot i això, i malgrat que creiem que la sentència del TJUE serà favorable, hem de recordar que en la darrera vista a l’Audiència espanyola vam tenir molt bones sensacions, però a última hora van decidir d’enviar el tema a Europa.”

En l’avió que els va dur fins a Luxemburg, hi havia advocats de les acusacions i de les defenses, represaliats i representants d’associacions espanyolistes. Tot i això, expliquen que la situació va ser pas tensa en cap moment, tot i que tothom tenia cura de què deia i què no. “Va ser kafkià. Em va tocar seure al costat del fill de Fuster Fabra i darrere tenia la presidenta i el vice-president de Societat Civil Catalana. En cap moment no ens vam comunicar amb ells”, recorda Buigas.

Una mirada optimista, però fatigada, al futur

Amb tot, els encausats de l’operació Judes continuen forts, amb una defensa ferma de la seva innocència. “Estem convençuts que, fora de l’entorn repressiu de l’estat espanyol, guanyarem, però estem més que cansats”, diu Garzón. “Fins a les gònades!”, matisa Buigas. “Sobretot, pel patiment de les nostres famílies, en el meu cas, per exemple, de la meva mare, la cosina i els fills. L’entorn que tenim és positiu i sempre ens dóna ànims i ens ajuda, i això fa que ho visquem millor. Hem de donar les gràcies a Alerta Solidària i al nostre grup de suport. Sense ells, no sé si seríem aquí i no ho podríem haver entomat així.”

Finalment, expliquen que, del setembre ençà, quan l’Audiència espanyola els va aixecar les mesures cautelars (els havien retirat el passaport i havien de comparèixer periòdicament al jutjat), viuen més bé. Igualment, mantenen sempre aquest neguit, aquesta espasa de Dàmocles, que no s’han pogut treure de sobre d’ençà del 23 de setembre de 2019. Unes acusacions de terrorisme no són cap broma: “Al cap i a la fi, ens demanen molts anys de presó”, clou Buigas.

Hi ha neguit, al món editorial català. La setmana passada es va anunciar que el Grup 62, que forma part del Grup Planeta, havia comprat Edicions del Periscopi, un dels segells independents més importants en la nostra llengua. La decisió té un pes simbòlic molt considerable, que el sector encara no ha paït. A poc a poc, els dos grans grups editorials del país –Planeta i Random House– i el tercer que s’hi ha afegit ara –Abacus– van absorbint el mercat. “Hem viscut l’edat d’or de les editorials independents en llengua catalana. M’agradaria que no s’acabés ara”, diu Laura Huerga, editora de Raig Verd. L’editorial de Huerga va néixer el 2012, com Periscopi, i ha viscut anys de bonança, però ara passa un mal moment. Fa cosa d’un mes van emprendre una campanya de suport. Enguany, la facturació a les llibreries els ha baixat d’un 30% de manera sostinguda.

Huerga és enèrgica i clara, i evita sempre el pessimisme, però també és crua en els diagnòstics. En aquesta conversa, feta a la seu de l’editorial, en una oficina compartida a l’Eixample de Barcelona, valora les notícies d’aquests darrers dies i fa una lectura més fonda del moment que travessa l’edició.

—Heu començat una campanya de suport. Per què es troba en “una situació delicada”, Raig Verd?
—Em sembla que és un diagnòstic compartit amb el sector. Com totes les editorials, Raig Verd té anys millors i anys pitjors. De vegades, dius: “Enguany m’he equivocat amb el catàleg.” Ara no em sembla que sigui el cas. Cadascú té uns problemes diferents però veus que tots responen més o menys a les mateixes causes. Segurament hi ha editorials que poden trucar al partit polític de torn i rebre una subvenció directa. Ho hem vist altres vegades, anunciat amb pompa. Raig Verd no té aquesta capacitat i, a més, confiem en la nostra comunitat. Per això els demanem que ens donin suport i que comprin llibres. Vull ser transparent perquè no m’agradaria, de sobte, un dia, dir: “Escolta, que tanquem.”

—Com hi hem arribat, fins aquí?
—Els últims anys han canviat molt les coses. El punt d’inflexió potser va ser la covid. Les editorials grans van poder oferir més diners i van poder donar suport a les llibreries d’una manera que les petites i mitjanes no podien. I van guanyar uns espais que les independents no hem guanyat. Després, els grans grups van començar a comprar editorials petites i mitjanes. S’hi va sumar la crisi de la distribuïdora Entredos. Ha estat un procés en fases i a cada bugada hem perdut un llençol. Ara ens trobem que hem perdut espai als mitjans, a les llibreries, en prescriptors, en biblioteques… Llevat dels casos en què hi ha activisme.

—Si és un diagnòstic compartit, com és que el Gremi d’Editors presenta xifres eufòriques i els grans grups ho celebren?
—Perquè els va bé. O has d’entendre que els va bé, vaja, si el missatge del president del gremi, cada any, és que hem superat en xifres la facturació de l’any anterior i que els lectors creixen. Jo no llegeixo les xifres de la mateixa manera. Per a mi és molt important la davallada en la qualitat de l’edició. Es publica molta cosa que fa uns anys no s’hauria publicat. Hi ha una davallada del criteri, un menysteniment dels lectors. La necessitat de vendre ens fa rebaixar la qualitat dels continguts. Voler arribar a més gent ens fa mediocres i converteix l’oferta en una cosa innòcua.

—Hi ha una fallida de la prescripció?
—Sí, però tampoc no és culpa de la prescripció. Què li ha passat, a l’acadèmia, o a la crítica, o a les revistes culturals? Tots aquests espais s’han precaritzat i s’han anat perdent. Què ha passat als premis literaris? Com pot ser que premis que premiaven grans autors del cànon de la literatura catalana ara premiïn qui premien, noms que de cap manera no formaran part de cap cànon?

—En podem posar exemples?
—No em sé les llistes de premiats de memòria, però els premis no responen als mateixos criteris a què responien. Es fan servir per vendre llibres. Em sembla legítim, però potser els mitjans ho haurien de tenir més en compte. Qualsevol que vagi a la Viquipèdia i vegi, dels premis més antics, els primers deu premiats i els últims deu premiats, veurà la diferència i no necessitarà la meva opinió.

—Què ha passat perquè ara es publiqui tanta cosa que no s’hauria publicat?
—Respon a moltes coses, però sobretot a voler vendre més. Als criteris del capitalisme. Passa al nostre sector i en tots. La qualitat baixa perquè tothom busca la màxima rendibilitat. Les biblioteques es valoren pel nombre de préstecs. La televisió i la ràdio públiques es valoren per l’audiència; no pas perquè facin de curadores de qualitat. El retorn de la despesa mana. Qui curarà els continguts de cultura a la televisió, si no ho fa la pública?

—Parleu dels mitjans. Quina responsabilitat hi tenim?
—Ens hem de demanar quina responsabilitat hi tenim tots, en el fons. Els mitjans, també, en la mesura que sou els qui arribeu a la gent i feu difusió dels continguts. Sense vosaltres és més difícil d’arribar als públics. Quan va néixer Raig Verd, les dinàmiques que vam generar a les xarxes socials eren molt útils, perquè tenies un retorn de crítica positiva i negativa i, a més, servia perquè la gent s’assabentés dels llibres que publicaves. Els algorismes han canviat. Per més que et segueixin divuit mil persones a X, costa molt que arribin les coses. A Instagram, hi ha paraules que no es poden posar perquè penalitza certs continguts polítics, i nosaltres fem continguts molt polititzats. En canvi, a Bluesky te’n segueixen tres mil i arriba més. Els mitjans hi tenen molta responsabilitat. Sobretot, un mitjà com VilaWeb, ja que hi som, que té un sentit de llengua, de cultura i de Països Catalans.

—Els famosos que s’enduen els premis i acaparen la promoció són sobretot un problema perquè amaguen els altres autors? O també ajuden el sistema perquè alimenten l’hàbit de compra i de lectura?
—Està bé que fem aquest matís: el llibre comercial també és necessari. A mi també m’encantaria que els meus llibres es compressin en massa. I vull que tinguem tots els gèneres en llengua catalana. En termes capitalistes, sí: hem de ser competitius, perquè qui no trobi la comèdia romàntica en català se la comprarà en castellà. Ara: no pot ser que això vagi en detriment de la literatura de qualitat. No podem acceptar que les llistes dels més venuts siguin l’única realitat. De fet, sembla que hàgim acceptat que la literatura d’avui és això, i que la resta no es ven prou. Jo continuo pensant que sí. De fet, les editorials grans també en fan, de literatura de qualitat, no he dit mai que no. Allò que dic és que no pot ser que n’acabin fent només les grans, perquè aleshores es perd la biodiversitat de mirades, de sensibilitat, de perspectives, de llengües…

—Algú us podria demanar per què Raig Verd no publica la pròxima novel·la del presentador del Telenotícies i, així, podrà fer sobreviure la resta del catàleg.
—Ja. És que no ho vull fer. El meu càstig i el meu privilegi és no fer aquest contingut. Seria trair-me a mi mateixa. Segurament tampoc no podria fer-ho, de fet, però no vaig muntar l’editorial per a això. Si cal un Raig Verd, cosa que també podríem posar en dubte, és perquè faci altres coses: Aleksiévitx, Ali Smith i noms de literatures que no coneixem tant. El finalista de no sé quin premi anglosaxó sempre acaba essent més important que el primer premi de qualsevol altre lloc del món. La literatura anglosaxona s’ho menja tot i al final crearà tal homogeneïtzació que acabarem escrivint com els anglesos. L’única alternativa és enriquir-nos també d’altres llengües i en això les editorials independents hi tenim un paper determinant.

—Homogeneïtzació temàtica, estilística…
—I sintàctica! Ja no em preocupen les paraules que adoptem de l’anglès, sinó les estructures. Ho veus en les traduccions no gaire bones, o en la parla, de tantes pel·lícules que veiem o cançons que escoltem. Vull una cultura catalana que begui de molts llocs perquè sigui rica de debò. Com podem tractar amb aquest menysteniment les altres cultures i voler, alhora, ser una cultura de primera al món, visibilitzada i traduïda? Vols ser una cultura reconeguda? Reconeix les altres. No té gens de sentit que només ens fixem en l’anglosaxona, perquè a més a més serveix per a imposar uns valors i un relat hegemònic. Mireu què ha passat amb la Segona Guerra Mundial i qui són els herois avui, de tantes pel·lícules que han fet.

Laura Huerga, fundadora i editora de Raig Verd (fotografia: Enric Galli).

—Heu esmentat unes quantes vegades el capitalisme.
—És que el capitalisme és al centre de totes les desigualtats i de totes les opressions. L’esmento molt perquè cal que tothom entengui que el model és obsolet, però que igualment s’imposarà de manera cada vegada més ferotge per no perdre el poder que té. Ho veiem davant nostre. Sempre hi ha hagut desinformació, però ara es creen espais plens d’aquesta desinformació i, mentre ens fan sentir que estem en contacte amb el món, ens en donen una visió més fosca i més trista. És paradoxal que tinguem tantíssima informació i, alhora, tan pobra. Això té molt a veure amb la precarització, que ha perjudicat tant els mitjans i l’acadèmia. Per què hi ha precarització? Perquè volen més rendiment. I si una cosa no és rendible, es tanca.

—Fer una editorial és fer una empresa?
—Sí. És una empresa. Porto un projecte cultural que sobretot és una empresa. I si no funciona, tanco.

—Hauria de poder ser una altra cosa? Si és una empresa, és inevitable que aquesta lògica que denuncieu s’imposi, tard o d’hora.
—És una contradicció que duc sempre dins. Em considero anticapitalista, amb tants matisos com vulguis, i tinc una empresa en una societat d’estructura capitalista. Ara: com articules aquesta empresa et fa formar part d’aquesta societat d’una manera pitjor o millor. A Raig Verd, per exemple, la propietat és meva però tothom participa en les decisions de manera no jeràrquica i els sous són bastant igualitaris. Miro de publicar continguts no d’acord amb el rendiment, sinó amb si jo crec que han de formar part de la literatura catalana o que s’han de traduir al català.

—No repartiu beneficis. 
—No. Quins beneficis?, també et diria. Hem tingut vuit anys molt bons, però no hem repartit mai beneficis, sinó que hem guardat diners per a tenir coixí en moments com aquest, més dolents.

—Heu entès la decisió de Periscopi de vendre’s al Grup Planeta?
—Sí. També respon a això: tens una empresa i decideixes què en fas. Venent-la a Planeta, hi ha aconseguit un espai per als seus treballadors. I pel que sembla, continuarà publicant els llibres que feia fins ara. Els dos anys vinents ni tan sols ho poso en dubte, perquè tots tenim fets els catàlegs fins als 2027 com a mínim. Després, veurem quina evolució fa. Espero que sigui positiva i que Planeta sàpiga què té.

—Vau escriure a X que una de les frases més desafortunades a les entrevistes que havia fet l’editor de Periscopi, Aniol Rafel, era d’assegurar que el 90% d’editors independents farien això mateix.
—Això és una altra cosa. Puc entendre perfectament la decisió de l’Aniol i és totalment legítima, però em sembla poc responsable i poc encertat fer aquesta afirmació. Potser ell no s’adona fins a quin punt és important la pèrdua estructural i simbòlica que implica que Periscopi entri a Planeta…

—Per què és tan important?
—Home, perquè parlem potser de l’editorial independent més important en llengua catalana i ara deixa de ser independent per a formar part de Planeta, amb tot allò que representa.

—I què representa?
—Planeta representa moltes coses. Ve d’una herència franquista. És un fet. I això per als catalans no pot ser una cosa innòcua. Crec que l’Aniol també n’és conscient, d’això, més enllà que sigui un bon negoci i que ell estigui tranquil per a poder continuar fent la seva feina. Però crec que això no s’ha de passar per alt. No és igual vendre’s a Planeta que vendre’s a Abacus. Simbòlicament, significa una pèrdua i estructuralment, també, perquè perds una gran baula que ha ajudat a donar valor a la literatura catalana, les traduccions, la cura en el contingut i en el continent… Són molts anys treballant junts i ara ja no forma part del nostre patrimoni. Forma part del seu.

—Tornem enrere: us sembla poc responsable dir que el 90% d’editors independents farien això mateix.
—Els editors et poden haver donat suport en trucades personals, et poden haver manifestat la seva empatia, et poden haver dit que haurien pres la mateixa decisió. Però, tenint en compte aquesta pèrdua simbòlica i estructural que dèiem, no sé si es pot dir això en públic si no és per a cobrir-te l’esquena. Ell, probablement, vol dir que se sent acompanyat pels editors que li diuen que haurien fet el mateix, però em sembla preocupant que no vegi que el sector de les editorials independents se sent afeblit, emocionalment, per aquesta pèrdua, i que aquesta afirmació no hi ajuda. Què vols dir? Que tots, si poguéssim, ens vendríem l’editorial? Ostres, jo no. Potser formo part del 10%. O potser fins i tot li ho vaig dir, però si ho vaig fer va ser per empatia. Això no vol dir que em vendria l’editorial a Planeta en la mateixa situació.

—Si, posem per cas, estiguéssiu al caire de la fallida, no us pesarien les nòmines que heu de pagar cada mes?
—Molt, em pesarien. Molt. Però crec que sóc capaç de pensar alternatives; m’ho han ensenyat el feminisme i l’anticapitalisme. Abans d’arribar a aquesta situació, se me n’acuden altres. En tot cas no vull presumir d’una cosa que no sé si faria, tampoc. Crec que no és adequat.

—En una entrevista a Crític vau explicar que, abans de fer d’editora, veníeu de treballar a la borsa. És curiós que ara feu aquesta lectura econòmica. 
—Sí. Vinc d’una família molt humil. Ens va criar la nostra mare tota sola, i treballo des dels catorze anys. Vaig estar en borsa com podria haver estat en una fàbrica de cargols per a rentadores. Va ser casualitat: sabia anglès i francès i fer pàgines web, i vaig entrar en una agència. Quan ja saps la terminologia i tres o quatre coses més del seu món, et converteixes en un actiu valuós. I d’una agència vaig saltar a una altra i m’hi vaig estar vuit anys en total.

—Què en vau aprendre, de la borsa, que ara apliqueu al negoci editorial?
—Moltes coses. Sobretot, que l’economia és un casino. És com anar a Las Vegas. No difereix gaire del món editorial: aquest llenguatge d’apostar per un llibre o per un autor hi és molt comú. Sempre vas a cegues. Pots tenir un contingut molt bo però no saps mai com funcionarà, i cada vegada comences una mica de zero. M’agraden molt els comptes i en vaig aprendre molt, de gestió empresarial. Els comptes han de quadrar. Han de sortir. Em costa molt? Sí. He de fer una campanya de suport? També. He hagut d’acomiadar gent? No ens enganyem: també. Hem tingut vaques grasses, ara ja no ho són i he hagut d’acomiadar gent. M’ha trencat el cor, però no hi veia alternativa. Aniré a la Unió Europea a demanar diners encara que s’hagin de fer informes molt exhaustius? Ho faré. Ara bé: puc respondre per cadascun dels llibres que he publicat, tant per criteri com per qualitat.

—Amb un marge de rendiment tan escàs, potser hi ha el risc que tan sols s’acabi dedicant a fer editorials gent que ja té la vida solucionada o un coixí econòmic sòlid…
—Tens projectes que remen constantment en contra d’aquesta lògica. Hi ha cooperatives noves i projectes literaris com les Hores, Jande, Saldonar, Males Herbes o l’Altra, que fan continguts perquè creuen que aporten qualitat literària. Aquests dies expressem un toc d’alerta. Ningú no diu que el model de l’editorial independent hagi fracassat. De fet, si han comprat Periscopi és perquè és un model d’èxit, no perquè estigués a punt de tancar. En els nostres projectes, hi treballa molta gent. Hi ha molts col·laboradors que depenen de les editorials independents. I diria que tothom busca escletxes més enllà de les lògiques de mercat. Nínxols de públic, fidelització de la marca, continguts que no existien.

—…
—Ara ens costa més: no vol dir que tanquem, però hi ha projectes en risc. Hem viscut l’edat d’or de les editorials independents en llengua catalana. M’agradaria que no s’acabés ara. Amb la concentració que veiem i la compra de petites editorials per part dels grans grups, tenim tots aquesta sensació que potser vivim el final, i potser d’aquí vénen els nervis d’aquests dies. És molt important que tot això continuï viu. I l’administració hi té una responsabilitat molt important que no assumeix. Espero que això que ha passat amb Periscopi els faci reaccionar.

Laura Huerga, fundadora i editora de Raig Verd (fotografia: Enric Galli).

—Què podria fer l’administració que no hagi fet ja? Fer sobreviure el sector editorial a còpia de subvencions i d’ajuts no és una manera de tenir-lo captiu?
—Dues coses. Primer: el sector editorial és dels sectors culturals que més aporten al PIB i menys retorn tenen. Per tant, primera fal·làcia: el món del llibre català no és massa subvencionat. Podem mirar també per què hi ha mitjans de comunicació que reben tants diners i comparativament què aportem uns i altres. Segona: és essencial el foment de la lectura. No s’entén que es retallin continguts de lectura a l’ensenyament mentre es fan plans nacionals. La substitució digital pels llibres tampoc no ha estat positiva. Hi ha moltes coses a fer. Hi hauria d’haver un ajut estructural a editorials independents per a garantir unes condicions laborals dignes i a mantenir estructures competitives. I l’altre aspecte és el fons en català de les llibreries.

—És a dir, la llengua.
—Sí. Un lector de cada tres llegeix en llengua catalana. Quan vaig començar eren un de cada quatre. Ha millorat, això, però en tot cas significa que la llibreria té el doble de possibilitats de vendre un llibre en castellà que no en català. M’he trobat constantment llibres de Raig Verd i de més editorials que admiro i m’agraden i que al fons de la llibreria hi són en castellà. Les llibreries també són una empresa i han de vendre: doncs fomenta que aquests espais de venda tinguin més facilitats de mantenir els productes que tu mateix has aconseguit de produir. Si l’administració ajuda a la producció, ajuda també que aquests llibres siguin a les llibreries.

—Igualment hi ha un problema de fons amb la predominança del castellà.
—El castellà és una competència econòmica per als espais que aspirem a omplir. El castellà m’agrada i m’interessa com el francès, però amb el castellà entrem en competència directa a les llibreries: és o el seu llibre o el nostre, i el lector ha de decidir quin s’emporta, i de vegades el nostre preu no és el mateix que el seu. Em solen demanar: “Per què el llibre en català és més car si és subvencionat?” Coi, doncs perquè aquell ha fet deu mil exemplars i jo n’he fet mil. Hi ha quatre milions de lectors i, d’aquests, posa que 1,3 milions llegeixen en català. Ho hem de fer créixer.

—I com ho fem créixer?
—Primer, ampliant l’oferta de continguts. Molta gent que voldria llegir en català no hi llegeix perquè no hi troba el llibre que voldria. Hem fet molt bona feina per ampliar-la, però encara n’hi ha molta a fer. El gran espai de formació és l’ensenyament, i ja s’ha vist que no es fa del tot en català, i a més a més tenim un tribunal que diu que el 25% de les hores lectives han de ser en castellà. És demencial i no sé com ho acceptem. No tenim cap eina política per a lluitar contra això? No m’ho crec, no m’ho puc creure. Hem de lluitar contra aquestes polítiques als llocs on s’ha de defensar.

—Quina part de tot això que hem dit és atribuïble a un creixent desinterès social per la lectura?
—No ho veig així. Potser la realitat és més complexa. Potser el llibre no ofereix als lectors allò que els solia oferir i, per tant, se n’han desencantat. Potser fem servir arguments comercials que fan passar una cosa per una altra i això fa perdre lectors. Potser no és responsabilitat dels lectors sinó nostra. Tret del de l’Anna Guitart, que són pocs programes l’any, no hi ha cap programa seriós de literatura a la televisió pública. Hem anat creant una distància entre el llibre i la societat. Amb l’ensenyament, si fa no fa igual. Si trenques cada etapa de vincle entre la literatura i la societat, és normal que la gent se’n desencanti.

Laura Huerga, fundadora i editora de Raig Verd (fotografia: Enric Galli).

Els plans de prevenció d’incendis forestals són eines clau per a protegir els espais naturals contra un risc que, amb el canvi climàtic i l’abandonament rural, és com més va més greu i difícil de controlar. Serveixen per a analitzar el territori, detectar-ne els punts més vulnerables i establir mesures concretes –com ara tallafocs, gestió del combustible forestal o millores en la xarxa de camins i punts d’aigua– per facilitar la feina dels bombers i evitar la propagació del foc.

La importància dels plans de prevenció d’incendis s’ha fet evident arran de l’incendi del Baix Ebre, i sobretot després d’haver-se sabut que el parc natural dels Ports encara no en té; de fet, el té pendent d’aprovació. Però no és pas l’únic. A Catalunya, hi ha més parcs en la mateixa situació. Segons el Departament de Territori, el de Cap de Creus, Capçaleres del Ter i del Freser i el de Cadí-Moixeró són pendents d’aprovació; el de l’Alt Pirineu és en fase de redacció; i als del Delta de l’Ebre i dels Aiguamolls de l’Empordà no els cal, no són necessaris, segons Territori.

Ferran Dalmau, enginyer forestal i propietari de l’empresa Medi XXI, dedicada a l’enginyeria a la creació de plans de prevenció, diu que els plans de prevenció són molt importants perquè identifiquen els punts estratègics de gestió d’un incendi. “Permeten de desenvolupar mesures orientades a reduir l’impacte de l’incendi”, explica. Marc Comalrena de Sobregrau, enginyer de forests i agrònom i expert en prevenció d’incendis, considera que més enllà de la prevenció, els plans també són cabdals per a fiscalitzar les actuacions. “Si tenies un pla i no l’has executat perquè has prioritzat unes altres coses, després pots haver d’assumir responsabilitats”, assenyala.

Per què són importants els plans de prevenció d’incendis?

La gestió dels parcs és competència directa de Territori. En canvi, la redacció tècnica dels plans i la planificació de les actuacions de gestió forestal recau en la Direcció General de Boscos i Gestió del Medi, del Departament d’Agricultura. Fonts de la direcció general expliquen a VilaWeb que els plans recullen els elements de prevenció que cal aplicar i mantenir. “Això respon a una reflexió sobre aquell espai en relació amb els tipus d’incendis i la virulència que s’hi preveu, i sobre això dissenyarem els elements de prevenció, els elements de risc i els elements a protegir, juntament amb els plans anuals de manteniment de tota la infrastructura”, diuen.

A partir d’aquesta anàlisi, es planifiquen les infrastructures necessàries, però també es determina què cal protegir prioritàriament i quins són els condicionants ambientals per a fer les actuacions compatibles amb els valors naturals. “La protecció efectiva contra grans incendis forestals requereix aquesta mirada i planejament amplis sobre el conjunt del paisatge”, subratlla la Direcció General de Boscos.

Dalmau destaca que els plans són sobretot importants per a detectar els punts estratègics de gestió, i ho mostra amb un exemple ben clar: “Imaginem-nos que el foc avança per un canal i arriba a un lloc on hi ha una trifurcació. Aquí, començarà a propagar-se pels tres barrancs i la superfície serà més gran. Doncs això és un punt estratègic de gestió.”

L’execució, la clau de tot plegat

Sigui com sigui, quan hi ha un gran incendi disposar d’un pla de prevenció marca la diferència. Això no va passar amb el del Baix Ebre. De les 3.321 hectàrees cremades, 1.125 van ser dins del parc natural dels Ports. En aquest cas, si n’hi hagués hagut, la situació hauria estat diferent? “El simple fet de tenir-ne no vol dir que el resultat hagués canviat. La clau és executar-lo. S’han d’analitzar els riscs, veure la casuística i proposar mesures correctives. I fer un cronograma, prioritzar les accions amb un pressupost”, respon Dalmau. Tant Dalmau com Comalrena fan molt d’èmfasi en l’execució. És a dir, que el pla de prevenció no quedi desat al calaix, sinó que es faci efectiva la dotació de recursos i es compleixin les accions previstes. “A Catalunya, tenim la tendència a fer una política de seguretat. Allò que, per si de cas, no faig res. I no fer res, a la vida, no acostuma a ser la solució més efectiva, i encara menys en una situació de canvi climàtic i d’acumulació de combustible”, diu Comalrena.

Segons Boscos, el pla garanteix una xarxa de camins i punts d’aigua estratègics per als equips d’extinció, amb la seguretat que seran operatius i localitzats amb precisió. També assegura l’existència de zones segures on els bombers poden maniobrar i contenir el foc, cosa que seria inviable en un bosc sense gestió prèvia. A més, les franges de seguretat al voltant d’elements vulnerables permeten de destinar-hi menys efectius i, doncs, optimitzar els recursos.

El govern diu: “Anem canviant el tauler de joc on es desenvoluparà el gran incendi per tal de tenir de partida un avantatge que ens permeti superar-lo.” Alguns d’aquests canvis els va anunciar la consellera de Territori, Sílvia Paneque, dimarts, després del consell executiu. El govern ha aprovat un seguit de mesures dotades de deu milions d’euros enfocades en la prevenció i la restauració dels danys arran dels incendis de la Segarra i del Baix Ebre i de la gota freda del cap de setmana passat. Entre més mesures, hi ha el reforç del Grup Especial de Prevenció d’Incendis Forestals (GEPIF), que fa manteniment d’infrastructures de prevenció d’incendis forestals, és a dir, es dedica a executar els plans.

El consens, un autèntic desafiament

Elaborar un pla de prevenció d’incendis és un procés llarg i hi poden intervenir punts de vista diversos. El de Comalrena és clar: “En faria un de més enfocat a crear estructures que generin oportunitats d’extinció.” Però reconeix que això a vegades topa amb l’oposició dels tècnics dels parcs i hi ha conflictes pels elements biològics de molt valor. Segons ell, molts plans tenen l’aprovació tècnica, però no es poden executar perquè no tenen l’aprovació ambiental.

En els plans de prevenció, arribar a un consens és un autèntic desafiament. “Redactar un pla pot trigar uns quants mesos i s’ha de trobar un equilibri entre la flora i els recursos. Un bosc amb molts arbres pot arribar a beure’s el 50% d’aigua d’una conca. Si hi ha massa poca vegetació, és un problema. Però si n’hi ha massa, també”, diu Dalmau. A parer de Comalrena, cal una visió holística, relaxada i sense imposicions: “Un diàleg tècnic franc.”

Dalmau ha hagut d’esperar sis anys per a tenir aprovat un pla de prevenció, precisament per les discrepàncies que es generen en l’àmbit ambiental. Els experts són conscients que algunes actuacions poden tenir repercussions en el medi, però que cal executar-les per a curar-se en salut i evitar que els incendis guanyin terreny. Dalmau diu: “La pagesia no hi guanyarà res contra els ecologistes, i ells tampoc no hi guanyaran res contra la pagesia.” Així mateix, destaca que el sector primari és fonamental i s’hi ha de donar suport, però que ha d’entendre que el canvi climàtic ha creat una situació incerta i que l’argument de “tota la vida ha estat així” ha deixat de ser un argument vàlid.

Familiars i companys, juntament amb el sindicat CGT, han exigit justícia per a Montse Aguilar, la treballadora de la neteja de Barcelona que va morir el 28 de juny poc després d’acabar la jornada laboral en plena onada de calor, en una manifestació que ha començat davant la seu de FCC, l’empresa per a la qual treballava. Amb una pancarta a la capçalera que clama contra la violència laboral, la protesta té previst acabar davant l’Ajuntament de Barcelona i congrega unes cent cinquanta persones. La família es troba a l’espera de l’autòpsia judicial i ja ha anunciat que, si es determina que la causa de la mort va ser un cop de calor, denunciaran l’Ajuntament i FCC.

Familiars, companys i sindicalistes de la CGT s’han manifestat aquest dimecres a la tarda pel centre de Barcelona per clamar justícia per a la mort de Montse Aguilar i exigir a empreses i responsables polítics que millorin les condicions dels treballadors que netegen els carrers de la ciutat. La família vol portar la mort de la Montse als jutjats si l’autòpsia determina que va ser a causa d’un cop de calor, tal com van avançar en una roda de premsa la setmana passada. “Aquesta vegada ha estat la meva germana, però qualsevol dia pot ser un altre company”, ha advertit Clara Aguilar, que vestia l’uniforme dels treballadors de la neteja viària per denunciar que és una roba molt “calorosa”. Per al sindicat CGT, que acompanya i assessora la família, la mort de la Montse era “evitable” i ha recollit 16 resolucions d’Inspecció de Treball, amb requeriments o sancions a FCC, entre el 2019 i el 2024 per qüestions relacionades amb la salut i seguretat amb altes temperatures. Els familiars demanen que FCC compleixi totes aquestes resolucions.

La protesta ha començat davant la seu de FCC, l’empresa que presta el servei de neteja al centre de la ciutat i per a la qual treballava la Montse, i tenia previst acabar a la plaça de Sant Jaume, davant l’Ajuntament.

La família també ha carregat contra l’Ajuntament de Barcelona per haver parlat de vint incidències de salut en treballadors municipals per altes temperatures aquest any i haver afirmat que cap era “greu”. “Vint cops de calor, però el de la meva germana no el reconeixen. I la meva germana, la tenim enterrada”, ha sentenciat Clara Aguilar. “Els treballadors cuiden Barcelona. I a ells, qui els cuida? Senyors de Foment (FCC), senyor Collboni, no són números, són persones i mereixen un respecte”, ha interpel·lat el cunyat de la Montse, Manuel Ceacero, que ha criticat també el paper del sindicat UGT, majoritari entre els treballadors de la neteja. La família lamenta que no han rebut cap suport d’aquest sindicat i creu que no defensa els drets dels treballadors.

El festival de música electrònica Tomorrowland, que s’ha consolidat com un dels més importants del panorama internacional, s’ha vist en una situació inesperada a tan sols dos dies de l’inici del seu primer cap de setmana. Un incendi de grans dimensions ha arrasat el principal escenari del festival a Boom, Bèlgica, generant dubtes sobre si l’esdeveniment podrà començar com era previst.

Segons les imatges difoses per xarxes socials, el foc es va desfermar al voltant del vespre del 15 de juliol, consumint gran part de l’estructura de l’escenari. Les flames es van estendre ràpidament, i una columna de fum dens es va poder veure de diferents punts de la localitat. Les autoritats van activar immediatament els protocols d’emergència, demanant als veïns que tanquessin portes i finestres per evitar els efectes del fum. Tot i que el festival encara no havia començat, prop de mil treballadors eren a la zona acabant els preparatius per a l’inici de les activitats. Això ha generat una gran preocupació, tant pel valor del muntatge com pel risc per a les persones presents.

BREAKING: A fire has broken out on the @tomorrowland mainstage, one day ahead of the festival. pic.twitter.com/kXXYgYnmI9

— We Rave You (@weraveyou) July 16, 2025

Aquesta situació ha generat una gran incertesa entre els organitzadors, els assistents i els treballadors del festival. La primera hipòtesi assenyalada per les autoritats és que el foc podria haver estat provocat per un error en el sistema de pirotècnia instal·lat per a les demostracions del festival. En les imatges es poden sentir explosions que coincideixen amb els moments en què el foc es va escampar. Tot i això, els organitzadors no han confirmat aquesta teoria, i afirmen que la seva prioritat en aquests moments és garantir la seguretat de tots els treballadors que estan implicats en la finalització del muntatge.

Què passarà amb el festival?

El futur immediat de Tomorrowland 2025 queda en suspens. La qüestió més gran és si els organitzadors podran mantenir el programa original del festival, que es preveia per al cap de setmana del 18 al 20 de juliol, o si s’hauran de fer ajustaments o fins i tot cancel·lacions parcials. La complexitat de la situació radica en els danys materials: el principal escenari ha quedat gairebé completament destruït. De fet, la construcció d’aquest escenari va durar més d’un any, i els danys superen el 90%. Així, el procés d’avaluació dels danys serà determinant per a la celebració del festival, i les hores vinents seran clau per a una decisió definitiva.

El precedent del festival Tomorrowland Unite a Barcelona

El 30 de juliol de 2017, el festival Tomorrowland Unite a Santa Coloma de Gramenet va haver de ser evacuat després d’un incendi en el seu escenari principal. Ara el festival ja no es fa al país. El foc, causat per un mal funcionament tècnic, va obligar a evacuar més de 22.000 persones sense que es produïssin víctimes. L’incident va suscitar una gran alarma, però el festival va poder continuar després que els bombers controlessin el foc, el qual va ser apagat per onze dotacions d’emergència.

De totes les declaracions dels testimonis que passen pel jutjat 3 de Catarroja, la del president de la Diputació de València, Vicent Mompó, és una de les que es considera clau per a la investigació. La compareixença s’ha ajornat dues voltes: la primera, el 14 d’abril, perquè la compareixença de la delegada del govern espanyol es va allargar molt, i la segona, el 29 d’abril, per l’apagada elèctrica general. Sembla que la tercera serà la bona.

Quan Vicent Mompó va anar la primera volta al jutjat, va dir als periodistes que l’esperaven que estava tranquil, perquè ell era on havia de ser el dia 29 d’octubre. Era al CECOPI, presencialment, i té molta informació de tot el que hi va passar, encara que fa uns quants dies, en unes declaracions, ja va aigualir les expectatives i va dir que potser algunes coses no les recordava del tot i que algunes altres no sabia si havien passat aquell dia o els següents perquè havien estat unes jornades molt intenses.

Les confessions a ‘Salvados’

Quan encara tenia la història fresca, el president de la diputació va explicar-ne una part en el programa de televisió Salvados emès el 8 de desembre. Van ser unes declaracions molt importants. Alguns membres del PP van dir que allò que havia fet Mompó era un suïcidi. Uns altres, que havia posat el dit a l’ull del president de la Generalitat, perquè, malgrat els esforços de Carlos Mazón per a desvincular-se de la presa de decisions sobre l’enviament de l’alerta a la població, Mompó va dir que aquella vesprada havien parlat i que tant ell com l’ex-consellera Pradas l’havien mantingut informat i li havien fet consultes.

En els fragments editats que es van emetre, Mompó explica que va parlar per telèfon unes quantes voltes amb Carlos Mazón. En un d’aquests fragments diu: “Li preguntàvem [a Mazón] per l’alerta. Una de les trucades va ser perquè es va discutir sobre si el missatge havia d’alertar una part de la província, unes comarques concretes, o havia d’afectar tota la província. Salomé [Pradas] es va alçar. No era la primera trucada.”

Sobre les trucades amb Mazón, Mompó ha entrat en algunes contradiccions, fruit, probablement, de l’intent desesperat de desvincular-ne el president, conscient que, en l’entrevista, l’havia implicat. En el mateix programa va dir que no conservava el registre de les trucades al mòbil perquè ell era una persona ordenada i, a mesura que anava resolent temes, les esborrava. També va dir que alguna de les converses les va fer amb el telèfon de l’ex-consellera Salomé Pradas. I, en un moment determinat, la presidència de la Generalitat li va recordar en un comunicat que algunes de les trucades amb el president s’havien fet per WhatsApp, i que, per tant, no n’hi havia registres.

El cas és que, segons la llista de comunicacions facilitada per la presidència, Carlos Mazón i el president de la diputació van parlar tres voltes la vesprada del 29 d’octubre. A les 17.46, a les 18.25 i a les 18.27. Després de la darrera trucada, encara faltaven prop de dues hores perquè emergències enviàs l’alerta a la població. El fet que tardassen tant va enutjar Mompó, que ha admès que havia pronunciat aquella frase de: “Envieu el missatge d’una puta vegada.”

Això confirmaria les declaracions davant la jutgessa d’alguns testimonis que aquell dia eren al CECOPI, sobre els dubtes de la consellera Pradas a l’hora de fer servir aquell instrument.

Recordem que la investigació de la titular del jutjat d’instrucció 3 de Catarroja s’ha centrat a dirimir si el missatge es va enviar massa tard i si el contingut del text era erroni, i si això va ocasionar la pèrdua de tantes vides.

En aquell programa de televisió, Vicent Mompó també va dir que a les cinc i mitja de la vesprada la batllessa de Xiva ja li havia dit que el barranc s’anava desbordant al seu poble. Tot intentant de defensar que el president sí que estava en contacte amb els responsables de l’emergència, Mompó va dir que els càrrecs polítics d’emergències havien estat en contacte amb el president i que li havien consultat decisions importants.

La jutgessa ha vist l’entrevista íntegra

La jutgessa va demanar a la productora del programa que li lliuràs els enregistraments íntegres, en brut i sense editar, de l’entrevista a Vicent Mompó.

Si Vicent Mompó es ratifica davant seu en l’afirmació que Carlos Mazón estava al cas de tot, perquè l’anaven informant, i que el van consultar abans de l’enviament de l’alerta, es podria interpretar que el fet que no respongués a trucades de Pradas va poder retardar l’enviament de l’alerta. Tant Mazón com Pradas han negat que al CECOPI estiguessen pendents de l’autorització del president per a enviar-la.

Amb el pas dels mesos, Vicent Mompó ha canviat el relat. Al maig, va fer unes declaracions en què deia que fins a les set del vespre no s’havia parlat d’enviar l’alerta perquè tota la preocupació es fixava en l’embassament de Forata i no pas en el barranc de Torrent, o del Poio.

Els treballadors de la Diputació de València, a casa

Una de les afirmacions que repeteix contínuament el relat oficial de defensa del Consell és que no hi havia prou informació per a prendre decisions dràstiques que, potser, haurien salvat vides. Ja se sap que la Universitat de València, amb la informació de què disposava, va decidir de no fer classes el 29 d’octubre. I que, a les set i mitja del matí, el batlle d’Utiel les va suspendre a tot el municipi. En el cas de la Diputació de València, la institució que presideix Mompó va enviar un correu electrònic a tots els treballadors recomanant que a partir de les dues del migdia tots els centres de treball romanguessen tancats “per evitar riscs als treballadors” i per facilitar-los la tornada a casa en una jornada molt complicada. Això són sis hores abans que Emergències enviàs l’alerta a tota la població.

Batlle de Gavarda

Vicent Mompó és el batlle de Gavarda, un poble de la Ribera que l’any 1982 va ser completament arrasat per la pantanada de Tous. Tant, que es va haver de fer un poble nou en un indret més elevat per a reallotjar-hi els habitants: Nou Gavarda. Ell només tenia un any quan això va passar, però guarda la memòria de l’aigua. Orgànicament, dins el Partit Popular és el president del partit a la demarcació de València, té un perfil moderat, és catalanoparlant i fa poc s’ha enfrontat públicament amb la presidenta de les Corts, Llanos Massó, per qüestions de llengua. El seu nom comença a sonar amb força com a substitut de Carlos Mazón. Potser tot depèn de com isca de la declaració davant la jutgessa. Hi compareix com a testimoni i, per tant, no pot mentir.

El jutjat d’instrucció 2 de Tarragona investiga l’ex-ministre d’Hisenda espanyol Cristóbal Montoro per haver encapçalat una presumpta trama de corrupció que utilitzava el ministeri per modificar lleis i reglaments al dictat d’empreses privades, en canvi de contraprestacions econòmiques. El jutge considera que Montoro encapçalava una organització amb connexions dins i fora de l’administració, formada per alts càrrecs, ex-funcionaris i directius del seu antic despatx privat, amb l’objectiu d’obtenir beneficis econòmics mitjançant l’ús fraudulent de la potestat legislativa del ministeri.

Segons que avança La Vanguardia, la causa inclou un total de vint-i-vuit persones físiques i sis de jurídiques encausades pels delictes de suborn, prevaricació, tràfic d’influències, corrupció en els negocis, frau contra l’administració, negociacions prohibides a funcionaris i falsedat documental. Entre els investigats, hi ha una part destacada de l’equip que va envoltar Montoro durant el seu pas pel ministeri, incloent-hi l’ex-secretari d’Estat Miguel Ferré, la subsecretària de Pressupostos Pilar Platero, i els ex-directors generals de Tributs Diego Martín-Abril i José Alberto García. També consten càrrecs directius de l’Agència Tributària i alts assessors del seu gabinet.

El jutge posa el focus en la consultora Equipo Económico (ara rebatejada com a Afteli), fundada per Montoro mateix abans de ser ministre, i que, segons la investigació, va actuar com a intermediària clau entre les empreses i el ministeri. Segons l’informe judicial, aquesta consultora rebia pagaments de grans empreses –sobretot del sector del gas– i gestionava, amb el suport d’alts càrrecs públics, la modificació de normes a mida. L’informe cita empreses com Air Liquide, Messer, Abelló, Praxair o la Sociedad Española de Carburos Metálicos, que, agrupades a l’associació AFGIM, haurien pagat a Equipo Económico per obtenir reformes legals favorables. Les modificacions s’aconseguien amb rapidesa, gràcies al control que exercia la trama sobre el procés normatiu dins del mateix ministeri.

El jutge considera provat que entre el 2011 i el 2019 la consultora de Montoro va rebre, pel cap baix, 779.705 euros en pagaments d’aquestes empreses. A més, destaca que els informes tècnics presentats davant el ministeri ni tan sols eren elaborats per la consultora, sinó subcontractats a empreses com EY, mentre que Equipo Económico n’inflava les factures fins a deu vegades. El magistrat sosté que Montoro va col·locar dins el seu equip ministerial persones directament vinculades a la consultora, amb l’objectiu de garantir que les lleis i reglaments fossin redactats segons les peticions dels clients. Aquestes pràctiques, diu la interlocutòria judicial, van significar un ús fraudulent de les competències públiques, en benefici d’interessos privats i en perjudici del sector públic.

La causa judicial es va obrir el 2018 arran d’un correu electrònic interceptat en una altra investigació, que revelava indicis de pagaments irregulars per a aconseguir canvis legislatius. D’aleshores ençà, tant l’UCO de la Guàrdia Civil com els Mossos d’Esquadra han recollit proves documentals i correus electrònics que sustenten la tesi d’una operació organitzada per a traficar amb lleis de dins del govern espanyol estant. La investigació continua oberta.

Un grup d’investigadors i estudiosos alemanys especialitzats en llengües romàniques ha fet pública una carta oberta en què demana al govern federal que no bloqui la proposta perquè el català, l’èuscar i el gallec esdevinguin llengües oficials de la Unió Europea. Segons la carta, el govern alemany encapçalat pel canceller Friedrich Merz tindria un paper destacat en l’oposició a la proposta, que es va presentar fa dos anys i que continua encallada al Consell de la UE.

Albares reconeix que l’oficialitat del català a la UE encara no té la unanimitat necessària

Els signants de la carta, identificats com a investigadors alemanys de la romanística, recorden que “la diversitat cultural i lingüística ha estat central en la idea d’Europa” d’ençà del seu origen i que això ha permès reconèixer com a oficials llengües parlades per comunitats molt petites, com l’irlandès, el maltès o l’estonià. “Aquest respecte envers les diverses comunitats lingüístiques europees expressa la convicció que la diversitat inclou també la llengua materna com a element central de la identitat”, diuen. A la carta s’hi destaca la relació històrica entre els estudis de filologia romànica a Alemanya i la llengua catalana, i es rememora el paper del filòleg Wilhelm Meyer-Lübke, que el 1925 va contribuir decisivament a reivindicar el català com a llengua diferenciada dins el conjunt romànic. També s’hi assenyala que Alemanya és avui el país amb més lectors de català a les universitats fora de l’estat espanyol.

Per això, els autors alerten que seria “incomprensible” que el blocatge de la proposta  tingués com a causa principal l’oposició alemanya, més encara quan l’estat espanyol s’ha compromès a assumir tots els costos derivats de l’oficialització. La carta argumenta que el reconeixement d’aquestes tres llengües reflectiria una Europa que “integra els elements locals, regionals, nacionals i paneuropeus de manera orgànica”, i considera que donar suport a la proposta seria una manera clara d’enfortir el projecte europeu i de fer sentir respectats milions de ciutadans que parlen aquestes llengües. “Se sentirien profundament decebuts si Alemanya, un país i una cultura que admiren, destruís aquestes esperances per interessos partidistes de la dreta espanyola”, adverteixen.

Finalment, els signants reclamen a les autoritats alemanyes que assumeixin el lideratge europeu des del respecte a la diversitat i que deixin de blocar l’oficialitat d’aquestes llengües.

Els signants del document són: Susann Fischer (Universitat d’Hamburg), Roger Friedlein (Universitat de Bochum), Jonas Grünke (Universitat de Regensberg), Eva Gugenberger (Universitat de Flensburg), Martin Haase (Universitat de Bamberg), Matthias Heinz (Universitat Paris-Lodron de Salzburg), Ulrich Hoinkes (Universitat Christian-Albrechts de Kiel), Johannes Kabatek (Universitat de Zuric), Rolf Kailuweit (Universitat Heinrich-Heine de Düsseldorf), Georg Kremintz (Universitat de Viena), Benjamin Meisnitzer (Universitat de Leipzig), Johannes Müller-Lancé (Universitat de Mannheim), Carolin Patzelt (Universitat de Bremen), Teresa Pinheiro (Universitat Tècnica de Chemnitz), Hans-Ingo Radatz (Universitat Otto-Friedrich de Bamberg), Axel Schönenberger (Universitat de Bremen) i Katharina Wieland (Universitat Martin-Luther de Halle-Wittenberg).

El govern de Benjamin Netanyahu ha perdut la majoria a la Knesset després de la sortida d’un dels seus socis principals, el partit ultraortodox Shas, en plena negociació per a un alto-el-foc amb Hamàs. Aquesta dimissió s’afegeix a la que ja havia anunciat United Torah Judaism (UTJ) a l’inici de la setmana, deixant l’executiu amb només 59 escons dels 120 totals del parlament israelià. El motiu d’aquest trencament és la proposta de llei per modificar les exempcions del servei militar obligatori per als estudiants de yeshiva, les escoles talmúdiques. El Tribunal Suprem d’Israel va ordenar l’any passat al Ministeri de Defensa que comencés a reclutar també els joves ultraortodoxos, que durant dècades havien estat exempts d’incorporar-se a l’exèrcit. Aquesta mesura ha encès les alarmes dins dels partits religiosos, que exigeixen una nova llei que mantingui el privilegi.

El partit Shas, que representa el sector sefardita de l’ortodòxia jueva, ha anunciat que tot i abandonar formalment el govern, no votarà a favor de la seva caiguda i podrà donar suport puntual a algunes lleis. Amb tot, la sortida marca una pèrdua greu d’estabilitat per a Netanyahu, que ara encapçala un executiu en minoria enmig d’un moment polític i militar molt delicat. En paral·lel, Netanyahu prova de mantenir les negociacions d’alto-el-foc a Gaza sota l’auspici dels Estats Units. Però el desgast intern li complica encara més la posició davant dels socis de la coalició, especialment l’extrema dreta nacionalista, que rebutja qualsevol acord amb Hamàs.

La pèrdua de la majoria parlamentària no implica automàticament la caiguda del govern, però complica la governabilitat i obre la porta a noves maniobres de desgast o fins i tot a eleccions anticipades. En un parlament tan fragmentat com la Knesset, qualsevol votació clau pot acabar decantant-se en contra de l’executiu. A més, Netanyahu afronta pressions dins del seu propi partit, el Likud, on alguns sectors li exigeixen que es planti davant dels ultraortodoxos.

La catedràtica de Geografia Física de la Universitat de València Ana Camarasa ha assegurat que les riuades del 29 d’octubre eren previsibles hores abans que es produïssin els desbordaments greus i ha criticat que l’alerta oficial arribés massa tard. Ho ha dit en una declaració com a testimoni davant la jutgessa que investiga la gestió de la gota freda. “Sabíem que l’aigua havia d’arribar a la desembocadura, sí o sí”, diu Camarasa. L’alerta, considera, s’hauria d’haver enviat almenys a les tres de la tarda, quan va començar la segona tanda de precipitacions fortes, però fins i tot les riuades es podrien haver previst abans. En canvi, el missatge massiu no es va enviar fins a les 20.11, i amb un contingut que, segons ella, era “poc aclaridor” i “insuficient”. “A aquella hora, ja no era temps d’alertar, sinó de dir a la gent: ‘poseu-vos a recer’”, afegeix.

Segons que explica, la situació que es va viure aquell dia al barranc de Torrent (també conegut com a rambla del Poio) era tècnicament previsible, atès que reunia tots els factors de risc. D’una banda, el sòl estava humit per les pluges dels dies anteriors i no podia absorbir més aigua. D’una altra, la part baixa de la conca estava molt impermeabilitzada per la urbanització massiva i l’ús del ciment. I, per últim, la intensitat de la pluja era molt alta i es mantenia durant hores. “És com intentar omplir una ampolla amb una galleda: se’n vessa més de la meitat”, exemplifica.

Camarasa recorda que, en condicions normals, solament s’escola cap a la rambla un 6% o 7% de l’aigua que plou, però aquell dia es calcula que ho feia més del 60%. A més, diu que la Universitat de València ja havia fet informes el 2021 advertint del risc elevat que representava el barranc. “El problema no són els pics puntuals de 80 mm/h, sinó que durant cinc hores seguides la intensitat no baixàs d’aquests nivells”, remarca. La investigadora també denuncia la falta de coordinació i de planificació prèvia. Considera que el comitè d’emergència (CECOPI) s’hauria d’haver reunit el dia abans o almenys a primera hora del mateix dia, quan ja hi havia un avís meteorològic vermell. “En moments de caos és molt difícil planificar la resposta. Cal fer-ho abans”, adverteix.

Per a Camarasa, el problema també rau en la manca de percepció del risc per part de la població: “Un barranc que normalment no porta aigua es converteix en un lloc per llençar les deixalles. Però quan baixa aigua, s’enduu cotxes, cases, el que trobi pel camí.” I reitera que caldria haver tingut algú controlant els barrancs que ja estaven afectats i els que ho estarien poc després, “perquè la previsió meteorològica ja ho deia”. La declaració d’Ana Camarasa s’afegeix a altres testimonis que han posat en qüestió la resposta institucional davant la gota freda del 29 d’octubre. La causa continua oberta al jutjat d’instrucció número 3 de Catarroja.

Fabrice Lorente ha anunciat que el primer d’octubre deixarà el càrrec de codirector del festival Les Déferlantes i la direcció general de l’empresa Fadas Event. La seva dimissió posa fi a quatre anys d’intensa activitat al capdavant d’una de les programacions musicals més potents de Catalunya Nord, amb epicentre al Barcarès (Rosselló) i també als festivals Bacchus, Pellicu-live i Live au Campo.

“Amb 48 anys, és hora de reequilibrar la meva vida en benefici de la meva família”, ha dit Lorente en una declaració. I ha afegit que ha estat una “aventura enriquidora”, en què ha tingut el privilegi de descobrir un món artístic fascinant i de treballar amb una “equipa compromesa i talentosa”. Abans d’endinsar-se en el món dels festivals musicals, Lorente havia presidit la Universitat de Perpinyà entre el 2012 i el 2019. Posteriorment, es va incorporar al cos d’inspectors generals de l’administració de l’educació i de la recerca (IGAENR), dins el ministeri d’Educació francès. Ara, segons que han explicat fonts pròximes a l’equip, té previst de reprendre aquesta carrera dins l’alt funcionariat.

El president de Fadas Event i director general del grup la Dépêche, Jean-Nicolas Baylet, ha reconegut el paper de Lorente en la consolidació dels festivals i ha assegurat que l’esperit de continuïtat resta intacte. “Ha estructurat l’equip i ha reforçat els nostres festivals, que continuarem fent créixer”, ha dit. De moment, no s’ha anunciat qui serà el nou director general, però Baylet ha confirmat que s’obrirà un procés de contractació. Mentrestant, els Déferlantes continuen amb una edició marcada per l’èxit de públic i una programació eclèctica que inclou estrelles internacionals, com ara Will Smith, i artistes francòfons de primera línia.

Els Déferlantes s’han consolidat com un dels festivals de referència del país, amb una proposta que combina música internacional, gastronomia i turisme, i que atrau cada any milers d’assistents a la costa rossellonesa.  La sortida de Lorente obre una nova etapa per a Fadas Event, que haurà de gestionar la transició sense perdre l’impuls i el prestigi assolits.